Que em moriria, es lamentaven, que no arribaria a fer els nou anys, anaven dient entre plors i pregàries.

S'equivocaven tots. Jo sabia que això no passaria. Els volia tranquil·litzar dient-los que em trobava molt malament, però que no em moriria, encara no. Però no els ho podia dir perquè em feia molt mal el coll, tant, que m'era impossible obrir la boca. Si n'estava tan convençuda, que no havia arribat la meva hora, era perquè tot just el dia anterior havia decidit que quan fos gran seria una maniquí d'aquelles que exhibien vestits a les cases de modes. Llavors, jo no tenia idea que amb prou feines es considerava un ofici ni que estava mal considerat que una noia s'hi dediqués. Era evident, però, que tenint tan clar quin seria el meu destí no me'n podia anar d'aquest món. I, sobretot, si sabia que no em moriria, era perquè l'àvia Consol m'havia assegurat que un àngel vindria a salvar-me. I l'àvia mai no feia broma amb aquesta mena de coses, encara que els pares sovint comentessin que no hi era tota.

Però en anar passant l'estona, com que l'àngel no venia, i a mi cada vegada em feia més mal el coll, com si el tingués encès de foc, vaig pensar que la Fina s'havia equivocat en donar-me el missatge de l'àvia.

En aquella època —tot just havíem encetat el 1940—, jo vivia amb els pares al tercer pis d'una casa del carrer Fernandu de Barcelona. I l'àvia ho feia al principal del mateix edifici, tal com pertocava a una senyora com ella. La Fina, la seva dama de companyia (els pares deien que era la minyona), era qui s'ocupava de transmetre'ns els missatges de l'àvia. I quan no ho podia fer la Fina, ho feia el senyor Saturnino, el majordom (els pares deien que era un rellogat). I això passava perquè l'àvia no sortia mai de casa, ni tan sols per pujar a la nostra. D'ençà que va morir l'avi, i d'això ja feia molts anys, que va decidir que mai més no sortiria.

(Fragment inicial del llibre A punt d'estrena. Barcelona: Columna, 2016, p. 21-22)