—Expliques que quan eres jove estaves ple d’esperança. Es pot ser igual d’optimista als 20 que als 70 i uns quants anys?
—Sempre ho he estat i precisament en la línia de Teilhard de Chardin. Ell creu que la humanitat millora i ha augmentat en la seva consciència i en el seu psiquisme. La globalització li està donant la raó: ara sabem més què passa al món.

—Ostres, però això sí que és ser optimista! Precisament, amb el panorama d’ara, és difícil creure que hàgim millorat gaire.
—Teilhard diu que malgrat les giragonses, el conjunt del psiquisme del món avança. La raó de l’home té la capacitat per reprendre el fil i avançar per damunt dels seus fracassos. Teilhard m’ha ajudat a viure perquè veu el cristianisme com la religió de l’evolució i del futur. A Roma ni li van deixar publicar cap de les seves obres. Al llarg de la seva vida va tenir tres amistats femenines molt fortes i això, segons on siguis, està mal vist. Ell ja deia que res no s’ha desenvolupat intel·lectualment que no hagi estat sota l’influx femení del món.

—Però aquesta concepció evolucionista del món és molt difícil d’entomar. Llegint aquests textos clàssics de Carpe diem ja veiem que les preocupacions dels grecs i dels romans eren exactament les mateixes que les que tenim nosaltres.
—Sí, la humanitat avança, però el fons de la persona i la seva problemàtica respecte als altres són constants. Quan parla un clàssic, et fa exclamar: “Si això és actualíssim!”. Hi ha un fil conductor de l’ètica que és el mateix en totes les cultures: no voler als altres el que no vols que et facin a tu.

—Cites Sèneca, que diu que la saviesa és per compartir-la. Aquest llibre té també una voluntat pedagògica...
—Sí, volia que fos útil, que el lector en tragués alguna cosa. Llàstima que aquest tipus de llibres arribin a un grup de lectors molt reduït. Si en col·loquem 600, ja podem fer un bot d’alegria.

—I mira que és una feinada!
—Ja ho pots ben dir! La gènesi d’això és que el meu avi va començar a fer la col·lecció Bernat Metge i jo la vaig heretar del meu pare. Al tenir-los a mà i mantenir la formació humanística que dec a la Companyia de Jesús, vaig creure que podia fer alguna cosa.

—Una actuació oportuna, si tenim en compte que l’humanisme s’està bandejant del sistema educatiu.
—Això és un error molt gros. Com deia Triadú, s’ha d’ensenyar a llegir i a escriure, en el sentit més profund de la paraula. Vaja, això que fan els francesos, que tothom redacta bé. Ensenyar a expressar-se és bàsic.

—Al pròleg del llibre, el professor Norbert Bilbeny et defineix com a “catalanista i catòlic” –això és claríssim– i també com a “filosòficament personalista”.
—Sí, perquè la meva formació està basada en el pensament d’uns noms que m’han ajudat. Vaig dedicar un llibre a vuit humanistes que admiro. És Contra la crueltat del món i, naturalment, no hi falta Teilhard de Chardin, però també hi són Albert Camus, Karl Popper, Edgar Morin...Tots aquests influxos són vàlids i no em dono per vençut.

—S’està molt sol en aquesta lluita? Molt sol, fins i tot, dins de l’Església catòlica?
—No em sento un solitari de la praderia. Sé que hi ha un gruix de gent que segueix els meus articles i això els dóna un sentit. La meva relació amb l’Església és crítica. Em considero un crític de bona fe, no sanguinari. Comprenc moltes de les actituds de l’Església institucional i jeràrquica, però intento empènyer cap endavant perquè si no és una institució petrificada.

Ada Castells. "Un tros de conversa amb Josep M. Puigjaner", a El Punt Avui (17 març 2011). En línia. 

***

—Carpe Diem. Però per als joves d'avui, llegir els clàssics no és aprofitar el dia.
—Potser no, però estan equivocats. Val la pena tenir en compte els clàssics grecs i romans, que parlen del més profund de la naturalesa humana.

—Era la mateixa naturalesa d'avui?
—Cada època té la seva saviesa, però n'hi ha d'eterna i immutable. L'ensenyament dels clàssics hauria de ser obligatori des dels primers temps de la formació escolar.

—Segons el seu admirat Horaci només és lliure qui sap dominar les passions. Quines ha hagut de dominar vostè?
—Potser la mandra. Una passió bastant estesa que afecta també les més altes jerarquies, fins i tot de l'església catòlica, penso ara en la mandra de pensar, de reflexionar, sobre el pas del temps.

—Un altre clàssic, Plató, creia que allà on el manar és cobdiciat i disputat no hi pot haver bon govern.
—Crec que és un mal habitual als governs. Però tampoc no podem negar que molta gent és a l'administració per esperit de servei.

[...]

—Tem la vellesa, perquè mai ve sola", va dir Plató. Amb què ve?
—Sovint amb la pèrdua de facultats. Però té aspectes positius, com per exemple pensar i assumir que la vida és finita i per tant cal aprofitar el dia.

—Hedonisme pur?
—He, he. Em refereixo a aprofitar el dia fins al final, en benefici dels altres: del teu país, de la teva família, de tots els que et segueixen.

[...]

—Sí que en deu tenir alguna per resumir la seva vida.
He tractat de viure amb honestedat i he tractat de servir el meu país dins de les meves petites possibilitats i capacitats, cosa que seguiré fent. I com a cristià militant, vull continuar buscant nous camins de presència del cristianisme a la societat.

Albert Soler. "Josep Mª Puigjaner: 'Als catalans ja se'ns ha acabat la paciència'". Diari de Girona. 5 d'abril 2011. En línia.