Ara que fa un any que hi ha un papa jesuïta i ens comencem a acostumar a veure una jerarquia eclesial una mica més oberta de mires paga la pena recuperar l’obra dramàtica escrita pel periodista i teòleg Josep Maria Puigjaner Teilhard de Chardin. L’apassionant combat d’un evolucionista total, sobre el pensament del jesuïta francès evolucionista nascut el 1881 i mort el 1955, que va ser censurat pel Vaticà per les seves teories revolucionaries a principis del segle XX. [...] És un llibre interessant en què el pensament d’aquest intel·lectual t’ha deixat atrapat.

Mireia Rourera. El Punt Avui, 28 març 2014. En línia.

* * *

Carpe diem. Acompanyat dels clàssics és una acumulació de reflexions relacionades amb els pensaments de grans mestres de la filosofia i les lletres, i suscitades per situacions quotidianes i contemporànies. La notícia o l’anècdota del dia li serveix a l’autor per recordar-nos petites peces de saviesa acumulada al llarg dels segles en el fons de la nostra memòria col·lectiva. Puigjaner ens convida, d’aquesta manera, a una passejada amena per la filosofia i la literatura, que sovint creiem allunyades del nostre dia a dia.

Eva Serra. L'Avenç, p. 50, abril 2010. En línia.

* * *

Al teu llibre: Catalunya-Espanya: ficció i realitat, benvolgut Josep Maria Puigjaner, tens el coratge de plantejar en veu alta un problema que tots compartim però davant del qual la majoria preferim el silenci o el camí trampós dels eufemismes o dels circumloquis buits. Usem la paraula «el país» o fins i tot l’adjectiu «nacional» d’una manera ambigua, sense comprometre’ns a res, sense jugar a favor de la claredat. El primer mèrit del teu llibre és que hi hagi algú a Catalunya disposat a tornar-se a mullar, en un tema tan carregat de vidres. I ho fas amb la legitimitat doble dels teus onze anys de residència a Madrid i els no-sé-quants anys de vida en comú amb la teva dona, Adriana López, amb qui vàreu fer aquell llibre tan didàctic que es diu: Ser catalàn, ¿qué es eso? Insisteixes al llarg del llibre nou en el caràcter «transpolític» del teu escrit. Seria el meu primer punt de desacord. Crec que el teu llibre només és explicable des d’un discurs polític sòlid, ben estructurat, sabut i sentit amb tot el cor. Miraré de demostrar-t’ho. Abans deixa’m que et digui que el llibre és amè, ben escrit, sense pedanteries i, en canvi, amb una clara voluntat didàctica. He tingut la impressió, Josep Maria, que hauries de practicar més i més la glossa periodística (en diaris o en emissores de ràdio) perquè, en un país de pedants, obsedits per enlluernar l’interlocutor, sobta que hi hagi gent que digui les coses amb elegància, irònica a vegades, respectuosa sempre. Amb una elegància que neix de la saviesa ben mesurada, ben païda.

Ignasi Riera. Serra d'Or. Juliol-agost, 1988. En línia.

* * *

Novel·la d’Andrea i altres relats no del tot històrics obtingué el Premi Salvador Espriu de narrativa 1992 i consta de deu narracions, la primera de les quals i la més extensa dona nom al llibre, amb el títol complet i més descriptiu de «Primera lliçó de Novel·la d’Andrea». Es tracta, en efecte, de la primera lliçó de Filosofia, a la Universitat de Bolonya, de la professora d’aquest nom, un dia de febrer de l’any 1249. De cap a cap del llibre les dates són precises també, en un recorregut escollit —per força molt escollit— per la història, només en part, doncs, imaginària i com una imatge fotogràfica que s’emmarca en un moment d’una vida i d’una gent, sempre únic, irrepetible. La mirada al passat, si no és superficial, sempre és dolorosa. Des de la nostra condició d’homes arrelats a una cultura mil·lenària, la història forma part, un dia o altre de la nostra vida, de la imaginació personal, en un replec o altre del viure interior quotidià. La història és com un passat múltiple que uns altres han viscut per compte de nosaltres i no ens en podem desprendre de cap manera. Ja fa massa temps, més o menys des que ens diem moderns, que l’humanisme no consisteix només a traslladar i comenta Plató, com fa la bella Novel·la d’Andrea davant d’una munió d’alumnes expectants i fascinats; consisteix més encara a descobrir la modernitat que hi ha a cada temps, a cada moment del passat que algú hauria volgut «fer etern».

Joan Triadú. Serra d'Or. Octubre, 1992. En línia.