El problema del sentit —el sentit de la realitat, el de l’home, el del món— és un dels problemes essencials, i el més inquietant, de tota la història de la filosofia, és a dir, de la humanitat. Imagino que, a l’hora de la posta del sol i després d’haver picat molta pedra, l’home del Paleolític ja devia concloure, com Dostoievski a Els germans Karamàzov, que «el problema cabdal de l’existència humana no és viure sinó conèixer el perquè de les coses». Després, al llarg del temps, hi ha hagut una preocupació constant, inquieta, sempre anguniosa, a totes les èpoques, a totes les civilitzacions i cultures, per trobar el sentit de la realitat, i potser més encara, per donar-li sentit —que és una faceta del mateix problema.

Ideologies i corrupció. Bisbes, polítics, ciutadans. Editorial Mediterrània, 1994. p. 106.

***

De seguida vam comprendre que el pensament de Teilhard aportava un registre per a nosaltres, fins aleshores, desconegut. Provocava una vibració nova que ens feia copsar, potser per primera vegada, la coherència de l’Univers i la necessitat de sentir-nos-hi integrats. I, de retop, ens abocava cap a una nova percepció de la transcendència. De la Transcendència en majúscula, com a idea i com a apel·lació a considerar un més enllà.  I de la transcendència en minúscula, aquella que desitjàvem experimentar en nosaltres mateixos.

Nosaltres no ens donem per vençuts. Editorial Claret, 1995. p. 67

***

Aquesta esperança que brolla de les capes més profundes i valuoses de la persona, adopta diverses expressions. Per una banda, és esperança en la intel·ligència humana. No podem acceptar el pessimisme radical dels que diuen que l’home està condemnat a no sortir-se’n. La història de l’home sobre la Terra demostra que la vida té una energia inexhaurible, i que arrossega la intel·ligència dels humans cap a noves fites en el domini, cada cop més complex però també més estimulant, de la naturalesa i de la convivència entre civilitzacions, cultures i nacions. Tenim la ferma esperança que la intel·ligència anirà trobant —com de fet trobà en temps pretèrits— camins de superació de les contínues i inevitables contradiccions, conflictes i antagonismes que els homes mateixos anem generant.

Nosaltres no ens donem per vençuts. Editorial Claret, 1995. p. 102