Joan Perelló Ginard neix a Campos (Mallorca) el 10 de juliol de 1953, però passa els primers anys a Portocolom i a Felanitx. Poc després es trasllada a Palma, on resideix en l'actualitat, tot alternant llargues estades a sa Ràpita, un nucli costaner del seu Campos natal.

Segons ell mateix conta, tot i la manca d'estímuls a l'escola, cap als quinze anys se li desperta la vocació literària, qui sap si influenciat per l'extraordinària biblioteca del seu oncle, un fuster de poble amb pocs estudis i interessat per autors com Tolstoi, François Mauriac, Honoré de Balzac i W. Somerset Maugham, entre d'altres. Així doncs, tot i la seva condició d'autodidacte des de ben jove Joan Perelló participa en els ambients literaris i artístics de Mallorca. Amb encara no vint anys és un dels fundadors i col·laboradors de Domini Fosc, una revista de literatura, editada en ciclostil, en la que també participaven Lleonard Muntaner, Damià Pons, Isidor Marí, Antoni Serra, Rafael Jaume, i d'altres autors illencs. En la mateixa època publica el poemari "És massa difícil" dins el volum col·lectiu Temptant l'equilibri (1973), amb obres de Lleonard Muntaner, Damià Pons i Guillem Soler. La bona rebuda d'aquests primers versos li dona una major facilitat per a publicar, i el situa, amb una extraordinària joventut, dins el panorama literari mallorquí. Durant el mateix 1973 apareix, a la col·lecció Balenguera, el seu primer aplec de poemes, Sempre trobaré algun dolor, i dos anys més tard és guardonat amb el Premi Andreu Roig de poesia per un recull dedicat íntegrament al poema en prosa, Baf de llavis (1976), que el consolida definitivament dins la nova lírica catalana escrita a Mallorca.

Paral·lelament a la seva trajectòria com a poeta, la vida professional de Joan Perelló ha transcorregut fora de l'àmbit de la literatura. Durant anys ha treballat a empreses de serveis aeroportuaris d'assistència a companyies aèries, i també ha participat activament en el món de la política. Entre 1981 i 1983 ha estat el tinent de batle de l'Ajuntament de Palma, en representació del Partit Socialista de Mallorca (PSM), i ha desenvolupat els càrrecs de regidor d'Educació, delegat de Biblioteques i de Normalització Lingüística.

La seva trajectòria literària se separa per dues fases clarament diferenciades, la primera fins a l'any 1976, amb una obra que s'inicia sota la influència de la poesia social però que ben aviat es deixa endur per la força dels surrealistes, avantguardistes i autors com Octavio Paz, i després des de 1997, amb una reflexió sobre el propi fet poètic i les circumstàncies de la vida.

Amb Carasses (1997), un aplec de poemes guardonat amb el premi Bernat Vidal i Tomàs, de Santanyí, Joan Perelló trenca un silenci de dues dècades i torna a publicar amb regularitat. Apareixen els reculls La set del viatger (2001), Sal de Migjorn (2002) i Manual d'ànsia (2005), aquests darrers amb il·lustracions d'Antoni Mas. Quadern de manobre (2007), publicat a la col·lecció Els llibres de l'Óssa Menor, i que rep un ampli ressò entre la crítica literària, és guardonat amb el premi Josep M. López-Picó, Vila de Vallirana de poesia del 2006. Tres anys més tard publica, a la col·lecció La rosa encofrada, el poemari A recer (2009), que situa Joan Perelló com un dels autors més interessants del panorama mallorquí. La seva trajectòria mostra una veu consolidada i coherent, que madura en cada nou recull, i que s'interessa per la identitat del poeta i la realitat que ens envolta, uns temes indestriables, en la seva poesia, de la reflexió sobre el procés d'escriptura i la poesia mateixa.

Continua amb el recull Inventari d'omissions (2011), i dos anys més tard apareix el primer llibre de narrativa de Joan Perelló, que titula L'error o la vida.

El 2014 publica el recull de poesia La casa del vespre, i el 2015, L'atles deshabitat.

L'any 2015 és guardonat amb el Premi Pare Colom de narrativa d'Inca, per Música de la indiferència, novel·la sobre la soledat i la dificultat del procés creatiu, que apareix publicada uns mesos més tard a l'editorial Lleonard Muntaner.

El 2016 Joan Perelló és guardonat amb el 18è premi de poesia Maria-Mercè Marçal, amb el recull El mapa de l'infinit. Es tracta d'un poemari que vol reflexionar sobre els sentiments a través de dos paraules: ferida i infinit. L'any següent apareix l'antologia poètica Abecedari de crepuscles (Tria personal 1973-2016) (2017).