"De tant en tant, t'arriba la lectura d'un poemari que et sorprèn poderosament per la bella factura dels versos i per una atracció ben especial que posa de relleu, un cop més, que les sorpreses agradables les trobes en qualsevol moment. [...] Homèrides és un bell poemari que reflecteix preocupacions ontològiques i conceptuals força ausiasmarquianes, però dins una dicció poètica actualitzada, sobretot en els poemes morals i referents a la mort. [...] És, així mateix, dins l'estilística, on aquest poemari reforça el seu poder d'atracció en la dicció lírica. En primer lloc, per l'elegant construcció de la frase, que, potser, ens recorda l'enginy d'un Roís de Corella. Després, la gran riquesa lèxica, amb un vocabulari culte i exquisit, que no exclou la utilització sàvia de certs arcaismes que reforcen el bagatge literari del poeta. [...] Amb Homèrides, Vicent Penya dóna un bot qualitatiu sorprenent en la seua trajectòria lírica i augura les millors expectatives dins un futur pròxim."

(Lluís Alpera: "Espectador del canvi", Levante. "Posdata", 12 de març de 2010)

* * *

"Aquesta obra de Vicent Penya és una mostra de la seua maduresa poètica. Amb Homèrides ha assolit una expressió consistent, particular i oberta per a compartir una visió i una sensibilitat que filtren l'experiència diària del món. El canvi continuat, com a símptoma pregon del pas del temps i de la vida, és el tema principal del recull. L'observador atent que és Penya el copsa en detalls rutinaris o ben poats de la memòria i la naturalesa, i a partir d’aquests elements pren consciència que ha de bastir un espai personal i col·lectiu [...]."

(Eduard Ramírez: "Homèrides", L'Illa, 52, tardor de 2009)

* * *

"[...] El camí és inhòspit, no cal dir-ho, però tot i això hi podem trobar vitualles que ens alenen els sentits i ens porten un aire de tendresa. Ara bé, en aquest cas les referències sensorials o concretes estan sotmeses a la contenció, són elements que formen part del procés de recerca. Notable la profunditat reflexiva de la segona part d'Homèrides, en poemes com "La muralla", "Intuïció" o "Embarrancada". A la fi, com tots els exilis interiors, el viatge no és més que el desig de pàtria. Cal esmentar els interessants i aclaridors títols dels poemes del llibre, títols que ens suggereixen, fins i tot, una coherent trajectòria reflexiva. Fet i fet, el gran encert del seu autor és la valentia que ha tingut en sotmetre els seus versos a un procés d'experimentació, de renovació, de depuració, que l'ha permès trobar un llenguatge en general sòlid i ben arredonit que ens mostra les possibilitats del poeta, del vertader poeta."

(Antoni Gómez: "El diletant de la intimitat", Caràcters, núm. 52, juny de 2010)