"[...] Aquest llibre m'ha interessat, a més a més, perquè incorpora una sensibilitat saludable per a l'actual poesia catalana. La d'una espontaneïtat de caràcter oriental. Ho és la visió de les coses petites desdibuixant-se en els seus propis límits, i aquell consell de No cal que parles. Escolta. Escolta l'aire. Hi trobem present tot un culte a la natura: serps, gripaus, teuladins, passerells, granotes, sargantanes. Però no es tracta de cap efluvi d'ecologia: el poema vuitè de la secció segona n'és una bona mostra. I més encara, una devoció cap a l'aigua del tot musulmana, en sintonia amb poemes com el que comença S'ha mort el gesmiler de les flors caduques, resolt magistralment, ben d'acord amb les pautes de la tradició de poetes andalusins. Crec que a diferència dels altres reculls de Vicent Penya (que curiosament són anteriors a aquest en la seua escriptura) el d'ara és el seu llibre més digne, el més genuí i interessant."

(Isidre Martínez Marzo: "Una primera fita", L'Aljamia, núm. 14, 1999)

* * *

"Amb Desig de terra, Vicent Penya ha estat guanyador del primer premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra. El llibre està estructurat en tres parts amb el denominador comú del paisatge de l'horta de València com a element simbòlic per explicar el seu univers poètic. El primer apartat està dominat per la presència de la imatge tradicional de l'aigua en moviment del riu i de les sèquies com a símbols de la vida; la vida es troba en els corrents subaquàtics i no en les riberes del riu, ens diu el poeta. [...]"

(Josep Manuel San Abdon: "Mar i memòria", Avui. "Cultura", 21 de maig de 1998)