[...] La versió "corregida i ampliada" del recull ha vist de nou la llum, amb relats que abasten dues dècades, entre els anys 1981 i 2001. «En un principi, la idea era traure els contes que no s'havien publicat però després va sorgir fer Els somnis possibles ampliat», explica Penya, que confessa haver-se sentit engrescat en aquesta tasca pel seu editor, Manel Alonso [...]. En acabar, el procés no sols va incloure l'ampliació del que ja estava publicat, sinó també la correcció. «Sóc un autor a qui li agrada recrear-me, treballar, eliminar coses, afegir-ne unes altres... La forma és una preocupació per a mi. Tot i això, l'esquelet de les narracions es manté», adverteix Penya, i fins i tot explica que és possible trobar un fil conductor d'unió entre els relats. «Els contes no tenien un afany d'unitat, però sembla que ells mateixos han convergit en una certa unitat», diu, i afig que els escriptors «sempre busquem algun fil conductor» que en aquest cas «no és donat per la continuïtat en el temps, sinó per la recerca de l'irreal o de l'absurd en la realitat, per la recerca d'una atmosfera de poesia i pel reflex de l'angoixa del món actual».

[...] L'autor té una certa fixació per la narrativa breu com a element d'expressió. «El conte és un gènere que està menystingut, però la veritat és que hi trobe una gran intensitat. En poques paraules es poden dir moltes coses, llançar molts missatges i descobrir molts aspectes de l'ànima que en una novel·la es dispersarien, tot i que també he de dir que és un gènere que m'estime molt», comenta [...]. Sobre el contingut dels contes, Penya argumenta que, a més d'una manera de sondejar l'absurd de la realitat, els considera una mena de recerca sobre l'essència dels humans. «Milan Kundera diu que el que es percep a través de la narrativa sobre l'ànima humana és superior al que poden descobrir els mateixos psiquiatres», assenyala.

[...] El que no es pot deduir de tot l'anterior és que Els somnis possibles siga un volum fàcil de llegir. «No és un llibre per al gran públic», confirma Penya, «sinó que va dirigit a aquells lectors que gaudeixen de la lectura amb un cert esforç intel·lectual». Els lectors. La paraula màgica suggereix preguntes sobre l'estat de la literatura en valencià. «La nostra literatura funciona; el que no funciona és el país. Tenim una literatura homologable a la de qualsevol nació del món i, si tinguérem un estat darrere que ens donara suport, possiblement funcionaria millor», assegura. I conclou afirmant: «A pesar que el poder polític hi està en contra, gaudim d'una literatura molt interessant i homologable».

(Xavier Aliaga: "Somnis ampliats i corregits", El País. "Quadern", 1 de maig de 2008)

* * *

—Quina és la teua opinió sobre el cànon literari?
—Òbviament, és necessari per tal de separar les obres bones de les mediocres. El problema és qui fa de jutge per fer la tria, amb quins criteris, amb quina autoritat es revesteix, entre quines obres elegeix (perquè, per descomptat, és impossible llegir-se tot el que s'ha publicat, o tot el que s'ha escrit), etc.

—Esmenta avantatges i inconvenients.
—És cert que hi ha un seguit d'obres amb les quals la crítica més autoritzada coincideix a dir que són obres imprescindibles, obres mestres, i n'hi ha d'altres que els més especialitzats no es posen d'acord. Però fins i tot amb les "obres mestres" tampoc no hi ha unanimitat de criteris entre els més entesos. Per exemple, segons tinc entès, Nabokov no considerava El Quixot com una de les millors novel·les del món; Gombrowicz era incapaç de llegir El procés de Kafka; l'Ulisses de Joyce és un dels llibres més celebrats però que pocs han acabat de llegir; l'obra de Kafka, tot i ser molt valorada, és una de les més mal interpretades... Aleshores, podríem dir que el cànon literari, tot i ser necessari, és com una cosa etèria, en què hi ha unes quantes obres amb una garantia més o menys assegurada, i moltes altres que naveguen en la indeterminació qualitativa.

—Penses que n'hi ha algun a la literatura catalana?
—Crec que sí que n'hi ha, però em sembla que no està tan definit com en altres literatures amb més lectors, potser perquè la nostra ha estat una literatura que ha arrossegat grans problemes i llargues interrupcions al llarg de la història.

—Què el defineix, què el fa específic?
—És clar que la selecció de grans obres del cànon català és una bona selecció i que pot competir en qualitat amb qualsevol altra literatura del món. El problema és la coneixença interna, però, també, i molt, donar-nos a conèixer fora de les nostres fronteres lingüístiques. Crec que no som prou coneguts i, per tant, prou llegits arreu del món. Ja ho digué aquell, el que falla no són els escriptors dels Països Catalans, sinó el país.

—Quina vinculació ha tingut la poesia als avatars socials dels darrers 40 anys, del franquisme a l'actualitat, a una societat globalitzada i de la informació?
—La poesia, com tota mena d'art, s'ha d'adaptar al seu temps. Per descomptat, durant el final del franquisme va estar lligada als diversos moviments socials. A hores d'ara em sembla que es barregen moltes tendències estètiques, potser a causa del sentit d'individualisme que impera en la societat.

—Quina vinculació té la poesia actual amb les misèries i els enganys socials valencians?
—Hi ha uns quants poetes que han escrit sobre les diverses vicissituds del País Valencià, entre altres, jo mateix. De totes les maneres, cal tenir en compte una cosa: la poesia no pot estar mai al servei d'una idea o d'un país, únicament pot estar al servei d'una estètica.

—Quina literatura tens per costum llegir?
—Sobretot novel·la, narrativa curta i poesia. Molt poc d'assaig i teatre. Més poc encara història.

—Esmenta almenys cinc lectures que consideres cabdals, que t'hagen influenciat, o que t'hagen agradat especialment i recomanaries...
—En literatura catalana: Tirant lo Blanc; Obra completa, d'Estellés; Bearn, de Villalonga; El desig dels dies, de Mira, i Llibre de les solituds, de Martí i Pol. En altres literatures: El Quixot, de Cervantes; Dimonis, de Dostoievski; Anna Karenina, de Tolstoi; El procés, de Kafka, i La immortalitat, de Kundera.

(Eduard Ramírez: "Qüestionari per a poetes", inèdita, gener de 2008)