"De Carner, Manent en poua o assumeix el do preciós de la forma submisa i de la paraula musical. La poesia de Manent canta amb una naturalitat plàcida i serena, com la del millor Carner. Amb l'avantatge, en el fons, de saber prescindir del guspireig enginyós, epidèrmic, a què tan sovint es redueixen els versos del Carner més fàcil. (...) L'impuls metafòric mai no aboleix les realitats sensibles, ni s'esfuma en mera àlgebra d'imatges, com s'esdevenia en alguns moments de Riba; tampoc no pretén de donar a l'aspecte metafísic i al religiós el lloc explícit que, amb millor o pitjor fortuna, un López-Picó o un Esclasans concediren en els versos respectius.

(..) Sota l'aparença d'una naturalitat sense fissures ni ensopecs, hi ha "la paciència d'un arc voluntari i humil", escrupolosa. D'això, en deriva, una elegància impecable, ferma, inconsútil. La tria de les paraules, dels ritmes, dels temes, l'atmosfera que hi crea, responen a una cura conscient i pacient. Però no és una perfecció frígida i maquinal, neoclàssica: els versos de Manent retenen, encara, el tebi batec d'un anhel o d'una nostàlgia que semblen sincerament vius. L'amor, el bosc, una fauna amistosa, el temps que no torna, i l'altra temps, el de les estacions -primaveres subtils, tardors fugisseres-, són la seva matèria. I tornem a pensar en el més delicat del romanticisme anglosaxó."

(Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Barcelona: Ed. Curial, 1972, p. 211-213)

* * *

"Voluntàriament al marge dels debats -uns debats que gairebé mai no podien dir-li res, perquè pertany a aquella mena d'escriptors que, un cop trobat el seu accent personal, només demanen d'aprofundir-hi solitàriament-, Marià Manent no ha fet ni el paper de tocatardà ni el de profeta. La seva producció, unitària com poques, però externament dispersa en una varietat sorprenent de formes, moltes de les quals tenen en comú la tendència a servir de pantalla al clos d'una subjectivitat retinguda i com esborrada darrera la transparència lluminosa de l'obra -mirall, reflexos, irisacions-, ha trobat des del principi un públic selecte i addicte, però mai no ha estat enarborada com a fetitxe per cap bàndol."

(Pere Gimferrer. Pròleg d'Antologia poètica. Barcelona: Proa, 1978)

* * *

"A La collita en la boira encara hi traspua un món elegíac, on s'hi respira com a rerefons l'experiència amorosa fallida. A L'ombra i altres poemes, la melangia és substituïda per una nota de maduresa. I a La Ciutat del Temps, molt més clarament, la seva poesia és feta d'anotacions, per sublimació, d'experiències. Ara s'interessa per unes experiències més àmplies i no apunta tan sols paisatges interiors o exteriors.

(...) Si llegim tan sols l'obra poètica de Manent podem pensar que ens trobem davant d'un esteta refinat i pedant. Els dietaris demostren bastament que Manent no és tan sols un esteta, fornit d'una sensibilitat delicada, sinó que la seva mirada al món és força més complexa."

(Enric Bou. "La poesia postsimbolista (1915-1936)", Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, 1987, vol. 9, p. 252 - 255)

* * *

"En Manent es posen en contacte els dos mons amb més capacitat per a donar qualitat intel·lectual al somni, l'un pel camí de l'estilització lineal, l'altre pel de l'estilització musical: el món provençal i el celto-germànic. Però entre aquests dos mons de somni hi ha una diferència essencial: en la poesia celto-germànica el lirisme se sent lligat a una forma o altra de pessimisme; en els provençals, com en el nostre Manent, amb el desig d'una explicació amable del món i els seus misteris, com si la poesia no es pogués separar d'una real alegria interior que recorda la dels ascetes. La glòria més indiscutible de Manent és haver afeblit la inquietud celto-germànica amb el sentit de la voluntat de viure, de la joia. Tant en Manent com en els provençals, la idea de poesia s'identifica essencialment amb la felicitat.

(...) Manent ha alçat el penó de la bellesa pura, no anacrònicament i a destemps, sinó en el moment precís, en el moment en què era absolutament necessari fer-ho. Potser estem vivint el moment en què tal vegada la major audàcia, la major originalitat consisteixi, a causa que hi hagi tants pocs que el posseeixin, a mostrar un veritable sentit de la bellesa. I en el moment de la història literària que estem vivint, aquest engagement de Manent, que pot semblar la seva feblesa, és en realitat la seva força."

(Jaume Bofill i Ferro. "El nou esteticisme: Marià Manent", Poetes Catalans Moderns. Barcelona: Columna, 1986, p. 189-190 i 199)

* * *

"És aquesta la gran lliçó que Manent va saber aprendre dels poetes simbolistes: com dels coetanis europeus postsimbolistes, va construir una poesia, feta de visió, en què els jocs musicals hi tenen una importància cabdal, per a la qual és molt més important allò que és insinuat que no pas el que s'hi diu. Així, Manent ha bastit una obra poètica molt sintètica, aparentment molt breu, però que resta perfectament complementada i, doncs, ampliada, per l'obra en prosa i les traduccions d'altres poetes anglosaxons o xinesos.

(...) Una de les proves més favorables per defensar la solidesa del seu pensament i de la fidelitat a un nucli inicial, és el nombre de vegades que Manent repeteix les mateixes idees: esdevé reiteratiu. Una de les definicions de poesia que ha citat amb més profusió són els mots de Wordsworth per definir l'impuls inicial de la creació poètica: l'origen de la poesia és l'emoció recordada en la calma. És, dit amb altres mots, aquella magnificació de determinats moments especials. Però el poeta té ben clar que no es tracta d'una còpia directa de la realitat material: és una realitat sensible, i, a més és una realitat desfigurada, de la qual no en tenim una emoció directa, sinó allunyada i serena (...). La necessitat d'establir una pantalla entre l'experiència real, el món sensible, i l'elaboració literària d'aquesta anècdota inicial, és fonamental en la poesia de Manent i dels poetes del sistema al qual s'adscriu. La Poesia és per a Manent una forma de coneixement d'acord amb els plantejaments més elementals de la tradició simbolista. El coneixement que pot assolir amb la poesia no és, en absolut, equiparable al coneixement de base científica. Si per cas, es tracta d'una possibilitat d'accés a zones negres i obscures de l'existència de l'home, envoltades pel misteri."

(Enric Bou. ""Entre l'alba i el vent: La poètica de Marià Manent", Poesia i sistema. La revolució simbolista a Catalunya. Barcelona: Empúries, 1989, p. 139 i 153-154)

* * *

"La flaire oriental en l'obra de creació de Manent prové, així mateix, del seu estil, marcat per una senzillesa retòrica, transparent i elegant alhora, amb un ritme que flueix amb suavitat i mansuetud. L'escriptor busca la condensació: abocar en poques paraules qualsevol mena d'experiència. Al mateix temps, l'escriptura de Manent traspua voluptuositat (ascètica, però) perquè el seu sembla un hedonisme frugal. Però hedonisme, al capdavall. El mecanisme sintètic n'és un dels mitjans, atent a la força de la varietat cromàtica i auditiva de les coses de l'entorn. Hi ha una manera de mirar les qualitats més habituals. El resultat és una sensació de puresa i de redescobriment. I hauríem de parlar, així mateix, de la seua disposició contemplativa, de la minuciosa i atenta mirada que, a cada pas, sembla abocar-nos a un món nou.

(...) La tendència de Manent cap a la contenció, envers l'expressió en mínimes paraules, ens recorda un altre dels pilars de l'art oriental. La contenció és, per exemple, la poètica medul·lar de l'haiku, el vessant literari de la filosofia zen.

(...) Hi ha en l'obra de Manent una evocació constant al silenci, un silenci altrament preuat i que no sols evoca sinó que posa en pràctica. (...) Avesats com estem a veure la prolixitat de producció, el volum de poesia completa de l'autor amb 128 pàgines n'és tot un cas excepcional. Per als orientals dir les coses completament imprescindibles (i fer-ne silenci de la resta) és una exigència."

(Enric Balaguer Pascual. "Aromes orientals en l'obra de Marià Manent", Premi d'Assaig Francesc Vila i Casas. Argentona: La Comarcal Edicions, 1998, p. 33 - 45)