JAMES JOYCE I LA CRÍTICA

"En un llibre recent, que es proposa d'ésser una 'anatomia de la literatura contemporània' (Gog Magog and Other Critical Essays), G.W. Stonier, comentant la tècnica de Joyce, ha fet una intel·ligent classificació dels novel·listes: hi ha els que van de la realitat cap als mots, és a dir, que tenen per nuci de llur art, no la frase o el capítol, sinó el personatge, el gest, l'escena (Hardy, Geroge Elliot, Dickens); i els que parteixen dels mots, que abranden llur facultat creadora en l'acte mateix de l'expressió. Per a aquests darrers, el personatge, el gest, l'escena emergeixen més vigorosament a mesura que sorgeix el mot exacte, que el ritme és modificat i millorada l'eufonia. Sterne és probablement el millor exemple d'aquest tipus entre els escriptors d'antany; Joyce entre els d'ara.

Joyce troba, certament, la seva realitat a través dels mots. Un dels seus comentaristes recents, Mr. Stuart Gilbert, ja subratlla que en tota l'obra de l'autor d'Ulysses la paraula és sempre triada en relació amb les assossiacions que evoca i controlada per una lògica de les més severes. Però aquesta fe en la virtut intrínseca dels mots ha inclinat Joyce, en la seva darrera fase (la novel·la Work in Progress, de la qual s'han publicat fina ara només alguns fragments), a una experimentació verbal que sembla excessiva. Els mots són, és clar, la matèria expressiva de tot escriptor, però l'art literari s'esmerça, generalment, en la combinació dels elements ja cristal·litzats, no en la transformació cel·lular de la substància lingüística. Com recordava el Professor Livingston Lowes, els mots no són en si poètics ni apoètics: són poesia latent. Els exemples d'intensa irradiació poètica d'una "paraula viva" que ens proposà Maragall depenen, en realitat, d'un ambient, d'una emoció difusa en el paisatge que el mot sembla condensar, però que el mateix mot solitari, separat d'aquella atmòsfera emotiva, no revelaria pas fidelment. Maragall creà per a nosaltres aquella aura lírica al voltant d'un mot determinat, el posà en valor com una gemma, servint-se de molts altres mots, de moltes frases.

Però Joyce, en la seva darrera novel·la, tendeix a convertir el mot en 'forma estètica'. No combina amb procediments estilístics normals els elements individualitzats de la llengua, sinó que els fusiona o els transforma íntimament, o bé n'inventa de nous: és a dir, no s'acontenta de crear-se un estil, sinó que es crea un llenguatge."

(Del llibre Crítica, personatges, confidències: Articles inèdits i dispersos. Barcelona: Columna, 1999)