"Manent ja feia molt de temps que era conscient que per a ell la clau de l'èxit estava en la utilització del seu coneixement de l'anglès per al benefici dels catalans (...) Igual que els noucentistes, Manent creia que la poesia posseïa una beutat intrínseca que es podia utilitzar per al benefici de la societat, ja que era capaç d'ajudar l'individu en el seu desenvolupament moral. Afortunadament, des del tombant de segle aquest punt de vista també era generalment acceptat al Regne Unit, on existia una tradició literària més madura que ja havia tingut temps d'escriure llargament sobre el tema (...) El que féu Manent fou resumir aquestes tendències, identificar les personalitats que les representaven i donar els resultats de la seva recerca als lectors catalans, que d'altra manera haurien hagut d'esperar durant dècades fins que la seva pròpia tradició literària els hagués pogut proporcionar les eines necessàries per a arribar a les mateixes conclusions.

(...) El repte de qui vulgui analitzar la poesia de Marià Manent és trobar una explicació al fet que un home que fou conegut primordialment com a poeta durant 64 anys pugui haver fixat la totalitat de la seva creació en 79 poemes. (...) Si el nombre total de poemes és tan reduït és pel fet que no va poder fruir del luxe de passar llargues temporades en l'ambient de pau natural durant les quals l'impuls creatiu l'hauria trobat disponible i amb possibilitats d'ésser convertit en obra poètica sense entrebancs. Malauradament, en moltes ocasions, quan Manent aconseguia trobar un moment per asseure's a escriure el poema, la guspira ja s'havia apagat. A despit d'això, la part positiva d'aquesta frustrant experiència és que, a més dels 79 poemes, la riquesa de la poesia manentina: la percepció de l'ull del poeta i el sentiment del seu cor, ha sobreviscut en la bella prosa dels dietaris.

(...) Sembla haver-hi un consens total sobre l'opinió que el deute de Manent al Noucentisme és fàcilment identificable en la seva poesia. Això no obstant, mentre que uns el consideren la figura culminant d'aquest moviment, altres el posen com a exemple d'una segona generació d'escriptors que continuaren produint poesia segons l'estètica noucentista però que no tenien prou força creativa com per oposar-s'hi.

(...) Donat que a Catalunya la literatura i les valors religioses sempre havien estat molt pròximes, la introducció que féu Marià Manent d'autors amb missatge -tant en la crítica com en les traduccions- va contribuir també a reforçar una actitud religiosa més oberta, esperançadora, a l'estil europeu, la qual, en comptes d'isolar l'individu dins la pròpia ignorància, veia la poesia com un camí vers Déu. En aquest sentit, Manent aconseguí reforçar la importància atorgada a les coses de cada dia, per petites i humils que fossin, i recalcar l'èmfasi en la gratitud per tot el que és bo i bonic, tan típics de la filosofia franciscana."

(Montserrat Roser i Puig. El llegat anglès de Marià Manent. Barcelona: Curial i Publ. Abadia de Montserrat, 1998)

* * *

"Al marge de ser una prolongació de la seva pròpia obra poètica, les traduccions de la poesia de Manent complien una altra funció en el seu univers literari: la d'anar neutralitzant la presència del poeta. Manent estava totalment d'acord amb Eliot quan el poeta nord-americà exposava la seva teoria de la impersonalitat artística i deia que "l'evolució d'un artista és d'autosacrifici constant, d'extinció constant de la seva personalitat". Manent va utilitzar les seves traduccions poètiques com un mitjà per "extingir" la seva personalitat, per allunyar l'home que hi havia darrera dels poemes. Les xifres parlen per elles soles: el cànon de l'obra poètica de Manent consta de poc més de vuitanta composicions, mentre les seves versions poètiques ultrapassen les quatre-centes."

(D. Sam Abrams. "Marià Manent, traductor de poesia i memorialista", Marià Manent, 1988-1998. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1998, p. 24)