"8 de febrer de 1937. Dia assolellat, una mica ventós, però tebi. Poca circulació, al matí. Llargues cues a les fleques. Uns vellets prenen el sol en uns bancs de pedra, vora el brollador que hi ha a l'entrada de Gràcia. A migdia tinc una llarga conversa amb Langdon-Davies al bar 'La Lluna'. Diu que actualment lluiten 60.000 alemanys al costat dels rebels. Li pregunto: 'Però vós, és clar, confieu en la victòria dels governamentals?' Fa una ganyota: 'Si pot deturar-se la tramesa en massa d'alemanys...' Assegura que els italians també ajuden molt els franquistes. A Mallorca hi ha hagut (no se sap si hi són encara) centenars d'avions de procedència italiana. Però no creu que Catalunya hagi de témer un atac per mar, perquè Anglaterra no permetrà que Itàlia ataqui openly. Opina que l'atac vindrà per terra, de la banda de Terol.

Li conto que, aquests darrers temps, he llegit bastant Marx i Lenin. Diu que no li agrada el dogmatisme de certs comunistes, que converteixen aquests dos doctrinaris en la Bíblia marxista: l'Antic i el Nou Testament. Després parlem de finances. És completament cert, segons ell, que a Anglaterra la pesseta de Franco té una cotització molt més favorable que la republicana. Els canvis, en relació amb la lliura, són 70 i 150 respectivament. 'Això és absurd -comenta-, ja que la pesseta dels rebels no té cap encaix or. Però ningú no pot treure del cap dels conservadors anglesos la convicció que guanyarà Franco.' Tornem a parlar de la premsa: li pregunto per quina raó no es venen ací els diaris del seu país. 'Perquè tots, llevat del News Chronicle, són favorables als franquistes'. 'Però i el Manchester Guardian?' -objecto-. 'Bé, doncs: tots menys aquests dos'. Diu que prepara un llibre sobre l'anarcosindicalisme català. Comenta que els més 'místics', en aquesta lluita, són els de la FAI. Cremen amb furor les esglésies perquè creuen que allí resideix un poder real que els amenaça, i per això el volen destruir. No opina que, en conjunt, aquesta sigui una guerra religiosa. Jo esmento el parer contrari de l'escriptor francès Ramon Fernandez (expressat en un article a la revista Vu). Abans d'acomiadar-nos para molt despectivament de l'anarquista nord-americana Emma Goldman.

Quan he tornat a Viladrau, al tren hi havia tres milicians estrangers -un belga i dos francesos- de la columna Ascaso. Un d'ells estava completament embriac. Cabell gris, cara roja i embotornada. Els seus companys el pataquejaven perquè no s'adormís. 'I això també li passa al front?', pregunto a un d'ells. I em respon: 'sí; sempre està d'aquesta manera'."

[...]

"17 de febrer de 1937. Avui han mort el porc a can Pla. Havent dinat, hi anem una estona. Cuina recollida, amb parets gruixudes, una finestra quadrada, les bigues negres de fum, com enquitranades o brunyides. Gran catifa de brases -roserar ardent- sota les calderes on bull el saborós menjar. Per la finestra veiem com el vent agita els arbres nus. Després passegem una estona. El pastoret del Pujolar ve per un camí fondal amb un gran sac de fullaraca. Cap al tard lluen els núvols de la posta, d'un gris-salmó inoblidable. D'altres floten, color de lilà, darrera un rengle de roures nus i esvelts."


"18 de febrer de 1937. Després de llegir el diari, anem a fer llenya. Fa una mica de vent, però el sol és deliciós. A primera hora de la tarda seiem llarga estona en un recer, davant del Matagalls. Quina llum més alegre! Les fulles de les alzines brillen més que abans. Les pedres, a la muntanya, tenen un color d'or vell, entremig de la gran fageda moradenca. El vent fa lliscar, ran de carena, un nuvolets flonjos, blancs. Xiula un merlot tímidament al fons dels boscos. És un delicat preludi: la llum, l'ocell, els núvols; un primer assaig del 'temps clar' (com deien els trobadors). Cap al tard els núvols són d'or, xiula un gripau, a ponent hi ha una ran zona de nacre."

[...]

"8 de setembre de 1938. Matí de boira densa, però després s'asserena. Amb en Vinyoli i en Jaume vaig al bosc de Vilarmau i damunt el Sot dels Cerdans. Passem entre falgueres tropicals, sobre un herbei com molsa. En Vinyoli pregunta sovint el nom de les flors, de les herbes i dels arbres. Ens encantem davant els freixes estilitzats, tan freqüents en les pintures dels primitius italians, davant els faigs de balada nòrdica i els roures nobilíssims.

A sopar, en Vinyoli parla molt de Rilke. Cita un sonet del cicle d'Orfeu, en què el poeta defineix la poesia. 'No és pas -ve a dir- ni quan el cant et delira al llavi, sinó un existir, un vent en el déu'."


"9 de setembre de 1938. Realment, els trons d'ahir eren les premiers coups de cymbale de l'automne. Avui el paisatge i el temps tenen un aspecte ben tardoral. Lents núvols blancs, boscos d'un verd mullat, aire puríssim i vent fred, tònic. Amb en Vinyoli i en Jaume vaig fins a Cortils, al bell cor de la muntanya. Passem torrents d'estil germànic, amb aigua de cristall, freixes, blades, i sota l'herba, indrets on les espesses teranyines serven diamants -literament diamants- de la pluja. Després anem a Coll de Joan i a Borderiol. Pel camí, en Vinyoli ens parla d'un passatge dels Quaderns de Rilke on defineix el seu concepte de l'amor: l'amor com a possibilitat de realització pròpia, no mai d'abandó. L'ideal de Rilke és estimar, no pas ésser estimat. 'El qui és estimat -deia- passa; el qui estima perdura.' És un aspecte de l'aspiració infinita dels romàntics barrejada amb un estrany orgull; un altiu i ardent narcisisme.

A mitja tarda vaig a l'enterrament d'en Salvi de Rosquelles. Llarga corrua de paraigües pels camins mullats, sota la tronada. Abans de sortir de casa, el fill gran d'en Bofill i Mates resa un parenostre pel difunt i és contestat per tothom. Cementiri blanc, net. Boixos marcits; pluja, pluja.

Avui ha tornat l'avi de Barcelona amb un bon lot de queviures facilitat per Assistència Infantil: llet condensada, cacau, sucre i 'Quaker Oats'. Els nens tindran ara els elements grassos i els hidrocarburs que els falten en la dieta de guerra."

(Del llibre El vel de maia: dietari de la guerra civil, 1936 - 1939. Barcelona: Destino, 1975)