–Aquesta activitat de revisió de l'obra feta ha estat una constant de la vostra obra, com a traductor i també com a poeta.

–Afecta sobretot les traduccions, i ara, amb motiu de la meva poesia completa ha afectat també l'obra de creació. Dels primers llibres, principalment del primer, La branca, vaig salvar molts pocs poemes quan l'any vaig fer l'antologia del que havia estat la meva obra fins a aquell moment. L'editor va pensar que amb això no n'hi havia prou, i hem cregut oportú de revisar-ne d'altres per donar una visió més completa del que era aquell llibre. Aquesta recuperació ha implicat forçosament una revisió estilística i de vegades també lingüística, perquè la llengua ha evolucionat molt. Quan vaig escriure La branca tenia divuit o dinou anys i des d'aleshores el català s'ha polit i s'ha perfeccionat. Haver de refer l'obra antiga és una tasca que no m'agrada. Josep Carner la va fer amb molt d'esforç i també una mica a contracor, tot i que, és clar, la seva va ser molt més complexa perquè la seva poesia és molt més extensa.

–A l'àmbit estrictament literari, de quina manera us ha marcat l'obra de Carner?

–Carner va influir una mica en tothom, perquè va crear un llenguatge poètic. (...) Lògicament Carner em va marcar: jo usava molt la forma de la cançó, una mica juganera, musicable, que ell feia servir habitualment. Però és clar aquest primer impuls es barreja amb el que prové de la literatura anglosaxona, d'un grup de poetes irlandesos. El crepuscle celta, molt vinculat al romanticisme, que recreaven la mitologia del nord, uns poetes entre els quals excel·lia el nom de Yeats. I després, Rilke, que jo llegia molt i que em va influir sense que jo volgués.

(Julià Guillamon: Avui, 6 d'abril de 1986)

* * *

–El març del 1968 publicàreu a Serra d'Or una primícia del vostre dietari on exposàveu els vostres records de Ruyra, Carner, d'Ors i López Picó... Parleu-me de la vostra amistat amb Carner, d'Ors i altres poetes, per exemple, Riba i Vinyoli.

–L'amistat amb Carner durà fins a la seva mort, encara que és clar, en els darrers anys no ens veiem gaire. Emparant-me en la nostra amistat, el vaig poder convèncer, en una visita a Brussel·les perquè publiqués (s'hi resistia molt a causa del règim franquista), la seva obra poètica completa. Enllà dels anys vaig tenir amb Carner llargues converses enriquidores. Era un monòleg que no cansava mai. Amb l'Ors vaig parlar-hi menys. M'imposava, tot i que, casat amb una llunyana cosina meva, alguna vegada se m'adreçà anomenant-me parent. Amb Riba ens vèiem sovint. Vivia prop de casa, a l'Avinguda de la República Argentina, i jo hi anava gairebé cada diumenge. Les seves converses sobre literatura, l'art, Alemanya, Grècia, etcètera, eren sempre interessants i agudes. Més d'una vegada vaig sentir-hi afirmar el mestratge de Carner. A Vinyoli el vaig tractar sobretot durant la guerra civil. Després ens vèiem a casa de l'escriptora italiana Ester De Andreis, al carrer de Ganduxer, en unes tertúlies literàries, on alguna vegada Vinyoli ens va llegir poemes. M'admirava la subtilesa dels seus judicis crítics sobre poesia.

(Lluís Busquets Grabulosa: "Marià Manent, contenció i música de la paraula", Plomes catalanes contemporànies. Barcelona: El Mall, 1980. p. 29-38)