No recordo cap escriptor nostre que, en relació amb la seva vàlua, hagi estat tan aclaparadorament oblidat com Josep Lleonart. Mort el 1951, han anat passant els anys —els aniversaris— sense que la seva figura hagi estat evocada. Enguany s'escau el centenari de la seva naixença, que és una bona ocasió per a treure'l una mica de l'oblit i per intentar reconsiderar la obra. 

[...]

Lleonart figurava, poc o molt, en totes les antologies d'abans de la guerra civil i en les primeres de la postguerra. De mica en mica, la seva representativitat va disminuint o desapareixent del tot. Aquesta desvaloració de la seva obra em sembla particularment injusta durant els anys seixanta, quan gairebé només es parla de poesia engatjada o compromesa, perquè Josep Lleonart era, precisament, un exemple de poeta engatjat avant la lettre. En el seu llibre Odes i ciutats de visió, publicat el 1930, les composicions del qual hem de suposar una mica anteriors, hi ha uns quants poemes que encaixen plenament amb el concepte esmentat. Però potser aquí és on cal especificar bé l'engatjament de Josep Lleonart, que no sembla obeir a cap consigna precisa de partit de formació política, que no és deutor de cap mot d'ordre disciplinari, sinó que és un engatjament lliure, interior i, per tant, autònom. És molt probable, fins i tot, que les correnties estètiques —per no dir l'esteticisme— de la poesia catalana dels anys trenta fessin que la seva obra compromesa no trobés cap ressò al seu entorn, ni a nivell popular ni a nivell crític, i que ell no reinicidís en aquesta vena per haver-se-li atrofiat involuntàriament. Però que la seva soledat es perpetués durant els anys seixanta i entre els qui l'haurien hagut de reivindicar, resulta encara més incomprensible.

El seu cant A la llibertat respon a un concepte i a uns sentiments que eren del tot vius durant els anys trenta. És una llibertat quasi abstracta de tan grandiosa, aspra, abassegadora, que suposa una connotació de signe més aviat àcrata. Potser Lleonart era profeta sense voler, sense saber-ho. Potser si l'haguéssim escoltat, certs esdeveniments del nostre país no ens haurien sorprès tant. 

«Oh vent, trenca l'amarra!»

En canvi, l'Oda a l'home cansat conté unes coordenades molt més pròximes a una ideologia de base marxista. L'home cansat és el treballador, amb el qual el poeta s'identifica: «treballador, gran germà meu.» Fins i tot el concepte d'alienació, ja el trobem formulat en les seves estrofes, amb una gran discreció; només la nostra sordesa pot haver-lo fet passar desapercebut:

«Només són meus a mitges la casa i el vestit»

Lleonart, creient, empra, en aquesta Oda, un concepte de la divinitat que no he vist usat enlloc més; això ens prova que en el poema en qüestió hi ha un poderós esforç per a lligar la seva fe —la seva metafísica— amb uns postulats de signe clarament progressista, quan aplica a Déu l'epítet d'«alt capataç». Com és que aquest esforç, aquesta concepció, no han merescut l'atenció de ningú a casa nostra? Tan sol ha de restar el poeta? Tan sola una veu, quan és autèntica?

[...]

Josep Lleonart era nebot de Maragall, i jo diria que la seva poesia hi guarda un parentiu tant o més estret encara. La seva poesia n'és filla, cosa que no li lleva, per paradoxal que sembli, ni una engruna d'autonomia ni d'originalitat. Lleonart no és un maragallià més, com ho són Pijoan o Pujols. Ell ho és d'arrel, en el sentit que els mateixos elements, tant naturals com culturals, que han informat l'un han informat l'altre. En la veu de Josep Lleonart es perpetua, sobretot —els qui llegeixin l'oda A la llibertat se'n convenceran—, l'aspecte nietzscheà de la poesia de Maragall, que es catalanitza encara una mica més.

(Josep Palau i Fabre. “Josep Lleonart, tímid i profètic”, Serra d'Or, núm. 249, 1 de juny de 1980, p. 39-43.)

* * *

[...] Lleonart dóna a la premsa poesia, novel·la, crítica literària i traduccions, dicta cursos d'història de la cultura i presideix certàmens literaris, fins a esdevenir una figura habitual del paisatge literari dels anys vint i trenta. Del conjunt d'aquesta obra avui vagament sabem —sense saber que som molt reductius— que s'hi allarga la vigència de la poètica maragalliana, o en recordem la memorable traducció del Faust. Però si ens valgués de tornar-hi, hauríem d'exhumar algunes versions de l'alemany que només per desídia o luxe una cultura podria oblidar (La dramatúrgia d'Hamburg, de Lessing; el Torquato Tasso, l'Hermann i Dorotea i el Faust, de Goethe; les Poesies de Dehmel), i hauríem de preuar l'esforç divulgador entre nosaltres de la literatura alemanya —des de la romàntica a l'expressionista—, així com la contribució estilística i temàtica, conscientment feta, a la recuperació d'una prosa imaginativa a partir dels últims anys vint. 

Aquesta vària activitat, que Lleonart emprèn amb humilitat i entusiasme, suportant «les lletjors amb què es compra l'obra pura», s'inscriu en el complex moment cultural del postnoucentisme, que aspira a instal·lar-se en una definitiva normalitat, replantejant-ne profundament les bases. La publicació de Les elegies i els jardins (premi Folguera 1937) i de la traducció del Faust, l'any 1938, culminen aquella activitat a la ratlla mateix de la destrucció d'un món en què tenia sentit. 

(Enric Cassany. “La poesia de Josep Lleonart”, pròleg de Jornades líriques. Barcelona, Edicions 62, 1981, p. 7-8.)

* * *

En qualitat d'assagista Josep Lleonart col·labora a la campanya que porta a terme un sector majoritari de la jove intel·lectualitat catalana per instaurar uns nous valors estètico-polítics. Col·labora en la tasca que hom ha anomenat genèricament noucentista a través dels articles que publicà en premsa, sobretot de 1909 a 1914, entre els quals podem remarcar els escrits a Catalunya (1913-1914), on porta a terme una tasca important de definició estètico-cultural. Però també en cursos i conferències.

Ací Lleonart formula la proposta d'una relació nova entre l'intel·lectual i la societat. Partint de la idea que l'intel·lectual és un ésser superior, capacitat per a arribar més lluny que els altres en el domini dels valors espirituals, Lleonart reivindica per a l'escriptor el paper de guiador. 

[...]

En tant que poeta, l'obra de Josep Lleonart és una recreació constant del contacte d'ell mateix amb el món. És idealista: l'ésser sensual-intuïtiu capta la Bellesa i assaja de copsar-la plenament i de dir-la. Aquesta tensió li ocasiona un seguit de delers i delits, que expressa en els seus cants elegíacs a l'amor i a la natura. Els objectes de la seva poesia són objectes d'identificació i, per tant, símbols. El llenguatge és per a Lleonart el camí del sofriment de l'ésser humà que no pot arribar a emular, en l'expressió, la Bellesa Absoluta que intueix. La poesia és el resultat d'aquest desfici. 

(Margarida Aritzeta. Josep Lleonart: crítica literària. Resum de la tesi presentada per assolir al grau de doctor en filologia per Margarida Aritzeta i Abad. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1985, p. 22-24.)