ELS PROPÒSITS. — El meu intent no és d'esprémer la matèria, ni d'obtenir resultats d'erudició en els alumnes dels divuit als vint-i-dos anys, treballadors de demà, ni sóc l'home per a fer-ho. Amb els meus comentaris no podria pretendre a cap especialització que ja obtenen suficientment sota la direcció d'uns tècnics en les altres classes d'aquesta Escola del Treball, veritable món de possibilitats pel que toca a la ciència i a la pràctica dels oficis i de les indústries, que assenyalarem en detall a les darreres pàgines d'aquest fascicle. Amb els meus comentaris a la Història de la Cultura, persegueixo no pas fer erudits dels alumnes ni galejar jo mateix d'erudició, sinó el possible desvetllament d'una part de personalitat discursiva o estètica que ells puguin portar dins. El que a mi em pertoca donar-los, tot desvetllant la seva curiositat, és aquell goig interior que els acompanyi enmig de la seva missió d'utilitat directa, com una mena de claror de diumenge de l'esperit. És a dir, allò que enmig dels molts perfeccionaments indispensables que tants de professors ben preparats els procuren, no es troba concretat en cap assignatura, perquè pròpiament no ho és. 

Jo provo d'avivar la seva imaginació i sollevar el seu pensament davant la diversitat tan suggestiva de la vida, i provo de posar en relació les palpitacions del món gran amb el món petit que es remou dins cada joventut. És per això que em tempta l'originalitat i el valor intel·ligent dels comentaris i que recorro unes vegades a l'anècdota real contemporània i altres a un cant d'algun poema, amb tal que la matèria sigui faent a treure'n conseqüències vitals o a prendre espontàniament un caràcter representatiu d'humanitat, i que entri per la imaginació al raonament. 

I porto sovint material gràfic a l'aula, perquè, home de Lletres i tot, inventor de maneres de dir, no sóc pas tampoc un exclusivista de la paraula. Conec prou el goig originari de les coses que entren pels ulls: aquella emoció intacta que ens és possible sentir d'infants o quan, ja madurs en la vida, un descans del pensament dels llibres ens permet l'acte tan senzill de saciar els ulls en la vista directa de les coses. 

Faig per manera de moure els alumnes a la lliure discussió. Veus ací perquè substitueixo deures escrits, càlculs o matèries apreses de memòria —que l'alumne ja troba en les altres classes directament professionals— pel suggeriment, el diàleg o la discussió.

Tendeixo a fer que la matèria dels meus comentaris passi de les meves mans a les dels qui escolten i si pogués ésser, a extreure'n entre ells i jo les figures de la vida que a vegades s'arriben a crear en l'activitat d'una conversa elevada duta amb auster esperit constructiu: vull dir que tiri més aviat a afegir a la construcció que a lluir-se en la contradicció. I penso que encara que jo personalment no ho aconseguís, el sol fet de proposar-m'ho i divulgar-ho pot moure d'altres a aplicar-ho i amb un major talent arribar a resultats més positius. 

(Fragment del llibre publicat pel Comissariat Propaganda Generalitat de Catalunya Com faig un curs comentant la història de la cultura, en què Josep Lleonart exposa els propòsits del curs que imparteix a l'Escola del Treball durant la Guerra Civil.)