A la llibertat

Oh vent, trenca l'amarra,
sega-la, oh brisa, amb ton rosec de fura.
Fa temps que una mateixa vida dura
i massa temps que el comareig m'eixorda
i só enyorós del crit valent dels pifres.
La pàtria es pon dins meu i en la sang llorda
sento pesar l'acer dels Guifres.

Malaguanyat bleix d'Apol·lo, traspassa!
—El cor august no escau a la comèdia,
ni a faisons de bastaix caigut de raça,
pinzell de Boticelli, estil d'Herèdia—.
Però tu, vent, trenca l'amarra
i enduu-te'm l'esperit on me convida
un amor que no té braços ni boca.
Allà, del cel sota l'estesa parra,
la mà invisible aboca,
en copes d'or, que és or, la saba pura
de l'alegria i de la força.

Vull uns combats on mai no em calgui tòrcer
l'orgull de Déu que dins de mi perdura.

(Del llibre Odes i ciutats de visió. Barcelona: La Revista, 1930.)

* * *

Oda a l'home cansat

Vine sobre el meu pit que Déu trasbalsa,
home cansat: muscle atuït, crani recuit del sol,
cara llaurada que la suor inunda
amb tocs de bronze com el cap d'un déu,
tu, l'ensinistrador de la matèria,
fita de carn enmig del foc, el soterrani i la intempèrie,
treballador, gran germà meu!
No sé dir si és el sol qui a tu et desperta
i al cap dels teus jornals et mena a joc
o bé si ets tu qui en la deserta
matinada reprens la vida i crides: Au!
als seus cavalls de flama,
i tu qui a l'hora baixa el fas tornar al seu cau.
Jo almenys sento el teu palp de dia i nit.

Només són meus a mitges la casa i el vestit,
la llum que m'aclareix la lectura o el drama,
el comboi que m'emmena i fins la joia que m'inflama.
En tot trobo ta mà: benedicció d'humil.
Tu ets l'or del meu anell i el blanc del meu llençol de fil.

Perquè a força de sang alces palaus
i ets u amb els elements i poc cas te n'és fet,
vull ésser ton deixeble, i germà teu, perquè
l'alt capatàs em polsa els nervis i m'escurça l'alè.
Germà pròdig, company en el neguit,
som el pols glatidor d'un Ésser infinit.

Però tu no tens pas l'orgull del solitari.
La colla, el cop de muscle per al company que sua
marcaran sa grandesa damunt ta sina nua
i en el deix avespat de ta cançó.
El teu orgull és ample com ho és l'horitzó,
estadi lluminós dels teus jornals d'atleta,
germà de tants germans, home manat, ànima neta!

Gloriosa és ma veu per tal com t'ha lloat;
tant de bo el teu caliu fingués en ella el tel
que, de cantar blanícies, l'aflaqueix o l'esguerra.

I tu, si a cops la Idea o la Necessitat
se't juguen a matar damunt la pobra terra,
endavant, germà meu: a la vida, a la lluita, al treball!
No cal conquerir Troia per cantar un dia al cel
en el lloc dels herois, amb la veu d'or del gall.

(Del llibre Odes i ciutats de visió. Barcelona: La Revista, 1930.)