"Parles dels teus mestres, de tots aquells que t'havien ensenyat a preguntar-te el perquè de les coses, a pensar i a raonar. I que, sobretot, t'havien inculcat el gust per la lectura, que ens vas transmetre. I voldria dir-te com ens havia marcat el teu afany d'anar sempre més enllà, aquella obsessió per no conformar-te amb explicacions banals. I parles de l'Escola Catalana, i de l'esperit de fidelitat a una terra i d'una manera de fer que et marcarien profundament, i m'agradaria poder-te explicar que molts anys després, l'octubre del 1965, quan amb la mare vam anar a París, als Jocs Florals, en aquell acte solemne a la Sorbona que recorda la Teresa Pàmies en un dels seus llibres, vam conèixer la filla d'en Marcel·lí Antich, casada amb l'Ambrosi Carrion, que vivien amb una dignitat corprenedora en una minúscula porteria darrere la plaça de l'Odeón. I ens parlava del seu pare i de l'Escola Catalana, i quan va saber que havies estat alumne seu ens va tractar com si fóssim de la família.
I quan expliques amb orgull que et vas embarcar d'agregat als quinze anys, amb una maleta, quatre mudes i uns quants llibres, recordo que ens ho havies dit moltes vegades. I que nosaltres ho interpretàvem com un retret perquè als quinze anys encara fèiem el batxillerat. La mare mirava de tranquil·litzar-nos dient que tu sempre havies estat un "Pancho López"... Però ens va costar treure'ns de sobre aquella sensació de no estar mai a la teva alçada.

[...]

Dius que el juliol del 1936 vau anar a desembarcar fosfat a la Corunya. L'endemà d'arribar-hi, divuit de juliol, us va despertar el soroll eixordador de les sirenes dels pesquers. I va començar aquella història tan tràgica que ens havies explicat més d'una vagada. Després dels primers dies de desconcert, findejats al mig de la ria de la Corunya, des d'on sentíeu a la matinada les descàrregues dels afusellaments, tots els membres de la tripulació vau ser mobilitzats. A tu et van enviar a artilleria de muntanya, amb una mula, a la zona de Cangas del Narcea. Potser va ser aquí on un oficial et va preguntar si sabies qui era Francisco Franco Bahamonde i tu, empassant-te la saliva, vas contestar: «Generalísimo de los ejércitos de tierra, mar y aire.» I l'oficial, apuntant-te amb el dit, et va dir aquell «¡Que no se te olvide!» que ens vas repetir tantes vegades, amb ràbia.

[...]

Els últims anys ja només anaves a la companyia per Nadal, a buscar el dècim que et guardaven, però cada vegada et costava més, perquè el món i les persones que havies conegut havien anat desapareixent de mica en mica.
Et quedaven, però, les llargues passejades per la platja, on encara podies sentir l'embat del vent mentre esperaves l'arribada de quatre vells pescadors. I les històries que ens explicaves i que enlluernaven els teus néts. I els teus somnis, on tornaves a ser un capità que navegava per les mars més remotes, que remuntava els rius més cabalosos, que reconeixia una geografia impresa per sempre més al seu cervell."

(De la "Presentació" al llibre L'embat del vent. Records d'una vida marinera. Lleida: Pagès, 2009, p. 10-12)