"Poemes és el primer llibre de la poetessa jove Coloma Lleal. Heus ací un llibre que mereix una difusió pública que no tindrà. El fet de no haver-lo publicat una editora comercial de casa nostra n'és la causa. Perquè, per bé que ara gaudirà del privilegi dels llibres-fantasma, patirà de la inconveniència que el llegirà poca gent. El llegirà poca gent i se'n parlarà menys. I aquesta poesia clara, «despullada», com diria Salvador Espriu, mereixia una altre destí. Ja el tindrà, sens dubte, un dia, però ja comencem a deixar massa coses per al dia de demà, i només cal que hi deixem les impossibles avui. [...]

Coloma Lleal, d'ençà de la seva primera aparició pública l'any 1963, ha donat fe d'un estil personalíssim i d'una maduresa notable. Res no la duu a la contradicció i, pas per pas, construeix el seu món, tan d'avui, tan nostre. Un món que ella ha anat descobrint, i ho ha fet perquè sentia la necessitat de fer-ho i perquè l'intuïa injust. Coloma Lleal busca la justícia pertot arreu, el seu afany la duu pels camins de l'acció, i se n'avergonyeix, d'aquesta acció, perquè la sent poc tensa. El seu desig no s'atura ni en la misericòrdia d'uns somnis que per algú encara són la vida i l'al·licient. Poesia dramàtica, aparentment de joc verbal, i aquest és el gran secret de la seva eficàcia: l'hàbil coordinació del temari i de l'estil. [...]

Un llibre important d'una veu senzilla i a la vegada madura, i d'un interès innegable."

(Joan Colomines: "Coloma Lleal: Poemes", Serra d'Or, núm. 119, agost de 1969, p. 49)

* * *

"Aquesta obra no serà útil per a qui pretengui conèixer tot el que s'ha dit sobre un aspecte concret, perquè l'amplitud del contingut i la poca extensió de l'obra no permeten de comentar opinions diferents. D'un aspecte determinat, Lleal ofereix simplement una teoria, en cita la procedència i sense entrar en polèmiques o —sense dir que és inèdita— exposa la seva teoria. Tampoc no té espai per a argumentar les seves afirmacions (algunes poden sorprendre per aquesta raó), però sí per a il·lustrar el seu discurs amb citacions de documents pertinents i fins i tot amb alguna anècdota que fa el text més amè. Tot i que l'autora fa un esforç de síntesi, d'una contenció admirable, el discurs —molt fluid— no se'n ressent. Malauradament, el fet que es tracti d'una obra sense pretensions erudites no ens permet de conèixer l'estudi minuciós que hi deu haver darrere una afirmació o l'exposició d'una evolució. [...]

Escriure un bon llibre amb aquest títol era un gran repte, perquè en el camp de la història de la llengua comptem amb obres que —si obviem detalls i aspectes de contingut que s'han de modificar a partir de nous estudis— són excel·lents. Però Coloma Lleal ha aconseguit d'escriure una nova història de la llengua també d'un alt nivell i demostrar que una obra de divulgació pot ser, a més, fonamental per a una disciplina."

(Carme Vilà i Comajoan: "Coloma Lleal: Breu història de la llengua catalana", Revista de Catalunya (Barcelona), núm. 67, octubre de 1992, p. 140-141)

* * *

"Heus aquí Dels dels sons. Aquestes paraules, sorprenent títol i alhora síntesi del present llibre de Colma Lleal, resulten, un cop vençuda la perplexitat inicial que provoca la repetició del gramema «dels», il·luminadores. Perquè se'ns tornen, precisament, revelació subtil d'allò que és la poesia: la referència d'una referència d'una referència.

Intentaré explicar-me. Per a arribar definitivament als mots, és a dir, a una comprensió integral des del temps i dins el món feta amb paraules, cal arribar als sons, car no hi ha mot engendrat sense so, i per a arribar als sons cal arribar a allò que, no essent so sinó només vida en desassossec que malda per ésser expressada, necessita el so per a iniciar-se com a lliure vida desclosa.
És així com Dels dels sons ens alliçona. Reporta a allò que, al seu torn, reporta als sons els quals, ells també al propi torn, reporten als mots. Dir Dels dels sons és suggerir el viatge de la vida inexpressada a l'eclosió de la vida —la primera referència— i, encara, el viatge de l'eclosió de la vida a la formulació d'aquesta vida —la següent referència: la referència de la referència— i, encara finalment, el viatge de la formulació de la vida a la comprensió d'aquesta vida formulada —la subsegüent referència: la referència de la referència de la referència.

I heus aquí que, també sorprenentment, Coloma Lleal, tot dient Dels dels sons, ens funda la mateixa troballa que l'escriptor Jordi Sarsanedas explicitava l'any 1948 a aquella narració seva, Mite d'una gosseta, entre altres coses, genuïnament poètica malgrat no ésser escrita en vers: «No parlo per dir res, sinó per cenyir-me a la veritat marginal de les coses que no sé»".

(Joan Argenté: Pròleg del llibre Dels dels sons: Badalona: Ajuntament, 1987, p. 7-9)