Carme Karr (1865-1943) adopta una actitud absolutament nova. Com a escriptora va assumir plenament la seva condició d'intel·lectual. Va publicar novel·la i teatre. La novel·la La vida de Joan Franch va ser premiada als Jocs Florals de 1912. Va col·laborar a la premsa diària, i amb el pseudònim de "L'escardot" va ser assídua col·laboradora de Joventut. Neboda d'Alphonse Karr, posseïa per tradició familiar l'habitud i el respecte de l'activitat intel·lectual. Com a feminista va lluitar resistint els fracassos, podríem dir fins que el Feminisme va desaparèixer dels escenaris d’Europa. La seva tàctica va ser fluctuant perquè no estava gens segura del terreny que trepitjava, però la seva ideologia no va variar. Creia en la promoció de la dona, i estava convençuda que li era necessària una escola que la situés al mateix nivell intel·lectual de l'home, un aprenentatge com el que reclamava la Nora d'Ibsen. Paral·lelament a aquest aprenentatge calia també desmitificar l'home omnipotent i omniscient i retornar-lo a la seva dimensió de persona i per fer-ho se serví fins i tot de la ironia, arma no gens corrent en mans femenines. No es va fiar ni mica ni gens de la filantropia de les velles dames. Quan s'intenta fundar de nou les Lligues de Compradores que pretenen alleugerir les penalitats de les dones que treballen comprant més al patró que les traci més bé, menyspreant els preus baixos que s'han obtingut indefectiblement amb salaris de fam, Carme Karr escriu:

"Doncs bé... ¿No sembla més lògic que ans de fundar aquí les Lligues de Compradores, que tinc por que no aconsegueixin encara avui l'èxit que es proposen les seves generoses iniciadores, les dames barcelonines, procurin aconseguir la reglamentació del treball de la dona i del seu aprenentatge, dirigint-se a les mateixes modistes, a les mateixes obreres, demostrant-los la necessitat d'associar-se, de sindicar-se, ja que la unió fa la força per resistir tot embat?"

Però aquestes són explosions escasses que semblen sorgir del fons del pensament de Carme Karr. Des d'un principi ella es mostra més prudent en les seves opinions, més cauta, més disposada a fer admetre que el Feminisme que la nova revista propugna, no aconseguirà altra cosa que una dona més divertida, més mundana, molt més pendent encara de la vida del seu home, que no ho havia estat la dona tradicional.

Feminal neix com a suplement de la Il·lustració Catalana. Publicació mensual, dedicada a la dona, apareix en el moment de màxima eufòria del moviment catalanista presidit per Cambó, un Cambó convertit en heroi a conseqüència de les ferides rebudes en l'atemptat frustrat. Són els dies del míting del Tívoli, de la coalició de les forces polítiques catalanes. El número 1 té a la portada un magnífic dibuix de Casas, una d'aquelles senyorasses de cabell abundant, que han omplert les pàgines de Pèl i ploma i les parets de les cases barcelonines. A la primera pàgina un daguerrotip, un dels primers daguerrotips de la nostra ciutat, retrat de Maria Josepa Massanès, en homenatge a la primera dona catalana que va tenir l'atreviment de publicar les seves obres, d'existir com a persona pública.

Carme Karr, en l'article de fons, titulat La nostra finalitat, exposa clarament l'orientació d'aquest nou Feminisme, en la revista que s'anuncia la primera i única revista feminista il·lustrada de la península.

La nostra finalitat posa en relleu la rudesa de l'home català, de l'home que viu en una societat sense dones. Els homes i les dones de Catalunya no tenen cap mena de relació entre ells, sinó la purament casolana. No hi ha cap perill que la dona catalana es masculinitzi, i pel contrari, convindria feminitzar la dona, per fer-la més apta per a una vida social on ella té el seu paper. Cal, doncs, elevar el nivell intel·lectual de al dona per fer-ne una companya de l'home estudiós i emprenedor. De tot el contingut i de totes les activitats del Feminisme fora del qual ens n'arriba notícia, cal assimilar allò que ens convé, després d'haver-ne fet una tria. I de tots els possible camins que ofereix la lluita feminista, la directora de Feminal escull la culturització de la dona. "... Creiem arribada l'hora d'encaminar dreturerament l'intel·lecte de la dona."

Des del moment en què s'aconseguiria aquest nou nivell intel·lectual, la dona ja no tindria la por que té ara de parlar als homes. En aquest futur que augura l'escriptora, la dona sabrà i podrà interessar-se pels estudis i els afanys dels homes, i l'home podrà parlar amb la dona sense veure's obligat a sostenir-hi converses massa... casolanes o massa buides.

"Fins avui –ens aclareix la directora de Feminal– el català intel·lectual, científic, artista ha viscut sense fer res per la dona, sense interessar-se per ella, com si no fos més que una màquina maternal o un objecte de luxe; quelcom d'imprescindible, però sense gran transcendència, en un mot, quelcom un poc més necessari que el tabac."

És evident que Carme Karr confia en una nova actitud dels intel·lectuals catalans; per un cantó, el finançament del grup d'Il·lustració catalana, per l'altre, la pública adhesió dels homes que se situen a l'avantguarda del noucentisme, Josep Carner, Eugeni d'Ors, Lluís Via. Perquè per a tots, aquesta promoció intel·lectual de la dona és una força més que s'uneix a l'acció político-cultural catalanista. Així ho expressa ben clarament:

"Per acabar, sols ens resta dir que comencem Feminal amb el convenciment de que venim a omplir unes de les necessitats més evidents del nostre Renaixement."

(...)

La revista oscil·la entre el seu aspecte de magazine i notícies-clau que envien les corresponsals, Rachel Challice, per Anglaterra, i Violette Bouyer-Karr, des de França. Per això de tant en tant apareix una foto d'una estudiant fent una autòpsia, o un article de la mateixa Carme Karr, associant-se a la protesta de les dones angleses contra el Sweating Sistem (sistema de la suor), és a dir, contra els sous de fam que abarateixen els productes i n'augmenten la rendibilitat. Però el tema que preocupa intensament Carme Karr no és precisament la qüestió social, encara que hi dediqui articles i comentaris; el gran tema de la seva vida és aconseguir que la dona de la classe mitja deixi de ser una analfabeta que sap escriure el seu nom per a esdevenir un ser humà amb una cultura mitjana com qualsevol home, capaç d'exercir una carrera o un ofici com qualsevol home, i per tant conscient de les seves funcions civils. Carme Karr coneix el món on viu i sap descriure'l amb agudesa. En un dels articles que porten el títol genèric de "Consideracions", Feminal (1910), comenta:

"La generalitat de les dones catalanes d'avui no és mancada d'intel·ligència, però és en canvi d'una palesa i desoladora ignorància. I aquesta ignorància que la esclavisa, la fa migrada, i en moltes ocasions envejosa..."

El retrat que fa d'aquesta dona és, com dirien els dibuixant de l'època, "del natural"

"Qui no ha sentit de llavis d'una senyora eixida, com quasi tota la nostra burgesia, de la menestralia de mig segle enrera: "Bah!... això de que ara es vulgui fer estudiar tantes coses a les noies no serveix de res; l'escudella, la planxa, brodar i fer calats, les bugades, fer dissabte, saber molt de llimpiar la casa, cusir és lo necessari per una noia... Això que hi hagi avui en dia dones que facin llibres i diaris i escriguin poesies i pintin i sàpiguen moltes llengües no em treuran del cap que és solsament per ganes de figurar... i que no són més que unes gandules i unes deixades! Aquestes són coses bones per als senyors. A nosaltres les senyores no ens està bé cuidar de totes aquestes falòrnies. En sabent de dictar una carta en castellà ja n'hi ha ben bé prou... Ves, jo mateixa. Només vaig anar al Col·legi de Donya Mariquita fins als deu anys a aprendre de lletra i de comptes. Després vaig tenir una mestra de labors i no em calgué res més per fer un bon partit i pujar els fills. Que es miri qualsevol la roba del meu nuviatge: vaig dur dotze dotzenes de cada cosa, tot cosit i brodat per mi... Fa trenta-dos anys d'això i encara em queden qui sap les coses per estrenar... de massa bones! Tinc tres jocs de llit i dues tovalloles de combregar que la que menos hi vaig estar, solsament pels calats, va ser una any i mig, treballant-hi cada dia matí i tarda... Ara... a les noies no se'ls ensenya més que coses inútils, vaja... coses que no serveixen per res". Sense comentaris."

Crec que val la pena reproduir el monòleg de sainet, perquè aquesta dona que reflecteix amb acidesa és el tipus de dona que Carme Karr més detesta. El que en diríem avui, amb el nou vocabulari, una dona alienada. Carme Karr no usa aquest vocabulari, però sap perfectament què vol dir, i amb el llenguatge del seu temps denuncia la alienació de la dona de la classe mitja, és a dir, la inconsciència de la seva servitud i de la ignorància amb què es presta a la més vil explotació. En l'article "Per la cultura femenina", Feminal (1910), denuncia la discriminació que es fa entre l'aprenentatge femení i el masculí, de la caracterització com a femenines de les carreres mal pagades, i dels estalvis que l'empresari fa sobre el sou de les dones. Celebra el nou decret, degut al senyor Borrell, que autoritza a les dones a exercir les carreres cursades i ocupar els llocs que fins a aquest moment els eren vedats. És un primer pas cap a una era de justícia. Però es lamenta que la dona no és conscient de la injustícia que li fa la societat en què viu. Li serveix d'exemple l'Escola d'Orfes de militars, que va ser fundada per la reina Maria Cristina. De la promoció d'aquest any han sortit de l'escola 12 xicots i 28 noies. Els xicots han sortit amb el grau de tinent d'infanteria, una carrera assegurada que els manté en la mateixa classe social que els seus pares. Les noies han sortit amb els següents títols: 13 mestres, 2 professores de piano, 13 brodadores. Quin futur se'ls assegura a aquestes dones? I d'altra banda, ¿tot l'horitzó professional de la dona espanyola és ser mestra, professora de piano o brodadora?

Les dones, d'altra banda, segueix l'articulista, accepten els empleus, car els urgeix treballar. I troben feina, naturalment, per què? Perquè una caixera, sense estudis, i que compleix amb el seu treball guanya un sou de 12 a 15 duros, mentre que un home cobraria de 25 a 30 duros.

Carme Karr veu clarament que la dona només podrà sortir de la seva marginació si adquireix les mateixes armes per lluitar que l'home, que és absolutament necessari que emprengui el mateix aprenentatge que l'home, i que les carreres femenines són una trampa, i una estafa. Una trampa, perquè la mantenen subjecta en una situació d'inferioritat, i una estafa, perquè la dona farà la mateixa feina que l'home, però cobrarà la meitat.

(Maria Aurèlia Capmany: El feminisme a Catalunya. Barcelona: Nova terra, 1973, p. 68-79)