I bé, tot i aquests antecedents, Carme Karr, s'incorporà des de ben jove a la vida cultural catalana, i es llançà, sense cap complex, a escriure en aquella llengua que no havia après a l'escola ni era de la seva família. Dominava perfectament el francès i el castellà i força bé l'alemany, però en poc temps el català fou la seva llengua predilecta. Començà a escriure a les pàgines de la revista Joventut l'any 1902, però amb pseudònims: una noia que escrivia no era gaire benvista a casa nostra, en aquell temps (recordem, per un moment, el cas de Víctor Català). I així l'escriptora Carme Karr s'amagà rere els noms "Una liceista" -per les crítiques musicals. i el més popular i ben aviat prestigiós "L'Escardot" (no oblidem que fonèticament "Karr" i "card" sonen igual). Apel·les Mestres fou dels primers a saber-ne el secret i, gentilment, l'obsequià amb un delicat dibuix d'un escardot morat que ben aviat ornamentà les cobertes de les cançons que Carme Karr musicà sobre versos del poeta i dibuixant, el 1903, i les cobertes de l'obra teatral Els ídols (1911), apunt ben encertat sobre la vida matrimonial de la burgesia barcelonina, estrenada amb èxit. Només hi ha dos personatges: la mare i la filla, que es confessen mútuament les infidelitats dels esposos respectius. Tres anys més tard publicava dos volums de narracions breus, molt ben escrites, que meresqueren els elogis de Joan Maragall: Bolves (L'Avenç, 1906) i Clixés (Joventut, 1906). Com havia dit Apel·les Mestres, "De les vores dels camins / l'escardot en fa jardins...". Estrenà dues obretes de teatre, Caritat i Un raig de sol, elogiades pels crítics del seu temps.

La preocupació de Carme Karr prengué ben aviat uns altres camins. Estava fermament convençuda que la dona no ocupava a Catalunya el lloc que li corresponia dins la societat, sobretot per la seva manca de cultura, i es llançà a una intensa campanya feminista sense estridències, però continuada. Primer, des de les pàgines de la revista Or i grana (1906), on defensà la causa de Solidaritat Catalana, i des de 1907 -i fins a 1917- a la direcció d'una de les revistes feministes més importants que han existit mai a Catalunya: Feminal. Era una publicació a l'estil dels magazines francesos, que sortia conjuntament cada mes dins la prestigiosa Il·lustració catalana que dirigia Francesc Matheu. Hi trobem abundosa informació, i esplèndides fotografies, partitures musicals i col·laboracions de noms consagrats. Però, sobretot, allò que feia la dona era el que atreia de manera preferent -encara que no exclusiva- la direcció de la revista. Carme Karr hi feia de directora, de redactora en cap, de secretària de redacció i de redactora múltiple: C. K., Joana Romeu, Xènia, foren, no cal dir-ho, els més freqüents pseudònims. No hem d'oblidar la generositat amb què obria les seves pàgines a escriptores més joves, com Maria Pi Sunyer o Narcisa Freixas, entre moltes d'altres. I estava amatent no sols al que passava a Catalunya, sinó arreu del món. La seva cosina, l'escriptora francesa Violette Bouyer-Karr, la tenia al corrent del que passava a França i a Europa i era una eficient corresponsal de la revista. Durà deu anys, tot un rècord en el periodisme del nostre país, i encara és indispensable per a conèixer què feia la dona catalana en aquell temps i els anys que la precediren.

(Josep M. Ainaud de Lasarte: "Carme Karr, escriptora i feminista", Serra d'Or (Barcelona), núm. 409, gener 1994, p. 20-21)