Les dèu del matí han sonat. Al meu devant ha pujat al tramvía la hermosa vehina que tot sovint ix al balcó ab uns pentinadors blau de cel d'ample mànegues perdudes, la soperba cabellera rutilant mitj desfeta, tota daurada, fent alçar en l'ayre'ls ulls als genets y vianants, atrets per aquella gaya taca viva.

Perl vehinat se'n conten moltes de coses de la vehina nova. Es –diuen– andaluça y viu ab un militar de certa edat que les males llengües creuen que no li es marit perque no més de tant en tant ve a passar uns díes a casa seva.

La dama es alta, ben plantada, de pit exuberant y caderes plenes; porta pel carrer uns trajos virolats en que hi domina sempre'l vermell, y grans pengerolls de braçalets y cadenes.

Son rostre ni es bonich ni jovenívol, però sota'ls barrets cridaners brilla una soperba cabeller d'or rogench que cau fins a les celles fosques en un gros cargolament, descobrint la nuca carnosa. Té'ls llabis prims y la boca desdibuixada, el nas menut, els ulls petits y poch dolços, y demunt d'ells un plech del front contràu les celles, treyent al visatge tota expressió de bondat.

May l'havia vista tan d'aprop com avuy, a la meva vehina.

El tramvía es ple; ella y jo hem hagut de refugiarnos a la plataforma devantera, y durant tot el trajecte m'he saturat d'una forta olor d'ambre.

De la vora he anat mirant un per un els plechs y els entredosos de la blusa de batista blanca, fresca y estufada, l'atrevit escot que transparenta la rosada carn, y maquinalment m'he deixat anar –per matar la estona– a comptar els botonets de nacre que tanquen la blusa al bell mitj de la opulenta esquena. Un, dos, quatre, set, nou, dotze, quinze... vint, vinticinch... Jesús!... Vinticinch justos, tots igualets com gotetes d'òpal. Quína paciencia y quina feynada per cordar la bonica blusa ha de tenir la cambrera de ma vehina!

El conductor dóna'l bitllet, els ulls fits en l'escot de la dama. Un jovenet lleig, esprimatxat –ab cara de consuntiu demunt d'un ample cercle de porcellana blanca y lluhenta, ab corbatí de color carabaça,– que sent l'escalf de les magnífiques caderes, fa expressives ganyotes a un amich que, més sortós qu'ell, ha trobat per seure tranquuilament un lloch prop de la porta.

Dues dònes del poble ab traces de marmanyeres, al costat de la dama la van detallant en silenci, movent les narines per ensumar la bona flayre.

A la fí una d'elles ensuma sorollosament, y, fent l'ullet a sa companya, diu ab una veu ronca:

– Ay, filla! Sembla la Rambla de les Flors! Quínes fragancies!–

Tothòm riu, menys un jove sacerdot d'aspecte distingit, que al través de ses ulleres d'or guayta toçudament qulecòm d'invisible en l'horitzó.

Y penso, entre mi, que la gent es ben dolenta y mal pensada.

El tramvía fa sa ruta, y casualment ma vehina y jo arribèm fins al límit de la cursa.

Al saltar en terra, la dama ensenya als quefes de parada y a un pobre ignocent centinella, dinte d'una envolada de batistes y valenciennes, un peu un poch gran y mitja pantorrilla ferma, elegantment calçats y emmitjats de color de canyella.

Els quefes de parada riuen, dihent en castellà un parell d'obscenitats que certament ou ma vehina, car passa a frech d'ells, y del centinella imbècilment boca-badat. Mentres tant ella, movent voluptuosament les opulentes caderes, se pert entre'ls vianants del passeig.

Y jo vaig fent la meva vía, pensant altre cop que la dama no les mereix pas totes aquelles... opinions mal intencionades.


Es la una. Ab les mans carregades de paquets espero resignadament el pas d'un tramvía en que hi pugui trobar un lloch.

A la fí un s'atura complacent, y puch enquibirme a la plataforma. Hi ha prop meu algunes senyores, dretes, y l'interior es ple d'homes assentats, la major part d'ells en la força de la edat, llegint els diaris de la tarda.

No ve d'aquí. Ja hi estàn fetes les dònes catalanes a nara dretes al tramvía després d'haver corregut uns quants kilòmetres anant y venint pels carrers, pujant y baixant escales, en quefers actius. D'aquells homes, més de la meytat sens dubte han passat tres o quatre hores assentats en oficines y despatxos...

Però sab ferse càrrech de tot, la bona catalana; fins sab que té d'agrahir ab un somriure'l lloch que li es galantment, generosament ofert per qualque fumador anyorívol que surt a emmatzinarse a la plataforma.

Y les dames que'm volten semblen ben resignades a fer el trajecte a peu dret. La qüestió es arribar a casa avans que'l marit ols fills o'ls germans, perque no rondinin els homes si el dinar no es a taula.

Quína bona olor d'ambre que sento!... Té! Ma vehina, un altre cop! Quina casualitat! Tornèm a casa a la meteixa hora. Vès, pobra senyora: de segur que també passa angunia per si fa massa tart! El marit fa cara de mal gènit... Però ara'm recordo que ahir a la tarda'l vaig veure, devant de casa, pujar a un cotxe de la estació, duhent un patita maleta a la mà.

Y sembla com sofocada, la dama. son bust de matrona palpita ab grans onatges. Dèu venir cansada; son rostre ho sembla fatigat; es tot ullerós... Se li nota malgrat la empolvada recent.

Trobo en sa fesonomía quelcòm cambiat, que de moment no m'arribo a explicar. Ay, ay! ¿Què pot ésser?

Un moviment d'entrants y sortints l'apropa a mi, y torno a tenir a frech de mes robes ses carns rosades que's transparenten sota la batista blanca de la blusa.

Aquestes batistes que ara's fan, còm se matxuquen desseguida! Quan ha sortit decasa era llisa com un paper fi, y ara vès, fa llàstima!

Y altre cop me poso a contar maquinalment el rengle de botonets de nacre que tanca la fina blusa al mitj de l'esquena de la dama. Un, dos, quatre, set, nou, dotz... dotze... Ay! ay! N'hi manquen dues de gotetes d'òpal, dues, al bell mitj de la esquena, y les altres estan cordades de qualsevol manera, com si una mà poch hàbil l'hagués tornada a botonar a casa de la modista o de la cotillayre, allà hont s'ha degut despullar ma hermosa vehina.

Però quína modista o cotillayre més maltraçuda!... Sembla mentida, tan trencada com hi ha de tenir la mà en cordar y descordar robes de dòna.

Un raig de sol se n'entra en la plataforma, a un revolt del tramvía, y, a dos dits dels meus ulls, m'enlluherna un espurneig de pedrería... Oh! Que'n són d'hermoses les pendeloques de brillants que guarneixen les orelles xiques de mavehina! Dèu venir de cà l'argente... perque m'hi he fixat bé: al sortir de casa no hi duya res a les orelles, en aqueixes orelletes de color de rosa, mitj ofegades en la onada aurífica dels cabells.

(Del llibre Clixés: estudis en prosa. Barcelona: Joventut, 1906, p. 225-231)