Aquí les dònes, les filles de familia, no apliquen llur inteligencia y llur activitat més que als afers casolans o a les frivolitats. Es més: fins, per a moltes d'elles, per a la majoria, una dòna que ocupi la seva inteligencia o les seves mans, y sobre tot que guanyi diners, es considerada com un ser de classe inferior a la seva, ser al que es pot ridiculitzar, amb gran menyspreu, encara que aqueixa dòna posseeixi una cultura o unes capacitats que li permetin viure sense esser una càrrega per a ningú, sinó tot lo contrari; estat social altament dignificador.

A proposit d'aquesta opinió que solen tenir moltes dònes d'aquestes terres respecte de les capacitats femenines, recordo la trista impressió que em causà una vegada el criteri d'una senyoreta que desitjava agraviar y desprestigiar publicament una senyora qui, per ses especials condicions de cultura, ha arribat a ocupar en l'intelectualitat catalana un lloc que, no solament li ha permès resignar-se a imprevistes adversitats de l'existencia, sinó també instruir sos fills sense esser una càrrega per a ningú.

L'agravi public, l'injuria depriment amb que aquella senyoreta, filla de familia catalana, creia deshonrar la que considerava gratuitament com una enemiga, consistia en declarar-se, en la premsa, "massa noia de sa casa per fer d'escriptora".
Aquesta trista declaració va semblar-me terriblement dolorosa per la lamentable eloqüència que encloia. Y una immensa llastima va apoderar-se de mi al pensar en el destí a que's veurien reduïdes, a Catalunya, tantes y tantes noies de sa casa, com aquella, si per desgracia's trobessin davant de certs problemes morals y materials, fills de les contingencies de la vida, amb el sol bagatge de llurs mans blanques y de llur cervell buit, perduda l'auriola de pocs o molts cabals amb que avui disfrecen tantes dònes l'inutilitat y vanitat de llur existencia, la buidor de llur ànima, y l'absència absoluta de tot cultiu moral y intelectual.

Sí: vaig sentir una profunda llastima per aquella ingenua declaració feta publicament per una filla de familia catalana; y alhora s'apoderà de mi un ardent desig de posar totes les meves forces al rapid assoliment d'una cultura femenina en nostre país, que estalviés en endavant coses tant funestes y... vergonyoses com la declaració que acabo de permetre'm recordar aquí.

(Del llibre Cultura femenina. Barcelona: L'Avenç, 1910, p. 80-82)

* * *

Donya Maria: No diguis aquestes coses!... El teu marit es honrat, es bo y t'estima.

Joana: No m'estima, perque si m'estimés no'm trahiria, no'm dexaria.

Donya Maria: ¡Ay filla! Ja t'anirás convencent de qu'els homes no'n saben d'estimar com nosaltres! Escolta, Joana, vínam aqui! (La fa assentar aprop d'ella y tenintla abrassada va parlantli ab amor emprò ab certa amargura) Tu ets inteligent y sensata. ¡Que no sabs que pera els homes la vida es tot un altra cosa que pera nosaltres? ¿Que tot allò qu'en ells es considerat com lleugeresa, en nosaltres es tingut com un crim? ¡Pobre filla meva! ¿y parles de divorciarte? ¡No sabs que tal com está la societat, tú, bò y esssent la més irreprotxable de les dones, un cop separada del marit, seríes molt més desconsiderada que no pas ell per haver mancat als seus devers...

Joana: (Plorant) ¡Això es horrorós!

Donya Maria: Per aixó t'aconsello que reflexionis y apelis a la teva forsa de voluntat pera resignarte a n'aquesta prova de la que per desgracia (suspirant) ben contades esposes se lliuren...

Joana: ¡Ay mamá Potser te rahò... Emprò dèixim creure que d'altra manera s'ho pendria vosté si's trovés en el meu lloc. Miri, avuy mateix, quan jo anava a entrar aquí desesperada, si sabés l'impressió que m'ha causat el veure com vosté y el papá se despedien, el petò que s'han fet y l'adeu ab que vosté l'ha acompanyat desde allí... (senyalant la tribuna) ¡Com els he envejat!

Plora

Donya Maria: No't donguis pena aixís, Joana!

Joana: ¡Ay mamà! ¡Com vol... Si ja he perdut per sempre la fé en el meu marit, en aqueix ser al qui ens diuhen que devem fidelitat y obediencia tota la vida. ¡Oh! ¡quanta miseria mare meva! ¡Y què baix ha caygut el meu ídol!

Donya Maria: ¡Ah! L'Ídol! Vetaquí l'ídol! Tú també! ¡Es clar! Ens en parlen tant de la superioritat de l'home sobre nosaltres desde petites, que acabem per creurehi com en un article de fé. Y quant nostre cor se desvetlla al sentir una paraula d'amor, no sabem fer altre cosa que agrahir a n'aqueix ser tant alt, l'haverse dignat ficsarse en nosatra insignificancia. D'això neixen després tants desenganys, tants dolors, (suspirant) ¡y tants drames amagats! (Pausa) Te'n recordes, Joana, de que'ls llibres d'estudi parlen d'un ídol d'or que tenía els peus d'argila? Vella com soch no l'he oblidada may la llegenda. N'he vist tants jo d'ídols brillants apoyarse en la vida sobre peus de fanch!

Joana: (Plorant) Y pensar que no hi ha remey per aquestes miseries.

Donya Maria: Sí que n'hi ha!... Es l'experiencia, que ens ensenyen el dolor y el temps. Y ditxosa la dòna qui com tu reb la primera llissó quan encara es a temps pera referse una felicitat!

Joana: Referme una felicitat, diu? Com es possible, mamà?

Donya Maria: Com? No demanant impossibles.

Joana: No l'entench.

Donya Maria: Escolta bé, filla. (Agafant sa filla pel bras y passejantse amunt y avall se la saleta) Aixís com nosaltres, les dònes ens sentim mares ja, al bressar nostra primera nina, els homes, sense adonarsen, solen restar generalment tota la vida criatures que no devem may abandonar als seus instins, si no's vol que prenguin mal. Ay, senyor! Quantes vegades he pensat qu'en lloch de tantes coses inùtils com aprenem en els colegis, ens l'hauríen d'inculcar aquesta ciencia de compendre l'home, en tots els estats nostres: com a filles, com a germanes, com a esposes, com a mares...

Joana: Si mamà, té rahó. Emprò ara, ara, en aquestes circunstancies ¿què m'aconcella vostè? Jo no sé hont tinch el cap.

Donya Maria: (Mitj somrienta) Es clar! Sobre la teva pena els meus sermons...

Joana: Digui.

Donya Maria: Donchs ja ho sabs; lo primer es resignarte.

Joana: Resignarme?

Donya Maria: Si. Y aprés, perdonar a n'en Lluis, la seva falta, que... al cap devall, donades les circunstancies, sembla que no es pas tant...

Joana: (Ab esclat) Ah, no! no puch, po puch. Després d'això... ¿rependre ab ell la vida, com si tal cosa? No, no! Es impossible. Vostè no'm pot entendre mamà, ja ho veig; com que per sort may s'hi ha trovat en aquest cas!... Altra cosa fora si... (Encarantse ab sa mare, y ab vivesa) Escolti. Imaginis per un moment qu'el papà l'hagués enganyada. (Moviment de Donya Maria notat per Joana qui, ab les paraules que segueixen, ha de donar a compendre que creu que la seva mare no pot admetre ni que's compari'l seu marit. Apart). Pobre papà!... Si'm sentís! ell qu'es tant recte! (A sa mare) No... si ho sé; no cal que'm digui rès. Ja m'ho pensava que protestaría desseguida. Dèixim dir. ¿Què hauría fet? Com s'ho haguera près? Respongui.

Donya Maria: (Comensa a caminar nerviosament jugant ab els lentes y el llarero y contesta procurant assentar la veu agitada) No ho sé filla, no ho sé. Vés, ab quines coses surts ara! No sabs tu el mal que'm fas.

Joana: Ah! ¿veu? Vostè té molt bones paraules pera tractar de les generalitats, emprò no pot admetre que puguin passarli a vostè certes coses.

Donya Maria: Es que... jo... jo...

Joana: ¿No tenía rahó de dirli que pera resoldre certes situacions cal havershi trobat?

Donya Maria: (Com d'esma) Sí... tens rahó, cal havershi trovat.

Joana: Y crèguim mamà, si vostè per desgracia s'hagués vist en aquest cas, no li hauríen valgut reflexions, ni consells, ni rès. Tota s'haguera revoltat, y passant per damunt de totes les convencions s'hauría separat del seu marit. (Exaltantse ab ses propies paraules) Ah! no! Entre en Lluis y jo tot s'ha acabat. Jo no vull les deixes de ningú. (Pausa. Després d'un moment de desolació muda, se dressa com havent près una resolució y diu ab esclat) Ah! però ¿què s'ha cregut que no tinc sanch en les venes? (Camina per l'escena. Jo'm venjaré! Al cap d'avall soch massa jove pera renunciar a la vida! No parlava vostè de que soch a temps de referme una felicitat?... Donchs no faré més que seguir l'exemple del meu marit. Ademés no seré la primera, ni la derrera.

Donya Maria: (Que mentres sa filla ha anat parlant, ha estat sostenint ab ella mateixa una lluita molt gran, s'adona de les darreres paraules de Joana, y torna a la situació alarmada) Què dius, ara?

Joana: (Els ulls encesos, segueix) Dich que ja qu'ell m'ha mancat, no'm vull sacrificar. Que se la quedi, la seva... Lulí; aqueixa dòna que fins porta nom de bestia; que se la quedi, que a mi no m'ha de mancar qui'm vulgui... Qui'm vol?

Donya Maria: (Com aturdida) Es que't tornes boja? (Molt nerviosa) Vaja noya, calla!

Joana: (Exaltada) Avuy mateix jo...

Donya Maria: Prou! No sans lo que dius. La gelosía't fa perdre'l cap... Tu no ets capàs...

Joana: (Irada) Y, què sab vostè de lo qu'es capàs una dòna en el meu cas?

Donya Maria: (No pot més. Tot d'un cop, se dressa com transformada, rejovenida, y la veu dolorosa y vibranta, el rostre tramudat, s'encara ab sa filla) Què no ho sé, dius, desgraciada! Més que tú, ho sé. No haig de saberho!

(Del llibre Els Ídols: quadre en un acte y en prosa. Barcelona: Bartomeu Baxarias, 1911, p. 22-26)