III

L'Eudald era un hereu molt ric de la terra del vi; de Serraclara del pla de Bages: i entre els minyons de cap de brot que més rotllo feien en les fires i festes majors de tota aqueixa terra, era el més albirat de les noies, perquè tenia un fet tan graciós, unes paraules tan dolces i un ull tan traïdor, que les més valentes en les lluites de l'amor, quan ell les havia malmirades perdien el color i no afinaven a respondre-li serenes, entortolligades en la misteriosa trena de la seva hermosa presència i escaiguda galanteria.

La Mercè de Bellamata era al mateix temps la minyona de més anomenada de tot el Lluçanès, per guapa i per discreta, i per saber collir sense punxar-se les roses que li tiraven el floret de joves que de prop o de lluny la coneixien. No era que la noia es fes veure en els aplecs i mercats, sinó que essent els pares seus de la gent més principal en la comarca i havent-se estès el crit que agafà la Mercè des que tornà a casa seva, havent estat sos primers anys en un dels millors col·legis d'ensenyança de Vic, l'atraüt d'anants i vinents no s'acabava a Bellamata. Quins hi anaven per la seva cara agraciada; quins per vèncer los refugis del seu talent; quins hi corrien havent ensumat alguna cosa de si un seu oncle molt ric que havia mort l'havia deixada pubilla d'uns béns de la plana de Vic; i quan hi entraven, si de les bones paraules es refiaven, amb bones raons ne sortien; i a tots els haguera valgut més no haver-la vista que no pas, en deixar-la, sortir-ne amb el cor nuat per la impressió de les seves virtuts i dels seus aires i boniquesa. Tots reparaven que no gastava una bella alegria; de vegades se coneixia que estava distreta; i creien que ho feia el no plaure-li la seva companyia; i veus aquí un motiu més perquè baixessin mossegant-se els llavis, aquells que li pujaven les toies més flairoses dels seus amors.

La gent de més seny, en parlar de les tristeses de la Mercè, donaven la barrellada a la pena que li havia causada la mort del seu pare. Mes d'això ja feia dos anys: sembla que les forces d'expansió de la jovenesa podien tornar a reconquistar els seus legítims furs. Algunes feien córrer, ben de baix en baix, que si la Senyora de Bellamata era una dona tan estranya; si tenia un geni tan revés; si no estimava la noia gran; si la feia estar tancada en una cambra quan hi anava segons qui; i l'aigua clara, ningú la sabia, ni el mateix servei de la casa que al cap i a la fi era per on el foc fondo poc o molt havia respirat.

Així va passar temps, i fins passaren dos o tres anys que ningú pogué aclarir el secret d'aquella casa; i en va els aimadors més ferms d'aquella viola mística i solitària la cercaven en els aplecs de gent de les festes majors dels pobles i ciutats veïnes. Hi havia qui deia que, en comptes d'anar vestida, com li pertocava en el seu tall, de rica llana i boniques sedes, cada festa duia unes mateixes faldilles de color de canyella i s'abrigava amb un cobrespatlles negre per anar a missa major en la seva parròquia, i s'assegurava que en cap més hora ni dia sortia de casa.

Tot això nosaltres ja sabem el que era; i ja que en Ramon i l'Eudald ja ho han deixat anar tot sopant en aquell amagat niu de Morro de Llop, anem també a posar-nos al corrent perquè no ens sobti res del que ha de venir.

IV

N'havia per aquí d'un any i mig que, a Bellamata, l'hisendat pare de la Mercè faltava; quan un dels germans de la seva mare, que no s'havia casat mai, i fent de comerciant, havia guanyat moltes mils lliures, va comprar unes heretats molt bones que termenejaven amb les de Bellamata; i quan s'hagué fincat així i hagué parat un galant pis a Manresa, li va semblar molt bonic casar-se amb la més guapa de les nebodes. La seva mare ho trobà una cosa molt enraonada; i a la primera conversa que els dos germans tingueren, deixaren quasi acabat el casament. Entenguem-nos, no n'havien tan sols parlat a la noia. Com era prou obedient, com havia pujat tan respectuosa i humil, era pecat el sospitar solament que ella digués aqueixa boca és meva.

Mes, perquè es vegi el que són les coses; quan la seva mare li començà d'embastar la proposició, no sabé cap més resposta que caure-li les llàgrimes. D'això, la seva mare no en va fer altre estat, perquè és natural que a una noia apocada, eixint de la costura, li faci un xic de cop el parlar de casar-se. Tornà un altre dia a fer-n'hi raons, i també varen tornar els plors: i mai se n'hi pogué parlar que no se li tornessin dos rius els ulls. Anaven i venien cartes i presents i presents. Les joies i les robes s'encalçaven pel camí de Bellamata. La mare, aponderant la riquesa i el bon gust de l'oncle; la filla, aguaitant-se distreta aquells presents que res li feien sentir; i l'oncle, portat per la mare, cregut que la Mercè li corresponia i que ella li ficava en les cartes les fulles de flors que hi trobava dissecades.

La repugnància de la noia feia mal goig a la seva mare: mes l'amor propi i la vanitat li aconsellaven que l'anés fent i fora: que com la perfídia mata la caça, a l'últim li faria consentir.

En això, s'esdevingué que volent el senyor oncle baixar a visitar les seves parentes per anar adquirint mèrits als ulls de la Mercè, i volent obsequiar-lo la mare com a promès i foraster, va parlar a la noia d'anar tots plegats a la tan celebrada fira de l'Hostal del Vilar de Sant Boi. La Mercè no hi havia estat mai; sols n'havia sentit molt a parlar, i l'afalagava l'esperança d'una diada de respirar amb llibertat: encara que ja pensava que es veuria obligada a anar al costat de poc agradosa companyia. Per altra part, un altre pressentiment falaguer li esperonava les ganes d'assistir a aquella festa. Provenia del fet següent:

Feia pocs dies que, estant-se a cosir tota sola en una esbarjosa galeria de la casa, que mirava a tramuntana, esplaiava inconscient la mirada pel melancòlic paisatge que des d'allí s'albirava. Al cap d'allà d'una vall llarga i estreta, trencada a tot arreu per feixes, rouredes i torrents, s'aixecaven, asproses i solitàries, les muntanyes cobertes de pins o vestides d'herba que formen les primeres avançades d'aquell braç de Pirineus. Les fulles dels arbres començant a tornar-se grogues, en comptes de fer aquell acompassament alegre i ajudar amb plasent tonada la virginal cantúria dels aucells que pel maig niaven a dins de llurs branques ombrívoles, semblaven avisar amb sa remor, cruixint seques a cada bes dels aires, que l'estiu les havia emmalaltides, i que enyoraven aquella rosada de perles que la primavera destil·lava en sos verds tàlems. Només de tant en tant, i de dues en dues, creuaven d'un bosc a un altre bosc les garses que no canten i les grives endolades que sembla que comanen la tristesa al cel.

Pot ser que, endormiscada la seva pensa per la sopitesa de la terra, que en eixes tardes de xafagor i de calma semblaria que el temps no camina en el moviment etern, sinó que s'ha adormit en braços d'una immensa onada de llum i de calor, ni sabia ella mateixa en quins mars navegava el seu pensament afligit; quan una fressa nova vingué a despertar-la, en la revolta d'un pedregolar que feia perillós el camí de pujar a la casa. Era el galop d'un cavall que pujava com desbocat traient escuma de la boca i lluint de la suor que l'abrigava, amb el coll aixecat enlaire, en força de la brida que, per subjectar-lo, li tibava el cavaller. Una claror elèctrica enmig de la nit no l'hauria enlluernada com li féu perdre la rosor de les galtes i caure l'agulla dels dits a la sobtada nina aquella aparició hermosa vestida amb los raigs ardorosos d'una tarda de juliol. Li fou completament desconeguda la fesomia de l'acabalat donzell que amb tota la gràcia d'aqueix món lluitava per dominar l'esverament d'aquell animal superb, que assaïnant i adreçant-se, tirant raigs de coces i cargolant-se, semblava que ara abans d'ara el rebatria en l'aire. Atreta la Mercè pel perill imminent d'una desgràcia, instintivament s'aixecà, i acostant-se a la barana i creient, en un dels salts del cavall, que l'home havia caigut d'esquena, va llançar un crit esgarrifós... mes el cavaller, ferm en la sella, llavors aixecà els ulls allà d'on havia vingut la veu, i es trobà amb els ulls de la Mercè; i si a grapats li haguessin arrencat el color encès del rostre, no s'haguera quedat més descolorit; i com si aquella veu de la compassió d'un àngel obrat amb força magnètica en l'esvalotat cavall, se va aturar en sec, gronxant només amunt i avall el cap i descabdellant en l'aire la sedosa clin.

La victòria alenà al jove; passà suaument la mà per l'espatlla del cavall i, llevant-se de seguida un bolet negre que li cobria el cap i mirant sens gosar-se-la mirar l'espantada donzella:

—Gràcies mil ...senyora —va dir-li amb veu tremolosa per l'afadic.
—Bones tardes —ella contestà amb la veu encara més apagada—: que Déu lo guardi de prendre mal. —I donà un pas enrere com per retirar-se.
—Si a Déu plau!... que bones proves me n'ha dades portant-me als peus d'un àngel de la guarda. Sens l'auxili de la seva sentida exclamació, anava a caure; no en tingui cap dubte.
—És molt amable...
—Sempre més tindré present la memòria d'aquesta tarda per a mi tan ditxosa, que em recordarà la imatge de vostè. —I com inspirat per un repentí pensament, amb una llestesa admirable, s'ajupí per arrencar d'un marge una mata de «clavellets de trenta», vermells i airosos; i adreçant-se de puntetes als estreps, allargà la mà dreta a la galeria dient al mateix temps:

—Almenys, no em refusarà pas, hermosa amiga dels extraviats caçadors, aquesta flor senzilla en penyora de la memòria seva, que sempre més en el cor hi tindré impresa.
—Per honrada me'n tindré, vinguda de tan bones mans... —i en això, esqueixant una flor de violer que badava en una torratxa de la mateixa barana de la galeria—: Bratarem, doncs, perquè vostè es recordi d'aquesta pagesa espantadissa —afegí somrient.
—Jo li prometo que no es mustigarà: com no s'esborrarà la llum preciosa d'aqueixos seus ulls, que tinc por que maten qui els mira.
—Ave Maria puríssima! vol callar...! —I el glapit d'una rècula de gossos, que traient un pam de llengua varen aparèixer per on havia vingut el jove, posà terme a aquella cavalleresca escena. L'animal tornà a fer un brinco, i amb prou feines, abans de llançar-se escapat cap a on sentí els assaïnets dels altres, pogué el valerós minyó prendre comiat de la gentil Mercè; i més els cors que no els sentits entengueren, com deia l'un a l'altre:

—Ai, tingui compte a rebre cap desgràcia...
—Déu no ho permetrà... perquè pugui tornar al peu d'aqueixa galeria.

I només la polseguera que els gossos i els cavalls aixecaven marcava el camí que els caçadors feien a la Mercè, tota robada, que, recolzada en la galeria, immòbil com una estàtua, potser endinsada en una adoració muda o presa d'un esglai i admiració desconeguda fins llavors per ella, veié apagar-se la tarda, tornar la gent de les treballades, la darrera claror desfer-se entre les bromes blaves del ponent; i amb la respiració trencada, badats els llavis com un botó de rosa, aixecat el front i el vent airejant amb gelosia entorn del nevat coll les ones d'or de son cabell destrenat, com un serafí que volgués emprendre cap al cel la volada; a lo alt del cel tenia posada la vista, i d'entremig de l'arreplec d'ombres que enterbolien aquella blavor hermosa, cregué un instant el seu esperit que veia al fons d'aquell horitzó melancòlic uns ulls brillants que amb la llum de sa mirada l'abrasaven; i hi veia dibuixar-s'hi l'expressió de valentia del rostre encès de l'ardit cavaller... i aqueixa il·lusió fou breu com la fogarada d'un pensament; i un cop passada, sos ulls se confonien amb els raigs dèbils, blaus i delicadíssims, de la brillant estrella de la tarda. Després, sa mare vingué a tornar-la a la vida, cridant-la i dient-li que estona ha que era hora de sopar.

I el cor li deia que aquell galant caçador sortiria a la fira de l'«Hostal»; i temia tornar-lo a veure, i desitjava anar-hi.

(Capítols III i IV de La Mercè de Bellamata, de l'edició Barcelona: Edicions 62, 1969, p. 24-30)