"Martí Genís i Aguilar ocupa un lloc d'excepció en la literatura catalana vuitcentista: primer novel·lista vocacional —i no croat de la causa—, és també el primer autor d'una obra extensa i diversificada, escrita al llarg de la seva vida, tot i que la part més substancial sigui la redactada entre 1869 i 1901. Una obra que, com la de cap altre autor a Catalunya, connecta amb el romanticisme de caire més metafísic i més amarat de lirisme; però que, d'altra banda, incorpora per primera vegada la realitat concreta com a matèria novel·lable. Una obra, encara, caracteritzada per la qualitat de la seva prosa, amb registres poètics i fins i tot musicals, ben superior a la de la majoria d'autors del seu temps."

(Antònia Tayadella i Enric Cassany. "La recerca de la realitat: Martí Genís i Aguilar", dins Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, 1986, p. 420)

* * *

"Segons Manuel Brunet hi ha moltes concomitàncies entre Jacint Verdaguer i Martí Genis i Aguilar, els dos membres, literàriament parlant, més sobresortints del grup [Esbart de Vic]: en gran part, llur comuna innocència, però també el fet de tenir ben clavades a la terra les arrels del seu esperit: i conclou Brunet que 'ambdós deixen anar perfums de flors del camp i una tendència al pessebrisme'. Possiblement són d'aquest primer període els poemes de Martí Genís aplegats per Jaume Collell, amb qui l'uní una gran amistat, a La garba muntanyesa, recull de poesies de l'Esbart de Vic (1879), alguns dels quals porten la data de 1867. Genís esdevingué ben aviat un dels membres més destacats del grup, i posteriorment del Cercle literari, on tingué diversos càrrecs directius."

(Carme Arnau. "Introducció" a GENÍS, M.: Julita. Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 8)

* * *

"En primer lloc, és remarcable la vida llarga de Martí Genis —de 1847 fins a 1932— que el féu contemporani de gairebé tots els corrents literaris de la novel·lística moderna, des del naturalisme de Zola i la novel·la social russa de Tolstoi i Dostoievski, fins a Marcel Proust, Thomas Mann, Joyce i Faulkner. Ara, si podem parlar d'una influència, certament indirecta, del naturalisme francès i de la novel·la social sobretot de Tolstoi, ja no podem dir el mateix dels moviments del segle actual. Martí Genis restà fidel a les velles idees romàntiques i costumistes, que nodriren la seva infantesa i els seus «esplais jovenívols», i si el naturalisme només l'influí tangencialment, la resta dels corrents literaris passaren sense deixar cap empremta en la seva obra.

Per tal d'arribar a una justa valoració històrica, és important de recordar el retard amb què apareixen els moviments literaris del segle XIX a Espanya, i concretament a Catalunya. Si l'obra de Martí Genis, en especial Julita, pot semblar retardada respecte al moviment romàntic estranger, de cap manera ho és pel que fa al conjunt de la literatura espanyola de l'època. La seva importància històrica sobresurt si comparem la data de composició de la seva novel·la amb la d'altres del segle XIX."

(Maria-Mercè Miró. La prosa narrativa de Martí Genís i Aguilar. Vic: Patronat d'Estudis Ausonencs, 1978, p. 125)

* * *

"Com a novel·lista, Martí Genís posà en joc tots els recursos formals del costumisme romàntic i, ja des de l'aparició de Julita, fou considerat com un dels autors més típics i remarcables anteriors a Narcís Oller. En efecte: Julita conté alhora, com diu Josep M. Capdevila, «les febleses i gràcies de la seva art: la mateixa protagonista, donzella innocent, vaporosa, extremament sensible, sense energia que la sostingui, s'adiu amb la prosa de Genís, on els sentiments inefables cal que es diguin indirectament amb imatges vagues, i aquestes es perden en la música suau i diluïda dels períodes. Llegiu i no se us concreten gaire les figures de la novel·la: neden en un mar de sentiments indefinits, d'imatges sense relleu, esblaimades dins una boirina musical. I en aquesta música hi ha tal vegada el millor de la seva prosa. Coneixia el català viu del poble i, prenent-ne les maneres de dir més modulades, el duia a la frase artística d'una manera insegura». Així, entre caigudes i encerts parcials, Genís establia una oposició entre la ciutat artificiosa i el camp que conserva totes les essències tradicionals, i elaborava una visió idíl·lica i entranyable d'aquest món immaculat. [...]

Per a realitzar en termes novel·lístics aquesta concepció general de l'art i, en particular, de la poesia, Genís posà en joc algunes de les tècniques romàntiques més típiques: intervenció constant en la marxa de la narració, tot fent interpel·lacions al lector i, sobretot, establint una mena de comunicació i fins de complicitat amb els personatges; digressions morals que subratllen el desenrotllament de l'acció o el comportament dels personatges; desintegració de l'acció en escenes clau quasi juxtaposades, on la descripció de costums juga un paper ben important; idealització i interpretació del mínim detall, sigui del paisatge, dels personatges o de l'ambient. Els personatges femenins, com Julita, Mercè de Bellamata o la Reineta del Cadí, són éssers vaporosos i delicats que esdevenen tot sovint autèntics arquetipus. Tanmateix, ja insinua algunes de les preocupacions i tècniques de l'anomenada novel·la psicològica o naturalista; intent d'una explicació mèdica de les malalties i les malencolies de Julita, descripció de certs moviments interiors dels personatges, etc."

(Jordi Castellanos. "Pròleg" a GENÍS, M.: La Mercè de Bellamata. Barcelona: Edicions 62, 1968, p. 7-9)

* * *

"Si ja el 1839 Lo Gaiter del Llobregat inaugurà la sèrie de poetes cultes que donaren en llengua catalana la flor de llur inspiració, fins trenta anys més tard no florí la prosa amb una obra que havia d'assenyalar decisivament la reaparició de la novel·la. Aquesta obra va ésser Julita, de Martí Genís i Aguilar. D'enmig dels balbuceigs, dels dubtes, de les inexperiències i dels bons propòsits a tenir més o menys en compte, cap altra peça de presa literària com aquesta de Genís i Aguilar no havia marcat una esperançadora solució de continuïtat amb la senyorívola elegància de llenguatge i riquesa de to dels nostres escriptors medievals. En Julita, magnífica supervivència entre tants altres intents caiguts al fossar oblidadís, l'idioma hi és cisellat amb aquella nítida puresa que per esdevenir normal ha calgut mig segle de depuració sota guiatges aciençats i gloriosos. Per damunt de modes, de sistemes, d'escoles i d'estils reeixits o no, la prosa de Genís es manté clara com la Plana de Vic que el veié néixer, i serva l'eternal frescor dels paisatges on les figures creades per l'il·lustre novel·lista es retallen amb trets segurs, de mà feta a esbossar sense vacil·lacions."

(S.N.: "Nota editorial" a GENÍS, M.: Julita. Barcelona: Les Ales Esteses, 1929)