"Així anava passant lo temps fregant ses amoroses ales lo front dels amics nostres que d'ell esperaven la satisfacció de sos afanys. I com si el temps s'hi interessés també, a favor seu feia miracles. Ja se sap que a Barcelona sempre fan uns hiverns molt manyacs, però no tant que privin al mes de març de les calaverades amb què es fa conèixer per tots los quatre vents. Doncs aquell any, ni vents, ni pluges, ni bromes, ni calamarsades.

La primavera ja començava a deixondir les plantes, i les taules de la Rambla de les Flors hagueren fet creure a qualsevol que érem a mig maig. Amb això i haver passat la Julita un hivern exemplar per la seva salut, s'aprofitaven de l'ocasió de reforçar-la més bé amb passeigs higiènics, que arribaven fins a Gràcia o més enllà, que posaven molt bé an ella, i an els altres gens malament. Pel camí solien fer dos colles. En Carles, en Ferran i les noies anaven al davant no triant-se sempre un mateix costat sinó del modo que s'esdevenia. En Quimet hi era o no hi era. Don Josep anava amb lo pare d'en Carles, als qui de vegades s'unien un o més senyors de la seva mateixa classe, casibé sempre de sos tertulians.

Moltes vegades no seguien la carretera: s'esbarriaven pels caminets que a cada costat l'entortolliguen, tots encintats d'atzavares i herbes d'olor. Així los joves podien fer a les seves dames galanosos presents, no tan escollits per son color o son flaire com per los acudits simbòlics, que elles entenien perfectament i els corresponien amb més gràcia encara; i la tarda se'ls fonia que ni sabien per on havien passat. Llavors ni en Carles era metge ni en Ferran capità d'estat major, ni elles havien d'anar tan enterques com en los passeigs públics a on les senyores s'analitzen mútuament, amb menys caritat que malícia, sos aires, vestits i figura; i, en canvi, es podien deixar dur de son geni expansiu, com hi estaven acostumades en les ombroses pollancredes del Ter durant les delitoses temporades de Camprodon.

Una d'aqueixes tardes va succeir una cosa un xic estranya, que l'apuntarem per les conseqüències que ens pensem que va portar. Havia fet un temps bonic; l'expedició havia sigut llargueta, i es varen trobar, sense saber com, a entrada de fosc bastant lluny, pels verals de Sant Gervasi. Acalorats amb l'exercici de tota la tarda, els vingué a reprendre un aire tan fresc, que va alarmar a don Josep, fent que dongués exemple de prendre lo camí més curt, per sortir a l'estació del carril i arribar més resguardats a Barcelona. Les senyores, ben amagades en sos abrics i fent bracet amb sos amics, seguien un caminet que amb prou feina hi passaven dos de costat. En Ferran, sostenint a la Julita, seguia els passos a la parella del davant, i es retrassava involutàriament per a no cansar tant a sa dèbil companya, que, amb los llavis esblanqueïts i la respiració adelosa, semblava que no tenia forces per a sostenir la conversa amb lo jove enamorat, que sentia sacsejar la sang de son cor amb cada violenta ondulació que sentia en lo cor d'ella.

Lo vent que tal vegada la molestava, no arribava a refrescar-li lo front d'en Ferran del calor que l'encenia, amb la ventura immensa que disfrutava; no sé si hauria trobat més seductor lo camí a creure's que feia lo viatge del cel. Perquè el cel lo contemplava ell en lo puríssim perfil de la cara de sa aimada, més ideal, més melancòlica, més encantadora que mai, amb lo trencat carmí que el cansament feia transparentar en sa pell delicada, i amb l'expressió indefinible dels seus ulls, a on hi creia veure esmaltat en un sol raig d'infinita bellesa, tots los raigs de llum i de colors, i tots los tocs brillants d'aqueix quadro infinit de la poesia del crepúscul que reflexaven lo sol esmortuït que s'anava a pondre ara, abans d'hora; les bromes que de prop seu fugien a esbargir pel cel ses morades sombres, mudant de colors i forma com los sentiments dels homes, perdent-se per l'espai com la felicitat per la vida; les aigües, ja fortament blaves, del mar que s'albirava com una cinta envellutada als peus de Montjuïc; les veles de les naus llunyanes que al bellugar s'enviaven una llumeta blanca com un pensament d'esperança en lo mar dels dolors de l'ànima; les parets de claror espantada de les torres que en llur camí trobaven; les cançons alegres dels romeus que tornaven de la Bonanova, i de les pletes de jovent que havien deixat les eines per respirar l'aroma indefinible del capvespre; la misteriosa lluminària que s'albirava tot just en los passeigs que enrotllen a la gran ciutat... Tan guapa la veia! I es tenia el respir per a escoltar lo respir seu; i buscava en son cor i en lo sentiment d'aquella hora divina, paraules dignes d'ella, preguntes que meresquessen dolcíssima resposta, comparacions prou delicades per al seu angelical cor.

Mes, ah! Ho fes que no es trobava bé o que estés cansada, o que la mateixa contemplació del paisatge la mantigués en un dels seus freqüents èxtasis, a poc a poc se plegaren sos llavis, i quan s'afogaven les llunyanes cantúries, només oïa lo ròssec de son vestit per sobre l'herba. En Ferran sofria per ella tement-se que li vindria alguna cosa, i procurava escurçar los passos, i no es deixava de mirar-la, perquè era més adorable encara en son religiós silenci. Tenia la mirada fixa an en Carles i la Rosalia. Aquest, amb lo cap un xic abaixat i girat amb ella, casibé l'amagava amb lo venteig seguit de la seva capa; son abundós cabell negre lluïa tot esbullant-se per sobre els plecs de la nube de la Rosalia, i la darrera claror de la tarda, arreplegant-los en projecció horitzontal, los donava uns tocs de llum i sombra, que els feia ressaltar a la vista, com les úniques figures il·luminades que ja només se veien. No es podia pas entendre de què parlaven; només era la seva conversa més animada que la de la nostra rossa parella. No els devia cansar el camí ni el fred atordir-los; mes ell devia haver gastat una broma de les que feien tanta gràcia an elles dues, puix la Rosalia, a risc de perdre-la un aire, tot desfent-se-li la roba del coll amb un imprevist moviment de son cap, hi va deixar anar una rialla innocent i satisfeta, com la que faria un nen al descobrir lo candorós misteri que fa ploure ametlles a la falda de sa mare.

I la vibració d'aquella veu, tantes vegades sentida, va semblar que a la Julita tota la commovia, i fiu trèmer lo braç del jove capità, que, assustat d'aqueix brusc símptoma, se la tornà mirar amb afanyós interès, i la va sorprendre com espalmada amb la vista aixecada al cel. I no es pogué contenir, i amb accent d'amorosa tendresa, estrenyent-li una mà que entre les seves se perdia, com per comunicar-li una mica de vida i de calor:

—Julita —li digué—, ¿vol dir an el cor meu el que pateix lo seu cor? Imprudent de mi, que l'he feta cansar massa!
—No, Ferran, no —respongué amb veu apagada, mes esforçant-se a somriure—; estic bé, sinó que el fred..., la nit...
—Filla, què tens? —saltà don Josep que els havia atrapat i havia sentit an en Ferran—. Ja me'n temia, amb aqueix vent... Si estàs cremant, criatura. Anem; ara no et desabriguis.

I ell mateix, amb paternal sol·licitud, la va ben abrigar amb la nube mentre entraven ja en l'estació del ferrocarril de Sarrià. Durant lo curt viatge fins a Barcelona, replegats tots en un confortant vagó de primera, la Julita es va anar retornant de mica en mica, així per la saludable escalfor del calor d'aquella redossa estància, com per les carinyoses atencions amb què no es cansava de reanimar son esperit l'amorosa Rosalia. Los senyors, amb l'excusa de contemplar-les an elles, no varen dir una paraula d'en tot lo camí. En baixant del tren ja estava visiblement millorada, i va semblar que li feia bé l'aire a fins arribar a casa seva. Prou volia el seu pare que es fiqués al llit de seguida, i en Carles hi assentia. No obstant, per intercessió de sa germana, es va lograr que la deixessen estar, puix que se trobava ja ben bona i ja se sabia resguardar.

Don Josep i nostres joves amics, capficats, cadascú a la seva manera, per lo desagradable final d'aquella tarda, mecànicament se dirigiren a una mateixa sala, a on, per a distreure lo pensament i dissimular les poques ganes que tenien d'enraonar, varen encendre uns sobergs cigarros que sempre lo senyor Herrero tenia, sense comprar-ne mai, ja que aqueix vaporós article serveix moltes, moltes vegades per a pagar serveis que no es vulguin cobrar. A l'últim lo bondadós pare i l'ardent enamorat entraren a parlar de la salut de la Julita, escoltant-los més que no pas il·lustrant-los en Carles en eixa qüestió, que en lo seu orgull de metge prou lo preocupava.

La cambra a on s'havien refugiat les senyoretes donava al jardí. Sense fer encendre els llums ni res, se varen assentar en los sillons del costat del balcó, com volent reposar l'esperit d'una penosa fatiga.

—Si tens alguna cosa —deia la Rosalia—, per què m'ho calles i em prives d'aconsolar-te?
—Tinc pena de martiritzar-te tant i d'amoïnar a tothom. De des que sóc nascuda només vos he donat mal temps... Jo no voldria ser tan delicada.
—I ara! Que vols que m'enfadi? ¿No saps que tots t'estimen, i que...?
—Prou, Rosalia; voldria que no m'estimessen tant.

I aqueixa li digué somrienta:
¿I, doncs, que tu no ens estimes?
I ella, aixecant-se amb una revolada, corregué a abraçar a la Rosalia i a petonejar-la i llàgrimes abundants, com de llarg temps contingudes, li regalaren de sos ulls. Aquesta expansió va animar a la seva germana, i retenint-la compassiva en sos braços:

—No, no —va dir-li—: tu no estàs malalta; tu... estàs trista!... Què tens?
—No puc enganyar-te, Rosalia: tinc tristesa, sí; mes jo no sé conèixer lo per què la sento. És una pena fonda que se'm nua a voltes en lo pit, ennuvolant-me la vista i enfosquint-me tots los pensaments. Potser és una flaquesa del meu esperit aprensiu que sense adonar-me'n m'agafa de vegades. Saps què em sembla?, com que enyorés alguna cosa; com si s'hagués mort alguna amiga carinyosa; com si em pensés un dia que tu no m'estimes! I llavors sento un fred, i una soletat, i un dolor que crida sospirs a mon cor i llàgrimes a mos ulls, i em sembla que tot al meu entorn gemega..., fins que a poc a poc torno el respir i les forces; i aqueixa boira espessa del meu front s'aixeca, i em plau que faci sol, per a respirar gojosa la llum alegre que inflama tota la terra,i em plau ser al teu costat per a disfrutar juntes aqueix goig suau, que com un aire fresc nos retorna de l'afadic passat.

La Rosalia l'escoltava embadalida, meravellant-se d'aquella criatura que encara no trobava brosses que li fessen clucar los ulls a l'espai dels somnis a on vivia. També els ocellets que viuen en sos mars de branques refilen i canten harmonies, tristes de vegades, com si enyoressen un bé perdut, com si pressentissen la llunyana tempesta. I la Julita, ¿no era l'ocell alegre que des del seu niu només albira, entremig de gerdes fulles, lo cel blau, sense pensar si més enllà hi han los núvols, si per sota sa enramada s'enfilen a son arbre verinoses orugues, si els espinosos arços potser l'enrotllen? I fent força a son juïciós enteniment l'explicació que de les vibracions d'aquella ànima donava son amic en Carles, que no se'n faltava gaire si no era per ella un oracle infal·lible:

"—Qui sap —pensava— si són les mostres d'una crisi ja favorable; los preludis d'una nova força moral que es refermarà a la primera passió que la traurà de son
èxtasi, quan, esclarint-se l'horitzó de dubtes per on encara camina perduda, apareixerà resplendint en son cor, amb tots los encants d'un amor puríssim, la figura de don Ferran, oberts los braços per a besar-la a les portes de la sospirada felicitat!"

I seguien totes dues enllaçades per les flexibles cintures, mentres la Julita, com si l'esperit se li hagués evaporat pel cel, entre pensativa i distreta, mirava com s'hi estenien llestes unes bromes fosques i trencades, empengudes per una ventarulla rabenta que rebatia als balcons contínues espirals de pols, i gronxava, amb soroll tètric, los plàtans del jardí, que ja no es veien de fosc que era. Tot plegat foren sobtades per una furiosa granissada de calamars, que espetegà en los vidres per on s'ho miraven. Ja el març no haguera sigut març si no hagués fet alguna francesilla després de tants dies de mantenir-se el temps en una pau octaviana. La Julita tota es va esverar, fent fins tremolar a la Rosalia, com si s'hagués sostret de sobte a son estàtic embadaliment. I com si volgués acompanyar a la naturalesa en lo seu desafinat concert, rabenta es desgafà de la seva germana, com un follet va travessar la sala i una brusca ondulació de notes melodioses va aixecar-se del piano, trencant lo silenci d'aquelles habitacions.

Hi havia alguna cosa de fantàstic en sos moviments, de sublimitat en aquella música, de misteri en la foscor casual d'aquella sala, d'estranya relació entre la tempesta del cel i el cor de la Julita, que va sobresaltar a la Rosalia i la deixà dreta, immòbil, casibé tenint-se d'agafar amb lo silló per a sostenir-se. Alguna força invisible devia donar a sos dits la llestesa inverossímil amb què els feia recórrer les tecles, fent tremolar l'aire amb un doll d'harmonies que semblava que donessen vida a una volior d'ànimes, d'esperits i de fantasmes que com llumenetes s'hi bellugaven, llançant una barreja trista, esglaiadora, de plors i d'oracions, de gemecs d'angúnia, planys de dolor i veus de desconsol, que li migpartien el cor. Eren com lo tremolor d'una llàntia voltada de fosca; com la darrera vibració d'un pensament que s'apaga; com una preguera delirant; com lo darrer desvari d'una vida que fina.

I cregué per un moment la Rosalia que li rodava el cap, emportant-la aquella escena a la regió muda de les meditacions. Mes tot plegat, un raig de llum li va venir a la cara, i, tornant lo coneixement, corregué cap a la porta, acostant-se un dit als llavis, perquè no fessen fressa ni badessen boca els que venien. Eren sos amics, que, ferits d'una llei de commoció elèctrica per les primeres notes d'aquella simfonia terrible, varen endevinar instintivament quina era la mà que l'escampava per les sombres, com una pluja candent, viva i feréstega de pensaments de foc.

En Carles, casi sostenint a la seva estimada, que en ell apoià de seguida son braç trèmul i casi arrencant-se la barba de tant que amb la mà se l'estirava, plantat a l'entrant de la cambra, tenia els ulls i la pensa fixats en la contemplació d'aquell prodigiós exemple d'irritabilitat nerviosa. Lo vespre abans ell havia tocat casualment aquella mateixa peça de música, i no podia suposar que la Julita la sapigués puix mai l'havia sentida estudiar; se recordava de que mentres ell primorosament l'executava, ella, distreta d'un treball que brodava, l'havia escoltat amb fruïció artística, amb la vista sempre a sobre d'ell. Com podia, doncs, comprendre lo que llavors veia? Tan aviat estava per córrer a trencar-li l'aire d'aquella sublime i perillosa inspiració, com creia més prudent deixar-la acabar tota sola, i calculava en quin estat podia deixar-la aquella exaltació tan marcada de la seva imaginació delirant. A darrera d'ell, amb los braços plegats, sentint saltar son cor al rabent compàs del piano, en Ferran, espalmat, no respirava, amb la boca oberta com alelat mirant-se-la, tement lo final incert d'aquella dolorosa escena.

I ella, inconscient de la nuvolada que enterbolia a tots lo front; flexible la cintura com les harmonies que els seus dits brollaven, aixecada la testa, amb ses trenes rosses al coll, entortolligades com l'àngel de la inspiració; a terra rossegant son vestit que aquella llum dèbil enfosquia; representació inimitable del sentiment melancòlic com la tórtola solitària en son bosc de branques a posta de sol exhala amb cançons tristes son dolor per la perduda esposa, no sé quines penes misterioses i fondes entorn de son esperit ne voltejaven: anava tocant amb una dolçura de tons infinita, amb una llestesa febrosa, amb una precisió admirable, com si des una forma an aquells accents, com si somniés, afadigada, que se l'enduien en l'aire la immortal composició de Gottschalk, Lo poeta agonitzant.

Després, com si aquell tumultuós esbart de sombres que al primer crit de son cor aparegueren a omplir la cambra de fantàstiques giravoltes, no volguessen res amb la llum, va semblar que s'arremolinaven a la banda de la Julita, i que, porugues, anaven essent sos xisclets com més anava més baixos, més fluixos, més apagats i anguniosos. Les inspiracions s'acabaven en lo cor del poeta, que, amb los ulls entelats i els llavis esgrogueïts, sentia que una sombra pàl·lida esborrava de la seva passada història los raigs lluminosos que encara aclarien lo darrerenc crepúscul de sa vida. Amors de la jovenesa, records de glòria, moments d'entusiasme, imatges enciseres, concepcions hermoses, ensomnis falaguers que foren llum de son enteniment, estels de ses nits, flors de la seva ànima, d'una a una es mustigaven, d'una a una s'apagaven, d'una a una anaven enfonsant-se en avencs de fosca. I les vibracions s'aixecaven del piano més tardanes i més acompassades, monòtones, suaus i doloroses, com los ressons d'una cançó llunyana que es perden entre els boscos. I aquella tendra nina, emportada al cel de l'art sens fi, que, com una fada, encantava, amb son bastonet invisible, aquella sala, embadalint i magnetitzant aquells tres cors que respiraven amb ella i la sentien sens comprendre-la ni sebre què els passava, a poc a poc minvava l'activitat en sos dits, i casi sense tocar les tecles feia lliscar per sobre d'elles algun geni vaporós, subtil, imperceptible, emanació de son perfumat alè, que encara blanament les commovia; duient-se'n de l'ebúrnia escala les llàgrimes sonores i argentines de son dolor intens; les darreres esparses de son planyívol cant; les darreres notes expirants d'aquella harmonia fúnebre amb què el cor se sentia acompanyant a l'altra part de la vida a aquella ànima que anava a arrencar lo vol cap a les regions pures i sospirades d'esperances segures, de llum clara, de bellesa perfecta i de glòria infinita. Amb lo final accent d'aquella simfonia, la Julita hi barrejà un accent de la seva veu dolcíssima que es va escapar de son llavi, i una espècie de quietud sagrada va seguir per un moment al seu cant.

Tremolant com una fulla, deixades anar les mans sobre el piano, es va quedar estàtica, com abstreta del món, a penes respirant. Potser un lleuger soroll va despertar-la, i s'aixecà rabenta i, entre espantada i abatuda, va cridar:

—Rosalia!...
Mentres aquesta s'hi acostava, al girar-se la Julita, sos ulls ensopegaren amb en Carles, que, mal retornat de ses fortes emocions, també anava per socórrer-la, i que rebia tot sol la claror que des de la sala veïna arribava an aquell àngul de la cambra. I com si tot lo sentiment d'aquella criatura en aquell instant aparegués en l'expressió de la cara, sorpresa per aquella llum que son amic irradiava, mirant-lo com no havent esment de qui era, va llançar un sospir tristíssim, aparegué, brillant i tremolosa, una llàgrima en sos ulls i caigué, sense força, als braços de sa germana carinyosa. I a la porta de la cambra a on hi havia en Ferran, clavat com una estàtua, s'hi va sentir un altre apagat gemec. Amb lo cor traspassat, amb les mans nerviosament apretades al cap per aturar un doll de llàgrimes, l'enamorat donzell va fugir d'aquella escena que el matava. Potser un pensament lúgubre havia passat per son enteniment, deixant caure a son pit una gota de fel."

(Capítol VIII de la novel·la Julita, extret de l'edició Barcelona: Edicions 62, 1992, p. 97-105)