Havíem anat el dia abans a casa del Dr. Martí Genís a l'objecte de demanar-li hora per a tenir aquesta conversa. En rebre'ns avui ens diu: —Vint-i-quatre hores; un segle, un instant. Ha passat ja tot un dia, i en retrobar-nos aquí, em fa l'efecte d'una continuació de la conversa d'ahir. I després d'una cordial i afectuosa evocació de la Colla de l'Esbart, la conversa llisca naturalment cap a la novel·la Julita, únic objectiu, per avui, del nostre reportatge.

— ...?
—Miraré de recordar-me'n; encara, que fa tants anys de tot això! L'any 1869 vaig acabar la carrera de farmacèutic. Abans, naturalment, havia cursat el batxillerat. Fou en el Seminari d'aquesta Ciutat on vaig seguir els estudis de segona ensenyança. Tenia per condeixebles en Serra i Campdelacreu, Mossèn Jaume Collell i Mossèn Verdaguer; i això ho compendreu fàcilment si teniu en compte que aleshores els estudiants de capellà i els que estudiaven el batxillerat,—aleshores en deien privats— feien junts algunes classes.

A Barcelona, vaig trobar-me novament amb els companys esmentats; i moltes de les nostres converses, les més interessants, feien referència a la literatura d'aquells temps, la qual, sigui dit de pas, ens la preníem com un entreteniment. Fèiem una mena d'intercanvi d'impressions de les nostres lectures i en Collell i en Serra i Campdelacreu ja començaven a fer versos. Jo també vaig intentar de fer-ne algun i aixís va començar la cosa.

— ...?
—Per tota erudició literària jo llegia les novel·les de costums que aleshores publicava el Diario de Barcelona.

Quan encara estudiava el batxillerat, la meva marastra, que m'era —i aixís l'anomenava jo— una veritable mare, ens llegia, amb molt contentament nostre, algunes novel·letes que es publicaven en l'Álbum de las famílias, i això probablement, va ésser la llavor de les meves aficions literàries i la causa, amb tota seguretat, de que m'agradés l'escriure coses. D'aquí, doncs, em va venir l'escriure en prosa.

Una de les meves primeres produccions fou Julita. Jo aleshores tenia vint-i-dos anys. En ella vaig abocar-hi tot el ferment literari, poètic i sentimental que em bullia per dintre i que informava la meva psicologia; i em sembla que n'hi vaig abocar tant, potser tot el que tenia, que em penso que no em restà res més per a les obres posteriors.

— ...?
—Julita és una novel·la completament fictícia, vull dir que l'argument és imaginari en absolut. No hi ha cap personatge copiat de la vida real, llevat del pare de Julita, el senyor Serapi, aquell metge, el qual potser sí que té tots els trets principals de la seva figura inspirats en un personatge de carn i ossos.

— ...?
—Quan Julita va sortir de les meves mans, no es deia Julita, sinó Marí que era el nom amb el qual jo l'havia batejada. Aquí teniu per comprovar-ho el manuscrit original; veieu? Per tot arreu el nom de Marí és esmenat i a sobre hi ha el nom de Julita. Aquest nom primitiu de la meva novel·la era suggerit pel gran nombre de Marís —nom afrancesat— que hi havia a Camprodon, on jo m'havia inspirat i havia planejat la meva obra. I amb aquest nom hauria estat publicat el meu treball, si no fos que en ensenyar-lo als meus amics de Vic els va semblar que aquell nom no anava prou bé i que li esqueia millor el de Julita. L'autor d'aquest nom no el sé ben bé, i dubto si fou en Serra i Campdelacreu o en Serdà el qui va proposar-lo.

— ...?
—Julita va ésser publicada per primer cop a la Renaixensa l'any 1874, tota d'una tirada, sense dividir-la en capítols; i és que jo no devia tenir prou erudició ni experiència per a recordar-me d'aquest detall. Més tard, la mateixa Renaixensa va reeditar-la (l'any 1884) en fulletons relligables. Aleshores sí, ja ens vàrem preocupar de dividir-la en capítols, divisió que perdura en l'edició que recentment me n'ha fet l'editorial «Les ales esteses».

— ...?
—La crítica em va tractar molt bé. No recordo si era en Serdà o l'Ixart que en varen fer un gran elogi. No sé en quina publicació, segurament a la Renaixença.

El Pare Blanco García se n'ocupà també en uns estudis sobre literatura catalana. Als amics els causà bona impressió.

— ...?
—Quina impressió m'ha causat el veure-la reeditada per «Les ales esteses»? M'ha semblat que no era meva. La veritat sigui dita en rellegir moltes de les llargues parrafades que conté, m'ha causat una estranyesa molt viva; no sé d'on dimontri podia haver-les tretes ni com me les devia empescar.

— ...?
—El que em sorprèn més és que Julita nasqué en una atmosfera castellana... I el que és més extraordinari encara hi viu. Quan us he ensenyat el manuscrit sabeu d'on l'he tret? D'una carpeta que conté una sèrie de manuscrits castellans i el meu discurs del Doctorat! I és que aleshores escriure en català era gairebé un heroisme, era anar contra la costum de tothom. Que ho sàpiguen i que ho tinguin en compte aquells joves que ens han qualificat de patums; que ho sàpiguen i que ho tinguin en compte que aquestes patums, aleshores, en aquells temps, eren anomenades cebes.

La conversa s'allarga encara un bon xic, amb gran complaença nostra, i es parla de literatura actual, i sobretot de l'enyor que sent el Dr. Genís per un cercle on es pogués fer literatura. Jo ja vindria a fer d'oient, ens diu amb senzillesa corprenedora, tot acomiadant-nos cordialment. La reedició de Julita ha estat ja comentada i celebrada en aquestes mateixes pàgines i res podem afegir-hi. Però és tan forta la nostra convicció de que és un gran esdeveniment que afecta no sols al Dr. Genís, sinó a tota la Ciutat que ens atrevim a fer una proposició.

Vic ha de pagar un deute al seu novel·lista tot cor, tot bonhomia. Cal fer un acte d'adhesió (no ens atrevim a posar la paraula homenatge, per no ferir la seva delicada modèstia) al Dr. Martí Genis. I és per això que ens atrevim a insinuar un projecte que bull pel nostre magí, i és: en un dia prèviament fixat, deuria anar tothom, però el que es diu tothom, a casa del Dr. Genis a deixar-hi targeta o a signar en uns plecs i res més. És al nostre entendre el millor homenatge que podem fer al nostre venerable prosista, del qual va dir Manuel Brunet en una memorable avinentesa que si ara tinguéssim reis guerrejadors i cultes a la manera de Jaume el Conqueridor, al costat de la tenda reial hi veuríem en una altra, actuant de cronista, la figura venerable i simpàtica del Dr. Martí Genís.

(Serra-Rierola: "Parlant amb l'autor de Julita", Gazeta de Vich, núm. 3631, 10 d'octubre de 1929, p. 2-4)