ALMOINA


L'home que seu a terra deu mirar
principalment els peus,
mentre espera.

Perquè gairebé tots els peus li passen
a sobre com un riu on només suren
anònims esquelets d'ungles pintades
i el record d'una flor presa a l'orella.

De tard en tard, alguna de les flors
li vola des del riu al seu barret,
mentre espera
obert a la intempèrie.

L'home que seu a terra va morint
poc a poc sota el pes del seu deliri
d'esquelets enfonsant-li les espatles.
Però s'aferra a la fe de les flors
que suren fins que es perden en el buit.

Aquest és el propòsit més gran i més difícil:
mirar un peu i l'altre peu, i veure
flors, més flors com més sort,
molta més sort com major és la son.

Perquè l'home que seu a terra dorm,
mentre espera a la vora més ingrata
del seu riu.

DE MAR COMPARTIDA


L'aire tremola amb cada vol d'ocell.
Cau la tarda i una dona camina
per platges desmaiades:
passos salats, pell clara.
Amb algun convenciment camina
fins al límit abrupte de les roques.
Vacil·la un instant, escull la fita
exacta i llança al mar engrunes de pa
que trau d'alguna butxaca.
La dona riu, enfrontada a les ones,
quan els peixos s'acosten
a menjar-se-li el riure,
fins que s'apaga el desvari d'escates
i contempla en silenci com retorna la calma.
Així, cada vesprada existirà
un camí cara a cara amb l'últim sol.
Mentre la dona —pell
salada, passos clars—
crega que el gran motiu
per caminar se'l trau d'una butxaca.
I que no tornarien a nadar,
els peixos, si no fos per l'esperança
de buscar-li les mans,
felices i amples com dues magnòlies.

EL FORTUÏT MIRACLE D'EXISTIR


La primavera ha dut fins a la porta
de casa un ocell caigut del niu:
indici inútil d'ales i un gran bec
mut demanant auxili. Travessar
el llindar i oblidar l'ocell darrere
ha sigut una pura qüestió
de jerarquies. La més trista farsa
a l'hora d'exhibir certs privilegis.
Als jardins, la mateixa primavera
s'esgarrifa quan toca els arbres, tan
bells que no es pot entendre que no sàpiguen
com és de noble la seua bellesa.

En aquesta inconstància de l'aire
de maig, que tan aviat buida nius
com ompli d'ombra blava les figueres,
vacil·la, abstrús com una paradoxa,
el fortuït miracle d'existir.

ELEGIA D'AMOR II


    Per a Dolors Pedrós

Haurà de ser l'oblit el primer pas
del desamor. El buit als peus de l'alba
com una fel ferotge ensenyorint-se
de la son, com la por desordenada
que s'acomoda al llit quan el silenci
de la casa s'estén irrespirable.
Potser sobreviurà en aquelles hores
una aroma remota de gesmil
com una sort petita i molt cansada,
la sort primera de tota una vida
que és sort només perquè existeix amb ella.
Demà eixirà al carrer i dels balcons
caurà la llum a dolls just al davant
dels seus passos. Haurà de ser la llum
més nova i feridora que mai s'haja
enderrocat a sobre d'una dona,
encara que els records la perseguesquen
com ombres invertides del seu dol
indefugible. Així haurà de ser
el desamor, fins que l'oblit s'impose
com a l'inici just de l'alegria.
I l'alba la sorprenga amb els peus nus,
lliures en el miracle que és tornar
a començar.

(Del llibre Tots els noms de la pena. Paiporta: Denes, 2002)