Llegir Maria Josep Escrivà és, doncs, com contemplar una arquitectura perfecta i imperfecta alhora, un edifici de línies airoses que tanmateix deixa entreveure l'esquelet de quan només era ciment inhabitable. Vull dir que en tota aquesta bellesa aparent en aquesta eufonia i sensualisme que recorda la poesia de Josep Piera, també hi batega una sordidesa insistent, una remor que prové de constatacions i del marge obscur de la raó, al llindar d'una lírica de tall més metafísic —si em permeteu el mot— com la que escriu Enric Sòria. La clau d'aquesta volguda, i reeixida, ambigüitat crec que pot estar en l'immens amor —i permeteu-me'n ara aquest altre— que la poeta sent, i deixa fluir, per les paraules, pels noms, ni que siguin els de la pena. La veu d'Escrivà és la seva gran força, és la mà que t'acaricia i et colpeja, és la música que t'ensordeix o que gairebé no sents de tan atenuada però que sempre et parla, i diu.

(Txema Martínez Inglés. «Una poeta», Levante-EMV, 7 de març de 2003, p. 5)

* * *

El títol, que hauria pogut fer témer alguna mena d'aspiració a un decorativisme poètic, prové ben al contrari d'un vers de Wisława Szymborska, que la poeta de Gandia adopta per convertir en una divisa d'endurança, de voluntat de sobreposar-se a les adversitats ni que sigui des de l’estricte clos personal. Com deixen ben clar els dos poemes que emmarquen el llibre, "Els arços" i "El cànter", per a Escrivà cal perseverar en el desig, "continu discurs d'energia" que ens fa humans i que alhora –com el dantesc amor que movia sol i estrelles– és vist com a principi rector de l'univers, fonament de tot perquè, de tot camí. Un camí que gràcies a la poeta imaginem voltat de canyars, entre els quals el jo líric avança "i ençà del desconcert em parla tot, / tot l'ordre del senill a frec de brisa".

(Pere Ballart. «Bellesa supervivent», Avui Cultura, Barcelona, 27 de desembre de 2007, p. 15)

* * *

Tot prosseguint una manera de veure el món i de descriure'l, el llibre [Flors a casa] reitera alguns dels trets característics d'Escrivà: l'habilitat per la instantània a "Petita geografia del camí" o a "Aigua de pou"; i les associacions insòlites, irracionals, quasi oníriques a la sèrie "Torre de guaita": "Si una tulipa esclata en alta mar…" Tanmateix, les imatges, les comparacions i les repeticions –els tres recursos fonamentals, a banda de la cura mètrica– no serveixen solament per a traçar un jardí edènic, el de les flors o les roses de la creació poètica (per tal d'usar l'al·legoria del simbolisme), sinó, i d'una manera molt especial, per a denunciar la mort en una pastera (l'esmentat "Torre de guaita") o en un carrer de Bagdad ("Teulats des de l'aire") i, en el fons, per a donar un sentit ètic i estètic a la vida.

(Josep M. Sala-Valldaura. «Té el silenci gesmils... », Caràcters, segona època, núm. 43, abril 2008, p. 19)

* * *

A Flors a casa, Escrivà ens proposa segurament el seu llibre més interessant i madur, més obert i clar, amarat d'un lirisme concentrat (llegiu-ne els poemets breus de descripcions de diferents indrets) i d'una capacitat de formulació del que pot ser la tasca de creació literària molt notable.

Al poema "La llum és l'excepció", un dels més brillants del volum, el lector hi trobarà aquesta bella capacitat per enllaçar les reflexions dins un ritme pausat però impecable: la llum, el mar, l'infant, la calma de la nit.... els escassos elements del món que l'autora tria són reconduïts a la reflexió metaliterària ("saber en silenci") i a l'esperança de qui confia, encara, en el poder de la paraula: "La paraula és una treva, | una treva de llum, de nit a nit | definitiva".

(Francesc Parcerisas. «El creixement de la bellesa», El País. Quadern, Barcelona, núm. 1.242, 17 de gener de 2008, p. 5)

* * *

Hi és el buit, el propi origen, l'existència que creix com una lenta estalactita —dessagnant-se contra l'abisme però perpetuant-s'hi en precipitar la gota inesgotable—, i el cos objecte de l'amor i l'erotisme assenyalats. El resultat és una "serena barca", una vida, que arriba a "platges tranquil·les", a una terra benigna, superats els entrebancs.

(Isabel Robles. «Naufragar en terra benigna», Levante-EMV, 2 d'abril de 2016)

* * *

Ja des del primer poema, on un alexandrí ens agombola, entrem en aquesta mar escrivanesca, metàfora de la vida, que ja no ens abandonarà fins al final del recull. Sort de "l'aval", el "viàtic de llum". ¿L'activitat que l'ocupa, fer poemes, és un neguit, una necessitat, un fet biològic? La bellesa del que es diu és indissoluble de com es diu... i resulta ser "com un ramell de flors / d'oxigen". O sia, si no ho dic, m'ofego. És en "l'absència / habitada de veus" on pot néixer el poema. Hi ha una gran destresa per desenvolupar els temes, com en Jocs malabars, de ressò popular, al·literada i musicalment amable, on dona una composició mètrica de gran prestància i diversió, com en "Àpat", tot el poema amb mots amb a ("l'àpat català d'as").

(Víctor Obiols. «Genciana que s'alimenta d'intempèrie», Ara. Ara llegim, 4 de juny de 2016, p. 48)

* * *

Amb Serena barca, en els repunts en què la veu alena finals, sempre hi retrobem la capacitat de revestir les acaballes amb un gest fervorós: tot és comptar caramells tardans, llums, l'alta ventura que l'ull poètic ens ensenya a mirar, un cop depassat el mirall de la realitat convicta. Ara bé, tot poeta escriu amb l'ànim o el secret desig de servir tard o d'hora als altres una divisa. I Maria Josep Escrivà ens encoratja a la plenitud, a la confiança, a la fortalesa dels mons petits per poder salvar des de cada individualitat el que algun dia, del món, ens desespera: "Ser qui sóc, la meua sort: / dels bancals, l’agró que vola, / i de l'ampla mar, el port".

(Susanna Rafart. «Maria Josep Escrivà o el do de l'aigua escrita», Caràcters, segona època, núm. 75-76, primavera-estiu 2016, p. 43 [Monogràfic: Maria Josep Escrivà])

* * *

El primer que salta a la vista, i a l'orella, llegint aquests poemes, és la música dels versos. Maria Josep Escrivà ha sabut conservar, sense fer-ne cap ostentació, com un ingredient més, la melodia familiar de les paraules de casa, el matís fresc, popular, vivíssim del parlar saforenc —els xinglots de raïm, les àligues, els rebalsos de sal, els gorgs i xucladors del riu, la mare que desulla tomaqueres i veu d'una hora lluny el cor de les persones—. Hi ha un ressò secular, íntimament propi, en aquestes paraules casolanes que la poeta sap combinar amb els registres més cultes de l'idioma amb una flexibilitat que astora (però no només les paraules; també la sensibilitat.)

(Enric Sòria. «Cap a la unió», Levante-EMV, 18 de març de 2017)