ALQUÍMIES


Com un obsequi s'inaugura als ulls,
va dir el nom de la flor del safrà.
Una corol·la nua com un calze clavat a terra
on l'últim sol es reflectia.

Amb la mateixa reverència
amb què sap dir el nom d'amiga,
va dir el nom de la flor del safrà.
Alquímia del vers a l'extrem d'una tija.

EL RIU


Per la porta de casa passa un riu.
No té el cos transparent ni té aigües tranquil·les:
s'arrossega feixuc com un gran embalum de ferralla.
Per la porta de casa passa un riu.

No conec cap més riu on naveguen de dol
eterns seguicis de llunes, ocells
estimbats des dels cims dels gratacels.
Per la porta de casa passa un riu.

No hi ha silenci. Dia i nit remor
de riu. I si un instant a penes calla,
des d'algun lloc d'impossibles irrompen
inconsolables sanglots de sirena.
Gemeguen i gemeguen les sirenes,
però no hi ha encanteri per a oïdes sordes.
Per la porta de casa passa un riu.

A l'alba, un home,
com una mata de jonc que les aigües
vinclen, rosega amb delit una pell
masegada de plàtan, i cavil·la
enraonies que li fan venir
salivera: "quin riu desgraciat que no duu peixos,
per la porta, per la porta de casa.
Per la porta de casa passa un riu,
i ni quan plou és riu, ni és ma casa".

    A l'avinguda Blasco Ibáñez de València, any 2000

LA LLUM ÉS L'EXCEPCIÓ


La llum és una treva, una excepció,
un escull com una víscera lluent surant
en un mar negre. Negre d'absolut
on tot tornarà a ser
quan un dia s'acabarà la treva
de l'aire.

L'infant que riu és una treva.
I mirar-lo. I riure en el seu temps petit.
Treva en el no-ser que se'ns imposa.

La calma d'una nit és una treva, una excepció.
L'excepció de qui se sap,
en silenci,
mentre cau la rosada,
en silenci,
i en silenci escriu.

La paraula és una treva,
una treva de llum, de nit a nit
definitiva.

ELS ANYS SERENS


S'asseu damunt d'un tronc de taronger
a reposar el pes del compromís
amb els seus dies. Tragina la sort
d'alenar l'aire, el cansament que encara
la vida li reserva. Però enllà
de la finestra aquell esforç em cou
al pit, com si la seua cicatriu
hagués obert un cràter al cor meu.

Com si aturar-se fóra abandonar,
s'encara cautelós al munt de llenya
i en fa petits fragments, d'antigues gestes.
Endreça cada soca per al foc
i amb dits d'escorça tendra s'inicia
en el camí dels anys serens, mon pare.

En el silenci de la seua treva,
brolla de sobte un cant d'ocell. Esclata
abril com una rosa, i ell l'escolta
amb un calfred de por i de grandesa,
per primera vegada lluny de l'home
que fou, abans d'un primer rossinyol
ressuscitat.

(Del llibre Flors a casa. Barcelona: Edicions 62, 2007)