SERENA BARCA


Naveguem desnonats       cap a platges tranquil·les.
No ens fa por naufragar       si és en terra benigna:
ens avala un viàtic       de llum. I la certesa
que al fons dels muntanyars,       de dins dels bulbs obscurs,
revindran assutzenes,       radiants camafeus
    
de nacre. Redimits de quasi tot.

... I PUNT


Avui he rodat la clau per últim cop:
disset del mes de març, i en van quaranta.
Refà el carter trajecte amb cartes noves,
carrer de Vega amunt: cap per a mi.
Una puput repunta amb vol distret
la primavera. Immòbil, la garriga
rebutja assedegada tanta llum
del març polsós. Reflectits als cristalls
he vist salpar vaixells cap a les Illes,
ells endavant i jo sense mirar
enrere ("a voltes sóc un nàufrag més…"),
i sort del te, que encara em reconforta.
    
Avui he rodat la clau per últim cop,
i han alenat balcons de bat a bat.
    
Als pins, guardaven silenci les merles.
Quiet, irreparable, d'elegia.

EL POU: L'ORIGEN


La meua mare és sàvia.
Destria, entre milers, la taronja més dolça
i ens l'ofereix, penyora d'amor, com un planeta
madur entre les mans. Desulla tomaqueres,
precisa, diligent com va pujar els fills,
i s'ha llegit pocs llibres, però llig
d'una hora lluny el cor de les persones.

Portadora de vida, com diu el seu llinatge.
Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams
i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin
misteri fa esclatar un gladiol, què espenta
el sol cada matí fins al cap del carrer.
N'acaba donant gràcies al déu que porta al pit
com si hi covara un ram de caderneres. Sap
com fer brollar un pou al centre d'un bancal,
que tot és qüestió de foradar ben fondo.
I vet ací —"què et sembla…?"— que al cap de quatre dies
li vessa la marjal a sota els peus contents.

Xarrala de malnom, fins i tot sense veu
conversa amb els seus morts. Consol reparador
quan els vius no l'escolten: "Què faig i què no faig
i tingueu pietat de nosaltres". Així
he comprès que existeixen tants cels com tants pesars
hi ha que els necessiten. No ens escalfa igual fe,
ni ens cal, si compartim melic des de l'inici:

l'amarra d'un budell, quan jo vaig ser
apèndix i ella va ser pou, origen
mare de vitalícia fortuna.

LLARGA NIT BLANCA


Se'ns ha quedat
la vella lletania
del mussol,
profundament lament
a sota la rosada.

Se'ns han quedat
les fulles blanques
de la sàlvia,
l'eterna aroma
a benvinguda,
entre els plecs del seu cos.

Se'ns ha quedat
la vella lletania
del mussol.

Se'ns ha quedat
la lluna buida,
el niu desocupat
pels verderols
enmig d'un cel
de magraners.

Se'ns ha quedat
un últim nom
pol·linitzat,
una flor tatuada
a la pell freda
de la terra.
I el llarg mutisme
de les sendes.

Se'ns ha quedat
la vella lletania
del mussol, tan sol, tan
sol, tan sol

contra la indiferència
incorruptible
de la llosa.

     A la memòria d'Andrea Selfa

(Del llibre Serena barca. La Pobla de Farnals: Edicions del Buc, 2016)