La malícia dels mots és un recull de poemes escrits entre el 2000 i el 2010 aproximadament, un període massa llarg per a poder-los engabiar en un sol concepte o idea. És per això que l’he fragmentat en vàries parts, mirant de donar a cadascuna d’elles una certa unitat, sense que el criteri per agrupar-los sigui sempre únicament cronològic.

El primer poema, que està sol sense pertànyer a cap de les parts, és el que dona nom al recull. D’alguna manera actua com a nexe d’unió entre tots els poemes i transmet allò que tenen en comú: Tots són un intent per descriure a través de les paraules uns moments vitals massa complexos, la qual cosa és com voler reflectir fidelment una imatge en un vidre esberlat.

Les paraules són miralls trencats. Sovint el seu significat està més en els ulls o les oïdes de qui les rep que d’aquell que les escriu o pronuncia. Ni a través de les paraules ni dels fets aconseguirem mostrar qui som, això dependrà en bona part de qui i com els interpreta, perquè la realitat no és mai plana ni cristal·lina. Qui no viu una experiència en primera persona va poc o molt a les fosques i no sempre és capaç de comprendre-la. És per això que aquest poemari està escrit des de l’òptica del “jo”. Crec que la millor manera d’apropar-te al que els teus semblants senten sense falsejar-ho és parlar d’allò que vius tu mateix. No és pas vanitat, al contrari. El que resultaria terriblement egocèntric, al meu veure, seria creure que allò que un sent és tan diferent del que poden sentir els seus iguals que els qui l’envolten no podran identificar-s’hi. Qui pot atrevir-se a expressar el que els altres senten sense córrer el risc de pecar de vanitós? Els grans temes de sempre són universals i compartits per tothom.

El poemari parla doncs, inevitablement, dels grans temes de la vida: l’amor, la mort, el pas del temps, el dolor, l’amistat... en resum, de la cerca de la felicitat, que és l’objectiu de tota existència. Però a banda d’això, tracta també del pes que té l’atzar en les nostres vides, de la manera injusta en la qual se’ns pot jutjar, de la crueltat activa que hi ha en actituds tan aparentment inofensives com la imparcialitat o de com les relacions amb els altres poden condicionar la nostra vida sense que trobem la fórmula per canviar-ho. És ben cert, com deia Ovidi Montllor, que tot comença en un mateix. Però, per desgràcia, no tot hi acaba. Amb la voluntat no n’hi ha prou per ser feliç.

Vull agrair a Xavier Macià la lectura que ja fa temps va fer d’aquests poemes i les seves observacions, les quals han influït en la tria final i en la reescriptura d’algun d’ells. També a Josep Camps per tot el seu suport, sempre disposat a llegir els meus originals i donar-me a conèixer les seves impressions. I també, com no, a Ester Gasol i Jordi Giribet per les seves il·lustracions i la seva complicitat en aquest projecte comú.


(Joan Francesc Dalmau. Del pròleg a La malícia dels mots)