"També és possible que m’agafés a aquella distracció per no pensar en l’ultimàtum de la Rosa. Feia catorze anys que sortíem i gairebé quatre que vivíem junts. De bon començament havia quedat clar que cap dels dos volia tenir fills. Al principi els dos érem sincers en aquest punt, però sospito que, a mesura que passava el temps, ella perdia convicció. Jo sempre he pensat que portar una criatura a aquesta merda de món és un sacrilegi. Vull el mínim de responsabilitat sobre la vida de qualsevol i tenir un fill implica tot el contrari. Els meus arguments s’havien mantingut inalterables al llarg de la relació i suposo que ella no va atrevir-se a confessar que ja no compartia la meva visió sobre l’assumpte. Devia confiar que, tal com li havia passat a ella, les ganes de ser pare m’arribarien per una mena de procés natural, que no calia forçar-ho. Es va anar enganyant amb aquesta il·lusió uns quants anys. Després va provar d’empènyer-me amb lleus insinuacions i comentaris innocents, però la Rosa era tan subtil que no me n’adonava.

Es devia sentir molt frustrada pels resultats obtinguts amb aquella estratègia, perquè de sobte va optar per la contrària. La nit en què complíem quatre anys de vida en comú, em va abocar que volia ser mare i que la nostra relació només podia continuar si m’hi avenia. Hauria pensat que feia broma si no fos per l’expressió de la seva cara. Ni la millor actriu podia aconseguir una mirada com la que havia usat per subratllar les seves paraules. Se’m va fer un nus a l’estómac, però tenint davant un còctel de gambes, em va venir al cap la inconveniència de perdre la gana. Feia uns minuts me l’estava menjant amb els ulls.

Em vaig sentir fatal pel fet que la meva primera reflexió no hagués estat una altra, però és que l’ultimàtum em va agafar a contrapeu. Se suposa que els ultimàtums arriben després d’unes quantes advertències i ja he dit que d’avisos no en vaig captar ni un.

Tot allò em semblava una mica exagerat. Si no fos una expressió desafortunada, diria que la cosa havia sortit de mare. El seu nivell d’exigència passava de mida. Tenia trenta-tres anys i esperava estar prenyada abans dels trenta-cinc. Li vaig fer notar que me n’hauria d’haver parlat abans. Va dir-me que, si jo no hagués tingut la mateixa sensibilitat que un orinal, me n’hauria adonat feia segles.

Forçat a haver de donar una resposta instantània em vaig mantenir fidel al meu criteri. Ella, tal com m’havia anunciat, va dir-me que la nostra relació havia arribat a la fi. Em va deixar sol a taula envoltat de mirades indiscretes. La primera conseqüència del seu gest va ser que per dos minuts no havíem arribat als quatre anys de convivència. La segona, que em vaig acabar cruspint dos còctels de gambes en comptes d’un."