Joan Francesc Dalmau i Llagostera (Miralcamp, 1968).

Els seus inicis artístics van lligats al món de la cançó. De ben petit mostra una clara inclinació cap a activitats artístiques. El contacte amb llibres i discs dels seus germans grans li donen a conèixer els cantautors de la terra, així com els chansoniers francesos i els Folk-Singer americans. Queda fascinat per les lletres de diferents exponents de la Nova Cançó i del Folk-Rock català, i també per Georges Brassens i Bob Dylan. S'interessa igualment per la poesia. Poesia i cançó són dues fórmules que li permeten de trobar reflectides les seves idees i vivències en una forma d'art directa i assequible. De seguida s'adona que són també el mitjà ideal per satisfer la seva necessitat d'expressar-se.

Tot just adolescent s'involucra en els projectes culturals del seu entorn. En els 80 organitza, juntament amb amics més grans, les Mostres de Música i Cançó, per a grups i solistes novells del Pla d'Urgell. Passa també per l'Aula Municipal de Teatre de Lleida i actua a l'obra Obradors,5. Cabaret (1984). Col·labora en programes de ràdio i en festivals diversos. Participa en l'homenatge "Tot recordant Xesco Boix" a Balaguer (1985), on presenta per primer cop les seves cançons. Arran d'aquesta actuació comença a fer concerts per terres de ponent, la qual cosa culmina en l'edició d'un disc amb 9 cançons pròpies Joan Francesc (1986).

La sortida del disc coincideix amb una època de penúria pels cantautors, en la qual tant factors polítics com comercials juguen en contra. Això, unit al fet d'habitar a la perifèria, a la seva joventut i a la manca d'orientació professional, fa que en poc més d'un any perdi la il·lusió i abandoni el somni de poder-s'hi dedicar seriosament. D'aleshores ençà segueix vinculat a la música, però com a amateur. Per tal de mantenir-se present d'alguna manera, de forma paral·lela a la música, el 1988 edita el llibre de contes Transficció. És un llibre sense pretensions de cap mena, però en el qual, al pròleg, Xavier Macià li dona un vot de confiança.

S'independitza molt jove i intenta abandonar la seva vocació per tal de convertir-se en un convencional home de profit. Treballa en diverses feines fins que s'incorpora a l'àrea comercial d'una empresa. Es forma i s'especialitza en aquest àmbit, que és amb el que es guanyarà la vida des d'aleshores. Tanmateix és incapaç de curar-se completament de la malaltia d'escriure i el 1996 enregistra la maqueta Doble vida, que no arriba a editar-se. L'any 2000, però, torna a recaure amb el poemari Només respiren i obté el premi Les Talúries. El guardó agreuja la malaltia i ja no s'atura. D'aleshores ençà ha publicat narrativa. Per darrere i a les fosques (2001), contes d'humor irreverent. Una novel·la policíaca amb rerefons existencialista Ni viu ni mort (Premi Mn. Romà Comamala 2003). I La pell dels altres (Premi Ramon Roca Boncompte, 2006) que sota l'aparença de novel·la negra retrata problemes socials i planteja la dificultat i els riscos de posar-se a la pell dels altres. Així mateix té diversos relats en llibres miscel·lanis: "Carta (Blanca) als fills" dins del recull Quatre veus; "Cupido i el misogin" seleccionat al Premi Vent de Port 2004 i inclòs a Els cercles de la vella i altres narracions.

Del 2007 al 2008 escriu articles per al diari de Lleida La Mañana, a la seva secció d'opinió en català "Cartes des de Ferney". S'ha format també en l'escriptura de guions.

L'any 2009 rep el Premi de teatre La Carrova amb l'obra El retrovisor, que descriu les diferències en la trajectòria vital de dos amics que després de separar-se han deixat de compartir el que era aparentment la mateixa ideologia. L'obra apareix publicada el 2011 amb el segell de l'editorial Cossetània.

El 2016 publica el seu segon poemari, La malícia dels mots.