—D'on va sorgir la idea de fer aquest llibre?
—La qualitat que més aprecio en la gent és l'empatia, la capacitat de posar-se en el lloc de les altres persones. Aquest és el punt de partida del llibre. El llibre demostra que ens costa molt ficar-nos en la pell dels altres. Tot i que haig d'aclarir que el fet que tu puguis entendre per què una persona fa el que fa no vol dir que hi hagis d'estar d'acord. També hem de tenir en compte que l'empatia portada a l'extrem pot ésser perillosa per a un mateix.

—Per què novel·la negra?
—[...] em va semblar que la millor manera d'abordar el tema era servir-me d'aquest gènere, però només com a vehicle. [...] Necessitava el tode novel·la negra per establir un joc amb el lector, que s'oblida de posar-se en alguna pell, encara que no s'ho pensi.

—Quina ha estat la major dificultat a l'hora d'escriure el llibre?
—Tenir una sola visió d'un determinat problema és relativament fàcil, però la temàtica volia una novel·la coral. Aquesta ha estat la principal dificultat. M'havia de ficar en la pell de molts personatges i això no ha estat fàcil. Aquest fet fa que la novel·la abordi problemàtiques socials i humanes de tot tipus.

—Com per exemple?
—[...] Analitzant-ho veus que hi ha gent que tot i que viuen al marge de la llei, si tenim en compte les cartes que li han tocat viure, són bastant honestos. En canvi hi ha gent que ha tingut millors cartes i han jugat molt més brut.

—Hi ha molt de tu en aquest llibre?
—Jo estic present a tots els personatges en petites dosis.

—Per què aquesta necessitat d'explicar històries?
—A mi em costa més viure en el món real. No sé trobar-ne les claus. En canvi en la ficció sé perfectament quina és la direcció que prenen les coses. En el món real jo sempre m'he sentit fora de lloc. Escriure és per a mi una teràpia i ho faig des de primer de bàsica. Xavier Macià diu que no és sana una manera lírica de viure, i té raó. Tot i això durant anys m'he sentit viu dins els meus relats i més aviat mort a fora.

—La realitat supera la ficció?
—Hi ha una gran novel·la de Luigi Pirandello, El difunt Mattia Pascal, que va rebre moltes crítiques que varen dir que el que narrava no era versemblant. A la segona edició ell va presentar retalls de diari que demostraven que la realitat era menys creïble.
Quan escrius ficció sembla que has de resultar versemblant; en canvi, ell va dir que la realitat és com és i no es preocupa de fer-se creïble.

—Parlem una mica de la teva faceta musical...
—La cançó és un vehicle molt directe de comunicació. Pots comunicar-te d'una manera molt sintetitzada i arribar d'una manera molt ràpida al públic. Jo era molt jove. A més, em vaig trobar en un moment complicat. Amb la transició democràtica, els cantautors van passar de ser gent honorable a ser considerats una mena de leprosos. Els van jubilar per decret. Va resultar una gran frustració. És una llàstima que si menciones obres com Diòptria, de Pau Riba pocs sàpiguen de què parles quan aquesta hauria de ser una obra d'estudi a les escoles.

—Per què la cançó va perdre aquest prestigi?
—Tot evoluciona, els gustos de la gent i qualsevol forma d'art. Però a més hi va ajudar la política. En temps de la dictadura ja anava bé que algú digués les coses pel seu nom, però una vegada arriba la democràcia hi va haver interès a dir que ja no tenien raó de ser. D'altra banda, Catalunya pateix una mena d'esquizofrènia greu. Per una banda sembla molt nacionalista i per l'altra menysprea tot el que produeix.

—Hi ha alguna referència a la musica al llibre?
—Sí. Hi ha un petit homenatge a Leño, a l'actitud vital de Rosendo, un paio de barri que és una mena d'humanista i un exemple de coherència personal.

—Alguna passió a banda de la música i la literatura?
En aquest moments el que vull és aprendre. Aprendre humanitats: literatura, filosofia... Si més no tot allò essencial.

—Creus que hi ha poc esperit crític avui, que se'ns fa anar per allà on interessa?
—D'un temps ençà tinc molt clar que a la gent sempre se'ns ha fet anar per on han volgut. Evidentment que hi ha hagut moments concrets que ens fan avançar, però el mal té una publicitat infinitament millor que la que té el bé, i això és nota. Malgrat tot, sempre hi ha una part de la gent que és crítica. Potser, abans, si algú perdia poder adquisitiu per ser coherent amb els seus ideals o amb una forma de vida, la seva decisió es respectava. Ara passa tot el contrari. Per això crec que avui esforçar-se a mantenir la màxima coherència personal és un acte de rebel·lia [...]

(Guillem Culleré. Comarques de Ponent, 18 d'octubre de 2006)

* * *

Joan Francesc Dalmau i Llagostera no oblidarà mai el premi Les Talúries que va rebre bel poemari Només respiren, el passat 8 d'abril al Paranimf de la Universitat de Cervera.

Joan Francesc va néixer a Miralcamp l'any 1968. Ha estat cantautor i va escriure Transficció, llibre de contes còmics i de l'absurd, als 19 anys. Amb el pas del temps, no ha renunciat a la seva primera obra. Tot i això, la considera més una prova o "divertimento" que un llibre en sentit estricte.

—En Joan Francesc es qualifica de "foraster arreu i nouvingut enlloc". Per què?
—Jo sempre tinc una mica la sensació d'estar fora de lloc, sigui quina sigui la situació en què em trobi. Conec els llocs, però no m'hi sento del tot còmode.

—Quan comença una historia?
—Escric bàsicament sobre coses que visc. Encara que de vegades sembli inversemblant, tot prové del què he viscut. Els meus poemes sempre inclouen una part de surrealisme amb humor o sarcasme cru. [...] La realitat i la irrealitat s'assemblen força; no està massa clara la línia divisòria entre ambdues. Nosaltres tenim físicament unes vivències, però anímicament en podem experimentar unes altres.

—Què és el que més enyores quan et trobes lluny dels teus?
—Els meus. Ho dic en tot el sentit de la paraula i faig referència a tots aquells que estimo. Només enyoro la gent.
En qualsevol cas hi ha moltes formes d'estar lluny de les persones o dels amics; no cal viatjar per estar-ho. Aquesta distància és pitjor que la física.

—El plor és una via diferent d'expressió?
—Dins el meu llibre de poemes, n'hi ha un dedicat a El plor. L'acció de plorar es troba desprestigiada. Sovint es confon la sensibilitat amb la feblesa. Jo potser escric perquè ploro poc. Sóc molt cerebral i em desfogo escrivint.

—És necessàriament avorrida la manca de canvi?
Sí, absolutament. Més que ser avorrida la manca de canvi, el pitjor és que la gent siguem al·lèrgics als canvis. Jo crec que la vida, per definició, és risc. I vivim en una època en què es dóna gran valor a la comoditat i seguretat econòmica. La gent és infeliç però està segura i assumeix situacions de descontentament. Se'ns injecta por al canvi.

—La solitud espanta l'ésser humà?
—El primer poema del llibre premiat es diu A la solitud 114 i reflecteix la relació amor-odi que tinc vers la solitud. [...] En el fons, crec que estem sols. I si volem aconseguir alguna cosa ho hem d'aconseguir per nosaltres mateixos. Cadascú ha de lluitar per la seva pròpia felicitat.
La solitud és bona i necessària quant a consciència que l'ésser humà és individual. Ser individualista no equival a ser insolidari. Però ens presenten un muntatge on sembla que tothom s'hagi d'allistar a un grup. Llavors, qui pensa pel seu compte es troba en situacions incòmodes. També es polaritzen molt les coses i es pengen etiquetes a la gent, en tots els nivells.

—Qui molt creu en un somni acaba vivint-lo despert?
—No. Si una persona creu en un ideal i es limita a somiar-lo, no el viurà realment. No sé si es poden viure els somnis, però
ens hi podem apropar sempre que hi fem alguna cosa. Els somnis que depenen d'un mateix es poden realitzar, la resta no.
[...] La societat es resigna, creu que no pot assolir determinades metes i no les assoleix.

—La felicitat és possible?
—Sí, és possible. Crec que la felicitat és l'únic objectiu legítim del viure. I s'han de córrer absolutament tots els riscos per ser feliç, perquè és l'únic que val la pena.
Tot i que de vegades intervé un altre aspecte: la sort.

—La realitat és tan enganyosa com l'ambigüitat del llenguatge?
—La realitat encara és més enganyosa. Quina és la realitat: el que jo vull dir, el que acabo dient o el que els altres interpreten que he dit? Hauríem de conèixer què és el que pensen les persones. També hi hauria d'haver molta capacitat de posar-se als peus de l'altre. Una malaltia de la societat actual és aquesta miopia de no saber-nos posar en el lloc de l'altre. La tolerància requereix esforç, pensar en un mateix és molt pràctic.

—La constant referència a la mort en alguns contes de joventut es deu a...
—La mort existeix, fins i tot ens dignifica una mica. Tots sabem que la vida no dura sempre, que els nostres dies són limitats. I fins i tot sabent-ho, actuem com si estiguéssim anestesiats. Ha arribat un punt en què la gent no actua i impera el lema de "virgencita que me quede como estoy" (no fos cas que encara ens trobéssim pitjor). Imagina't si fóssim immortals, seríem criatures repugnants. El problema no és la mort sinó que hi ha molta gent, extraoficialment, morta en vida. D'aquí el títol del meu llibre de poemes: Només respiren.

—Què és el darrer que s'ha d'abandonar?
—La llibertat. És molt difícil ser feliç sense ser lliure.

(Marta Bisbal. El Pla. (Suplement del Diari Segre), 19 d'abril de 2000)

* * *

—A Per darrere i a les fosques, Joan Francesc Dalmau reflexiona en els seus contes sobre la corrupció del poder, sobre el llenguatge informàtic, sobre els girs del llengua, sobre els equívocs, sobre la vida... i ho fa sempre amb ironia. [...] No és la única vegada que retrates aspectes grotescos de la realitat de la vida.
— No. No sé com m'ho faig, però quan començo a escriure aquesta mena de narracions em venen al cap aspectes grotescos de la vida amb molta facilitat, perquè crec que hi estem immersos.

— [...] Parlem, per exemple del conte Determini, primer conte d'aquest llibre, que demostra que el suïcidi no és sempre un acte fàcil.
— No. És un acte complicat. Al menys per al personatge és un acte bastant complicat i...no sé... la subsistència tampoc és un acte fàcil.

— Naturalment El protagonista, que ha decidit morir, que ha decidit plegar veles, finalment decideix matar-se respirant molt d'oxigen.
— Sí.

— Com es pot fer això?
—En podríem treure una lectura més seriosa, si es vol, no? És una mica una constatació de que de vegades estem aquí vius però no exercim d'éssers vius. En aquest sentit aquest conte té una connexió amb el poemari Només respiren, que esmentaves abans [...] Es pot estar viu físicament, però de vegades inspirant oxigen el que fem és un suïcidi lent [...] perquè per por o per una seguretat exagerada no ens atrevim a viure una mica d'acord amb el que sentim.

— Com sorgeix en tu, en el teu cas, Joan Francesc, l'idea d'un conte. Quin és el primer estímul que reps per tal de poder explicar una historia?
— Bé, el problema meu —suposo que deu passar a molta gent que escriu— és que tinc molts estímuls. És un excés d'estímuls. Necessitaria temps per aprofitar-los. Perquè realment qualsevol cosa em fa pensar. De vegades una reflexió seriosa, com en el cas de Determini. De vegades és una pura casualitat. Moltes vegades ve de la pròpia observació, del que veus o el que vius. En el cas de Tot per la pela...

— Ara en parlarem, d'aquest conte. El disseccionarem. És un dels contes ideològics del recull.
— En aquest és molt fàcil veure de quines fonts he begut. D'una banda, de la televisió, que ara més que mai és certa aquella frase de Grocho Marx "La televisió fa molt bé a la cultura, perquè cada vegada que algú l'engega me'n vaig a una altra habitació a llegir un llibre". D'una banda la televisió; de l'altra, la necessitat que tenim tots de ser productius. Els diners ens obliguen a portar una vida no sempre ideal.

— A Per darrere i a les fosques hi ha relats de mides molt diverses. Hi ha per exemple aquest Tot per la pela o Regnes de Fora-món que són contes llargs, gairebé petites novel·les, i d'altre de molt més curts [...] Hi ha molta diversitat.
— El llibre està format per contes escrits en diferents anys [...] Els més recents són els més llargs.

— Què vol dir aquesta frase?: "L'infern és repetició"
— Bé, la veritat és que és una frase que jo crec que no és meva. Crec que l'he sentida en algun lloc...Però si em puc imaginar l'infern, un lloc horrible on no vulgui viure, és un lloc on hi hagi una repetició constant [...] on cada dia sigui pràcticament igual a l'anterior.

— [...] A Regnes de Fora-món fas una crítica del poder, una crítica sagnant, una crítica de la corrupció del poder, sobretot.
— Aquest conte és un dels que a mi més m'agraden. Hi veig varies lectures. Una és la crítica al poder, aquesta és evident. Però també —no sé si se m'ha notat— és una simpatia molt gran pel que és el ministre, diguéssim [...] com ha de manegar-s'ho per trampejar la situació...d'una banda ha de solucionar els problemes del monarca i de l'altra vol ser coherent amb el que ell creu just i al mateix temps acontentar el poble. [...] És una crítica al poder i un elogi a les persones que estan en situacions en què fan de frontissa.

— [...] Com a mesura exemplar, en aquest conte, hi ha un ajusticiament. Hi ha un personatge que l'han de penjar —el pengen quatre vegades— l'Unglesnegres. Gran personatge, eh? I gran nom.
—(Riu) Sí. La veritat és que vaig estar pensant noms i el que s'esqueia més al personatge era aquest. Un trinxeraire que feia delictes per subsistir... petits robatoris, però que li toca acarar-se a una pena capital per apaivagar una mica els ànims del poble que està tip de passar gana.

— [...] Escolta'm. Quan un ha patit una lesió al peu, li poden demanar des d'instàncies mèdiques que no toqui de peus a terra, eh?
— Sí. És el que em va passar a mi. [...] Aquest conte té una petita part autobiogràfica. (Riu) Em vaig fer mal al peu i em van recomanar que no toques de peus a terra, cosa que ja practicava de sempre.

— Veig que els girs del llenguatge t'interessen com a narrador, no?
— Sí. Sobretot quan fas una cosa de tall humorístic o irònic, dóna molt de joc. De vegades la mateixa història t'ho porta.

— [...] A Tot per la pela satiritzes amb el món de la televisió, amb la tele-escombreria, però també hi ha una sàtira a l'intel·lectual una mica estàtic, no? tancat en la seva bombolla, en la seva torre d'ivori, tancat en la seva obra...
— Crec que hi ha una part d'intel·lectuals que obliden que les persones també arriben al que arriben per les circumstàncies. [...] Hi ha sarcasme adreçat als que es creuen una mica per damunt dels altres, que es prenen la cultura com una cosa d'elit [...] Crec que és en Pi de la Serra qui diu en una cançó: No cal que us capfiqueu, ho repeteixo / abans s'ha de menjar, jeure i pair / després ja en parlarem, si en teniu ganes / que ningú s'ha ferit per no llegir.

(Jordi Llavina. Entrevista feta al programa de radio Fum d'estampa, de Catalunya Cultura, gener 2002)