"En obrir els ulls topà directament amb la imatge de la Berta. El retrat de la tauleta de nit semblava canviar d'expressió cada matí. La seva mirada impresa, incrèdula i poc amant d’anellar-se al passat, li ordenava que no mirés enrere.

Mantenint el mateix ritme de despeses podria allargar l'estada poc més d'un any. Dotze mesos era molt temps, potser massa per algú com ell. Qui pogués ser com l'Ignasi, per exemple. Tot i la seva prematura mort, havia gaudit d’una vida plena. Era difícil oblidar-se de l'Ignasi, un company que havia contribuït com ningú que ofegués aquell sentit de culpa permanent.

Era ple de salut quan va deixar la feina. La noticia va córrer pel poble amb una celeritat sorprenent. No podien explicar-se que un jove amb un pervenir sòlid ho hagués engegat tot a dida en el moment més dolç (havia arribat a cap d’exportació d'una empresa barcelonina de certa volada). La gent enraonada considerava que l'Ignasi tenia l'enteniment una mica pertorbat. No tan sols abandonava una bona feina, a més decidia vendre's el cèntric apartament de la ciutat i instal·lar-se en un vell pis als afores. L'habitatge va sortir-li a un preu assequible, conseqüència de portar molt temps a la venda.

Gaudia d'una economia mínima, resultat d'un estil de vida que ho compensava en escreix. Els ingressos, per bé que baixos, eren estables. Malvivia donant classes particulars. Cinc anys endarrere, aquella vida monacal li hauria semblat insuportable, però ja feia temps que el que es trobava en sortir de casa li havia deixat d'interessar. En la placidesa de la llar es mantenia sempre ocupat. L'únic que el torbava a estones era la consciència d'una solitud excessiva.

Per entendre l'Ignasi calia conèixer-lo. La fidelitat radical al propòsit de ser feliç el convertia en un autèntic revolucionari. La seva era una revolta de portes endins, i el feia actuar com un aparent egocèntric. Se sentia el centre de l'univers, però pensava que cada persona havia de fer el mateix: convertir els propis anhels en el nucli de l'existència.

—Admiro els vividors —deia— Em sorprèn que tinguin tan mala premsa. Deu ser que viure està mal vist. Encara n'hi ha que pensen que al món hi hem vingut a patir.

Convidà la Berta a l'exposició de Blai i, el mateix dia de conèixer-lo, l'animà a que no deixés la fotografia. Va recórrer la mostra aturant-se en cada retrat. De tant en tant es girava cap a ell i feia blanc als seus ulls. Les seves fórmules per tal que pogués viure de la fotografia eren recomanacions assenyades, però no tenien cap encant. Dedicar-se a fer reportatges de comunions podia ser rendible. Tanmateix, si només es tractava d'assegurar-se un sou, li feia la mateixa gràcia treballar en una fàbrica.

Blai tenia tantes qualitats per dedicar-se a la fotografia com poca disposició per emmotllar-se a la realitat. No s'adonava que, més que una professió, perseguia un estil de vida. Els Déus van jugar brut. Van crear un ésser incompatible amb si mateix. Després de dotar l'home de la capacitat de sentir, van embrutir-lo amb la necessitat d'alimentar-se. Els sentiments i la necessitat són una mala aliança."