"Fred. Nu. La cambra fosca. Qualsevol hora pot estar assenyalant un temps sense cap existència ara. El silenci s'allargassa damunt les parets amb lentitud-immobilitat de llangardaix al sol. El dolor no es concreta, és vague, com la mateixa atmosfera enrarida per la respiració amarga. Aquest meu lleuger panteix s'acosta a la flonjor d'una acció sabuda: acaronar el moix de casa, un record com l'atmosfera i la respiració, vagues. Estat en dissolució alentida, les cames en bany de formigues dins el matràs glaçat de les rajoles. Dins l'ampolla el ventre se m'estremeix amb tots els sucs. Apercepció de totes les coses, negació de les raons de totes les coses, dissolució. L'Aigua no es produeix, existeix; l'Aire no es produeix, existeix; la Terra no es produeix, existeix; el Foc no existeix, es produeix. Però el Foc devorador, de les entranyes, del cor, l'abrusador, el que corroeix, el conversor de les matèries, l'absorbidor d'oxigen, l'esgotador, el destructor dels anys, les forces, els amors i ls savieses, el fugitiu damunt les selves més amples, el temorós, el renegaire, el dominador, l'esclau, l'alliberador, és joc que existeix, que no es produeix: la ignició espontània com les malifetes d'un nen innocent. Només el temps i les coses que, a les palpentes, poden ser reconegudes no existeixen ara, són a l'exili del meu cos. Tres són les Causes Primordials, però només el foc consumeix la carn en una nit ajaguda a les lloses del clot soterrani que és com una presó molt antiga. És el foc que m'esquinça la pell i em lleva l'epidermis deixant-me en carn nua i sangonosa. És el foc que em clava el cervell contra les parts òssies del crani sense poder esfondrar-les, en un intent de fer-me esclatar el cap. És el foc que em menja el sexe tot jut satisfet. És el foc que, sota meu, em dissol dins el matràs, i ja no sento les cames, ni em reposa el sexe entre les mans. Jo sóc l'esfera i el foc és el meu centre, jo sempre damunt, ell sempre a sota, la dissolució comença pels peus i acaba amb el cap. Penso si el cap s'adonarà de l'abandó del cos que, malgrat prudent, desapareix ara un bocí, ara un altre, sense remor, sense el dolor que no es concreta, que encara és vague com l'atmosfera pesada, fosc com la cambra, silenciós com el llangardaix a les parets."

(Del conte "Sortida a mar", premi Recull-Francesc Puig i Llensa de narració l'any 1977, inclòs al llibre Setze autors. Tots els premis Recull. Barcelona: Pòrtic, 1981, p. 222-223)