LICANTROPUS

Mal presagi. Una lluna plena. Un enfrontament amb l'home. Saber-se solitari i vagarejar sempre sol per un camí distint de tots els altres. Sentir un ofegament i el pols que batega furiosament en les temples. Un glop de sang a la boca: el regust febrós d'un malson. Sol, Sang, Lluna: una fondària que grata els primigenis, les ombres dels arcans. L'home davant l'home, i entre ells l'espai il·limitat d'un temps incontrolat. Un mal son o un mal presagi: és el mateix. Ombres. Sol vagarejant per cap camí amb la sang seca dins la gola, impedit de respirar. Sol sota una lluna sense llum, sense ombres. L'home enfrontat a l'home en una lluita sense segles, sense ombres. L'home enfrontat a l'home en una lluita sense segles, furgant l'inconegut. El malson d'una llarga nit sense vetlla: per un camí solitari l'ombra d'un home s'acosta i m'hi llanço al damunt.

Barcelona, 28/29 - II - 72

(Del llibre La poesia és a dir, la follia. (amb Vicenç Altaió Morral) Barcelona: Pòrtic, 1975, p. 17)

* * *

ALES DE PAPALLONA

Girat i regirat entre nus llençols d'ambre
que l'aigua ha menstruat la nit d'aquelles llunes
oblidades del temps dels pensaments ignots,
íncubes de vol àrid m'han abatut el son
aterrint-me el cervell amb inerta presència
del gas inconsumit en tots els altres vespres.
Somni d'argila fosca, de tendra inconsistència
i de parlar somort -albada de paraules,
un murmuri no nat en llavis no creats;
Somni de dits i mans que cerquen els joiells
i l'or micènic i ari, i encara el babilònic
després de la desfeta, l'incendi i el pillatge;
somni d'afrodisíacs esbaltidors de caps
arcaics amb els plomalls del déu-ocell quetsal,
de nèctars verds amb pols d'animalons cantàrids;
somni de somnis àcids dins un ventrell d'estels,
planetes, signes, símbols que s'autoconsumeixen:
i eres la lluna en trígon amb Plutó soterrat
i ocult com la venjança, i eres Plutó en trígon
amb l'altra lluna orba, mistèrica i mítica,
sotmesa a l'art de Lilith, la d'orfes deliments,
en el foc de fornal que tempera l'espasa."

(Del llibre La poesia és a dir, la follia. (amb Vicenç Altaió Morral) Barcelona: Pòrtic, 1975, p. 23)

* * *

JAMES DEAN

Entre carn les arestes despullen
tot el glaç dels teus ulls esqueixats
-com tots dos eren àngels de vidre!
(la calitja del ferro et marfon).

Tots els trossos de marbre són teus:
a la pell l'esquitxada dels glòbuls
i a les planxes del Porsche luxós;
als endins és el fred que recula.

Has viscut com de jove i n'has mort
i seràs el més bell dels cadàvers;
ara res, la tragèdia reclama
pagaments endeutats al destí.

Perquè et feies turment i neurosi
perbocant-ho pels ulls i les mans,
no et dedico epitafis ni flors:
sacrifico els meus déus al teu joc."

Barcelona, 19 - IX - 73

(Del llibre La poesia és a dir, la follia. (amb Vicenç Altaió Morral) Barcelona: Pòrtic, 1975, p. 47)