"OFICIANT: El desert era sempre igual a si mateix. Entre l'ull i l'horitzó, la distància no canviava mai. El desert tenia, però, les seves transformacions: tan aviat era un altiplà de roca, com un escampall de pedrots o bé un llac de sorra fosca. Però aquestes variants s'esdevenien a l'interior d'allò que no era altra cosa que el desert i que no s'assemblava a res més que al desert. El paisatge del contrari de la vida es repetia, doncs, no velat ni interromput per res. Naixia de si mateix, continuava amb si mateix i acabava en si mateix: però no rebutjava l'home, ans l'acollia, inhòspit però no enemic, contrari a la seva natura, però profundament afí a la seva realitat. La Unicitat del desert era com un somni que no deixa dormir i del qual no se'n pot despertar. Un era el desert, i era un enllà com es poguessin donar. Paolo caminava i caminava, i cada pas seu era una confirmació. Qualsevol cosa que Paolo pensés era contaminada i dominada per aquella presència. Totes les coses de la seva vida quedaven unificades per aquella Cosa, que ell experimentava sempre d'igual forma, perquè era sempre la mateixa. No podia enfollir, perquè, en el fons, el desert, en tant que forma única, i igual a si mateix, li infonia una profunda sensació de pau, com si hagués tornat, no al ventre de la mare, sinó al ventre del pare. I efectivament, com un pare, el desert el mirava des de tots els punts del seu horitzó il·limitadament obert.

(Del llibre Paolo. Barcelona: Proa, 2000, p. 47-48)

* * *

ESCENA 9

Eixida de la casa de PAOLO.
PAOLO i GIOVANNA asseguts sobre el muret de l'eixida enmig de la roba estesa blanca. PAOLO va de fosc, porta dol. A l'escena també hi ha una taula de pedra i uns bancs de fusta, i al damunt uns quants llibres.

PAOLO: Sento una il·limitada aridesa dintre meu, una immensa esterilitat i tones d'impotència. El seu entusiasme se l'ha endut i jo l'he perdut per sempre. És tan injust que morin aquells que ostenten la seva joventut com un trofeu de vencedors en el combat de la vida. I és tan terrible que ell hagi mort així!
GIOVANNA: Vulguis que no, aquesta mort l'ha convertit en un heroi, en un màrtir de la llibertat, com ara se sol dir. Almenys és una compensació.
PAOLO: Inútil compensació venint de qui ve, dels mateixos que l'han assassinat. Però tens raó. Jo mateix li vaig desitjar la millor sort i el màxim bé. I els déus l'hi han concedit: se l'han endut -un petit déu adolescent que ha passat entre nosaltres i ens ha enlluernat amb una bondat de cor i una bellesa que ja no eren d'aquest món...
GIOVANNA: Realment era una persona com poques he conegut. Però no cal que idealitzis la seva existència terrena. Seria caure en una trampa innecessària.
PAOLO: Però és un ajut inestimable a l'hora d'assumir la seva desaparició.
GIOVANNA: Ja m'ho imagino, i més per a tu que te l'estimaves tant.
PAOLO: L'estimava amb deliri. Fins ara que ja no el tinc no me n'he adonat prou. Per què sempre ha de ser un fet irreversible el que, amb cruel lluminositat, ens faci clar allò que era obscur? L'estimava tant. No saps quantes i quantes vegades l'he contemplat mentre dormia. Era la perfecció d'un atleta grec en repòs. He pogut admirar la seva respiració lleu, però alhora profunda, com assaciada de la vida que havia absorbit durant el dia -ell que era un foc ardent sempre necessitat de llenya; i les seves parpelles closes, sota les quals el moviment dels ulls em feia imaginar els somnis que devia tenir -els meus que jo volia seus; i la seva cara rodona i neta, oferta innocentment a l'exterior sense ni mica d'ombres obscures a les galtes, com un retard voluntari de la virilitat -nen tant com jo possiblement.
GIOVANNA: (somriu i li envolta el cap amb els braços. Ell s'hi deixa estar): Millor. Tot això que conserves d'ell.
PAOLO: (se'n separa amb un gest de dolor al rostre): Sí, però haver-lo hagut de veure ara dormint per última i eterna vegada, i amb aquell forat al cap mal dissimulat... No veus que aquesta imatge esborra totes les altres i em deixa desprotegit davant el no-res de la seva existència i el desert que se m'obre al davant... (Assaltat per un pensament sobtat.) Tu creus que quan dormim se'ns coneix a la cara la mort, si ja la tenim a prop? L'àvia Naldini una vegada ens va explicar que quan va perdre el seu marit li havia passat això. Deia que feia temps que es despertava de matinada tota suada i que, en mirar-se'l, li venia una esgarrifança de fred perquè li veia la mort a la cara. Mai no li va dir res, però al cap de pocs mesos es va morir. Tu creus que l'home ja s'estava podrint per dintre i que era això el que se li coneixia a la cara mentre dormia?
GIOVANNA: Però com se't poden acudir aquestes coses? Potser l'explicació és més senzilla, probablement ella mateixa sense ser-ne conscient percebia petits detalls, indicis quasi insignificants que alguna cosa no rutllava com era normal. No crec que el seu marit portés la mort escrita a la cara. A més, no cal pensar en la mort com una cosa monstruosa.
PAOLO: Però és que és monstruosa! Horriblement monstruosa. No et sembla horrorosa la mort de tants i tants correligionaris teus als forns crematoris, després de ser vexats, humiliats, ofesos en la seva meravellosa humanitat? No és horrorós això?
GIOVANNA: (li tapa la boca amb precipitació): Calla, Paolo! No ho diguis! (Pausa petita) No és la mort que és horrorosa, sinó l'home que la fa possible, que la implanta com a llei per als altres, que la decreta i la imposa per força als altres.
PAOLO: (es treu de la boca la mà de GIOVANNA): Ah, no? No és la mort? Fixa-t'hi bé. (Fa com un joc de mans) En un instant encara tens la vida amb tu, hi ets, existeixes, i a l'instant següent ja no hi ets. On ha fugit tan ràpidament la vida? "Se li escapava la vida per la ferida", que deien els grecs... se li escapava... però com? Com ha pogut la vida, que triga tant a fer-se, córrer tant a marxar? O ha estat només un simple pas: el que travessa la frontera entre el ser i el no-ser? (Pausa petita) Què ha passat en tu, dintre teu o fora? Per què ara respires i acte seguit ja no? Què t'ho impedeix? La mossegada al coll d'un felí que impedeix l'entrada a l'oxigen que sosté la vida? El gas, el foc, les bales? I això té tan poder que ens pot fer abandonar en un instant, de sobte, tot allò que més estimem, els motius dels nostres somnis i desigs, l'excusa dels nostres records? Si aquest és el poder de la mort, renego de tal poder i maleeixo aquells que l'exerceixen, perquè tens raó, sí, molta raó, massa homes la implantaren com a llei per als altres que no són com ells.

(Del llibre Paolo. Barcelona: Proa, 2000, p. 49-51)

* * *

NELIA: Mira, Paolo, al poble ja hi ha unes quantes persones que malparlen de tu. I totes ho fan en els mateixos termes: diuen que comets actes impurs amb els nens. (PAOLO s'alça com si hagués rebut un fort impacte.) Perdona, no volia ser tan brutal, però aquestes van ser les paraules exactes que va dir ahir el rector.
PAOLO (claudicant, però sense humiliació): I què si fos veritat? (Pausa. S'asseu altre cop al costat de NELIA) Mira, no vull que pensis que intento buscar excuses o disculpes, però no has pensat que, si m'has vist, és perquè no amago res, i que si no amago res és perquè actuo innocentment? No hi ha res en el meu comportament que em sembli condemnatori. Hi hagi el que hi hagi en mi, hagi fet el que hagi fet, pots estar ben segura que aquests que dius estan traient de mare mostres d'afecte tan innocents com una carícia o un bes a la galta. No els en fas tu, als nens, d'aquestes carícies i d'aquests petons? Per què no he de poder jo? I deixa'm dir-te una altra cosa: en Tonio no sap que podria estimar-lo d'una altra manera, només veu en mi el germà gran! T'ho repeteixo, i et prego que em facis el favor de creure'm.
NELIA: Admets les teves "simpaties pels nois"?
PAOLO: Potser sí que m'agradaria estimar en Tonio d'una forma més profunda i sensual, però no ho he fet.
NELIA: (endolceix una mica el seu rostre): Estic disposada a creure't, Paolo, però vés amb compte. Aquesta gent de mala voluntat que dius podrien passar de mala voluntat a mala acció. I també podrien indisposar els nois contra tu, llavors et farien la vida impossible.
PAOLO: Sí, és veritat, hi ha gent capaç de caure en l'excés del mal amb la pretensió de fer un excés de bé... als ulls de Déu.
NELIA: (li passa els dit per entre els cabells): Paolo, no em quedaré més aquí.
PAOLO: Tu també te'n vols anar? I amb qui em quedaré jo? (Retòric) Qui quedarà en aquests pobles tan rics de l'esperit antic, tan plens de tradició orgullosament conservada, amb la seva llengua rude i musical alhora, qui?
NELIA: Que s'hi quedi qui vulgui, Paolo, jo me'n vull anar a un altre lloc. A alguna ciutat ben gran, ben anònima. A mi tampoc no m'agrada la gent de mala voluntat(L'acaricia.) M'agrada la gent de bona voluntat... com tu. (Paolo accepta les carícies, però no les torna.) Tu sempre em dius que hi ha milers de persones pel món que es mereixen sentir l'escalf i la vivesa del meu violoncel, la meva passió oculta, que dius tu. (Pausa) Tu has estat el primer. Voldries venir amb mi?
PAOLO: Nelia, què dius? Com vols que deixi ma mare? Encara no s'ha refet de la mort d'en Guido. I per postres, altre cop haver d'aguantar el pare, alliberat pels aliats. (Redit, com si sentís agreujat.) Es van sentir humanitaris, van permetre que un pare feixista anés a donar l'últim adéu a un fill combatent partisà, van deixar que qui no es mereixia viure anés a sepultar a qui no es mereixia morir. Ara el tenim a casa més agressiu que mai, més donat a la beguda que abans i tan agre i suspicaç que es creu que el volem fer fora, que fem conxorxa entre nosaltres per abandonar-lo i fugir lluny d'aquí.
NELIA: Doncs fugiu, per què no? Fugim tots! S'ha acabat la guerra, però és com si encara s'arrossegués per les escletxes de les cases, encara fa niu als esperits de la gent. Fugim junts. (Agafa les mans de PAOLO amb vehemència.) Vindré amb vosaltres, ajudaré ta mare a...
PAOLO: No, Nelia, no, no pot ser. Ma mare no és així, no podria deixar el meu pare encara que la maltractés -que ho fa-... no, li semblaria una indignitat impròpia d'ella. Té el seu orgull, malgrat la seva fragilitat... no pot ser, de debò... I ara perdona'm, però he d'anar a buscar la pel·lícula que hem de passar. S'està fent fosc i segur que aviat vindran els primers a guardar lloc pels triganers. (S'aixeca i comença a marxar.) Queda't a veure-la, t'agradarà em penso.
NELIA: Adéu, Paolo, ho sento, però prefereixo no quedar-me. Me n'aniré d'aquí a dos dies. Em vindràs a dir adéu?
PAOLO: Adéu. (NELIA se'n va) Quan una persona sent massa durament la seva soledat és capaç de qualsevol cosa. (Breu pausa.) I ara ets la persona més sola d'aquestes muntanyes, Paolo. (Se'n va per la banda oposada.)

S'ha anat fent progressivament fosc. Ha parat la música i la remor de gent augmenta, sembla envair l'escena. En la semipenombra es veuen ombres que ocupen les cadires. Seran, però, això: ombres, figures troquelades immòbils.

(Del llibre Paolo. Barcelona: Proa, 2000, p. 72-75)