"L'obra que més sofriments li havia costat, però, com a llibret té una truculència molt en voga a l'època. Prové del vessant literari francès com solia ser la moda d’aleshores i ho serà encara en els temps de Rossini. Recordem que La gazza ladra també parteix d'una història francesa amb injustícia i presó incloses, però si en aquesta la injustícia es comet contra una serventa, en Fidelio es tracta d'un noble, amic del Don Fernando que actua com a deus ex machina al final de l'obra. I és que si bé en aquells moments, després d'una Revolució Francesa que havia deixat pas a les ànsies conqueridores de Napoleó, un cert grau d'alliberament social i de reivindicacions ateses havia potenciat i afavorit l’estament burgès, no deixava de ser cert que les actuacions més heroiques estaven circumscrites a l'estament de la noblesa i al militar, òbviament. Però el que motivava Beethoven a fer d'aquesta història -i d'un llibret tan retocat- una òpera era el seu potencial d’alliberament, de resolució d’una greu injustícia política, és a dir la possibilitat de convertir-lo en un cant a la llibertat (el trencament de les cadenes) o, transcendint el caràcter i el paper dels personatges centrals, un cant a la solidaritat amb els oprimits, a l'esperança en el millorament de la humanitat i a la tenacitat encara que s'hagin de sofrir penalitats, i -vist que està implícita en el mateix títol- a la fidelitat, conjugal, sí, però també en un sentit més ampli, fidelitat a l'obejctiu proposat, a la meta de l'home, a la seva missió, autoimposada en Beethoven al costat de la seva voluntat de futur. En aquest sentit podem dir que aquell sinfonisme tan seu a què ens hem referit abans ens apareix com a element indispensable per a la dignificació d’un text que abunda en elements avançadament tòpics, com són la tranquil·litat que donen els diners o el poder de l'amor autèntic que no té por de res ("wahre Liebe fürchtet nicht"), romàntics i burgesos alhora. Com burgès i ja clarament masclista és el mateix concepte de fidelitat posat aquí al servei d'una "noble causa". Les dones de l'època continuaven sotmeses al marit, malgrat les conquestes parcials adquirides amb la Revolució Francesa. I si bé en el terreny de la servitud hi havia hagut canvis consdierables (Fidelio ja no és un servent com Figaro, sinó un assalariat), dins de casa la dona continua essent en termes generals la serventa del marit. La dona només excel·leix i pren dimensions de consideració quan emprèn l'obra dels mascles. Durant la Revolució (de fet en totes les revolucions), afegint-se a la insurrecció, formant piquets, lluitant aferrissadament amb les armes al puny, comportant-se com els mascles; en l'obra que ens ocupa adoptant el paper d'un home per tal de poder accedir a la presó on és tancat el seu marit. Aquesta dona masculinitzada que queda així transformada fins i tot -i per voluntat del mateix Beethoven- en el títol definitiu, té un significat: dignificar el paper de la dona -equivocadament o no- a través de l'heroïcitat, de la proesa, del fet singular que se suposa que només fan els homes. Però segurament només per amor una persona -una dona en aquest cas- és capaç de fer qualsevol cosa, encara que això sigui un tòpic. Tòpic sí, però molt humà, potser massa humà, com deia Nietzsche. Es vulgui o no, aquesta figura que surt del camí establert, que s'arrisca i desafia la mort, no tant per fidelitat com per amor -tot i que a l'època eren conceptes molt més propers i intercanviables que no actualment- es converteix en una figura heroica, idea, aquesta, no gens aliena al sentiment de Beethoven. I no obstant això, s'ha dit de vegades que Fidelio no era una òpera heroica, sinó una òpera humana. Probablement les dues coses formen part de la mateixa essència de l'individu, perquè la qualitat humana, en situacions desesperades, pot donar sortida a actituds tan aviat abjectes com heroiques: les dues cares de la moneda. I al llarg de la història, fins avui mateix, les guerres, les tiranies, les injustícies, i la seva contrapartida que són les revoltes i les insurreccions, han abonat el terreny perquè es produïssin totes dues. Però siguem optimistes, com ho és el penúltim cor de l'òpera ("Heil sei dem Tag"), d'un vigor que encomana seguretat i confiança igual que l'Himne a l’alegria de la Novena Simfonia. Siguem optimistes i vulguem creure -de fet sabem que és cert, encara que sigui obviant la part més lletja- que sempre en condicions extremes, totes les persones humanes (dones, nens, vells, no importa qui) són capaces de fer i fan l'única cosa que podrien fer per defensar-se i defensar els seus, i aquestes accions socialment són considerades heroiques. Per desgràcia una cosa com aquesta és constatable cada dia, amb guerres o sense, per via de vexacions o d'imposicions, pels dictats de l'imperialisme o per la pura supervivència. ¿Quina confiança en el futur, quina esperança en el millorament de l'home podria sentir avui dia Beethoven, a finals del segle XX, amb tanta història acumulada que hauria de ser garantia contra els errors comesos en el passat, veient el que nosaltres veiem constantment amb la insistència que ens donen les imatges via tecnologia? ¿Quina il·lusió podria mantenir ell, que en el seu temps ja es va desenganyar del paper pacificador i alliberador de Napoléo per començar, i dels interessos polítics de les grans potències després, a l’hora de repartir-se Europa en l Congrés de Viena (o més ben dit en l’acord de Chaumont) pràcticament en el mateix moment en què ell estrenava la versió definitiva del seu Fidelio? ¿Donaran les modernes guerres i invasions, els nous canvis de fronteres, els oprimits de tot el món cada cop més nombrosos, motius per a la creació a algun nou Beethoven compromès amb el seu temps, amb el moment històric i social que li hagi tocat de viure, o ben al contrari només seran carn de televisió en qualsevol reality show? ¿Podria creure Beethoven encara en els principis fonamentals sorgits de la Revolució Francesa: la igualtat, la fraternitat i finalment la llibertat que surt sola a partir de les altres? Una cosa és segura: defensaria els drets humans amb exaltació!"

(De l'article "Escoltant Fidelio amb innocència", aparegut al programa de mà del Gran Teatre del Liceu, temporada 94/95)

* * *

TOTES LES COMPARANCES SÓN ODIOSES

Per fi he pogut gaudir d'una hora llarga de bon descans, assegut a la gandula a l'aire lliure d'un matí de juny, aquí a les Cases Noves de la Fumada, a l'altra banda de la carretera, davant del tall de la riera, davant del turó verd de Can Dolcet en ruïnes, davant capçades d'arbres i d’alguna cosa més. En aquests pocs seixanta-cinc minuts, m'ha estat possible contemplar una parella de tudons fent-se l'amor, una parella de puputs agitades, una de les quals ha volat fins a mi sense cap por i m'ha ofert un espectacular ballet, mantenint-se en l'aire, igual que un colibrí, cosa que m'ha permès admirar el seu bell plomatge ratllat de blanc i l'espigada cresta de capulla. Mai no n'havia vista cap de tan a prop, i és fascinant! Davant dels ulls m'han desfilat després tres garses, una oreneta i un innombrable nombre de pardals i altres moixons, com els que han fet el niu (ja hi ha petits que piulen molt baixet) a dins d'un con de goma dels de la xarxa viària mig fet malbé. Alguns s'han aturat a tastar (tot i ser verds encara) els fruits granelluts de l'arboç. A part d'ocells, també han passat les papallones i algun licènid, les blavetes! I a més, abelles, vespes, abellots, l'escarabeid Potosia moro (o era la Nectocia oblonga?), el de St. Joan, una libèl·lula i un espiadimonis, una mosca d'ales negres amb sanefa blanca, dues típules (aquells mosquits enormes que no piquen) o el diminut malàquid Ebaeus thoracius. I tot això amenitzat amb els variats, diferenciats i especialitzats cants dels ocells, amb rerefons de trànsit d'autovia, això sí, però què hi farem! Sort que el concert de la natura dominava la remor del món mecànic, sobretot d'ençà que el cens d'espècies alades ha anat en un clar augment després dels incendis de l'any 94, fins a assolir un nombre prou elevat per ser tingut com a petita reserva natural, si fa no fa. Davant d'aquest perfecte ecosistema o nínxol ecològic, com diuen els experts, ¿per què ens hem d'empassar les crues parets nues -com capses d'embalatge- de tot el reguitzell d'indústries amb què ens ha amenaçat el consistori? ¿Per quin motiu hauríem de dir amén a una tan concreta alteració del paisatge visual (també sonor) d'aquest entorn equilibrat? No deu pas ser delicte edificar indústries, però edificar-les justament aquí? ¿Tenir davant del nas (l'olfacte hi sortirà perdent també?) un gran estol de naus industrials i perdre aquesta plàcida i antiestressant contemplació, en temps en què ja es posa en qüestió l'ànima negra del progrés desmesurat i la industrialització no sostenible (en què el contaminador d'aquest planeta es nega a subscriure els acords de Kioto), no sembla un gran contrasentit o insensatesa? No ens penediríem més endavant? Primer, s'hauria de poder -i fil per randa- demostrar l'absoluta i necessària presència d’'questa ja aprovada ampliació de zona industrial que cap avalament mediambiental encara avui no ha pogut justificar. Amb mig tramposes enquestes que es poden desmuntar ben fàcilment, no n'hi haurà prou per fer-nos tancar els ulls a la mesquina realitat: una fugida cap endavant i quasi a cegues per recaptar uns diners que no se sap ben bé a qui fan falta realment. Val més anar-hi en compte i vigilar que el patrimoni que tenim no es faci innecessàriament malbé. O encara haurem de comparar odiosament les dues perspectives: la natural i l'artificial? Hem hagut de fer-nos enrere de coses que semblaven de gran progrés: la contaminació lumínica amb el consegüent malbaratament d'energia innecessària; l'engreix antinatural del bestiar que ha dut les vaques boges; el DDT i els pesticides que contribueixen a l’escassa producció d'espermatozous; l'excés de plàstics en envasos que creen muntanyes de deixalles de difícil reciclatge; els residus radioactius; l'explotació pesquera sense descans amb el subsegüent esgotament dels caladors, etc., etc., etc. Totes les comparacions són odioses?

(Article publicat a Collbató informa, (Collbató), any 6, núm. 21, tercer trimestre del 2001, p. 17)