—Entre una pell i l'altre l'horitzó és un conjunt de narracions que vaig escriure fa uns cinc anys. Segurament ara l'escriuria totalment diferent, però, això sí, continuo pensant que encara és vàlid.

—L'estructuració del llibre no és pas massa ortodox, per entendre'ns.
—Sí, en sóc conscient. Tot i això, penso que el llibre té un fil conductor, un eix central, diguem-ne, que són l'"Expedient 3.097" i el personatge de l'Adrià Sorribes. Al voltant d'ells es va creant un clímax conflictiu fins arribar a la resolució i al desenllaç final.

—Segurament no te'n lliures dels elements autobiogràfics.
—El procés de l'estructura del llibre, és clar, és també un procés d'autoidentificació i afirmació. El conflicte entre el que ets, el que voldries ser i el que voldrien que fossis.

—Entre una pell i l'altra... és, d'alguna manera, una reivindicació del dret a ser gai, del dret a gaudir d'una sexualitat diferent de l'anomenada "normal"?
—No arriba a ser una reivindicació homosexual en tant que jo, en cap moment, no trec la bandera, en un sentit radical. Ara bé, si per reivindicació s'entén dir les coses tal com les he sentit i les he viscut, doncs aleshores sí, és una reivindicació. Defenso en tot moment l'espontaneïtat, els fets i les relacions que es produeixen autèntica i lliurement.

—La lectura del teu llibre crec que no és gens fàcil. Fins i tot diria que el seu missatge alliberador no arriba a ser copsat.
—És un llibre un tant difícil, sí. Sóc conscient que alguns relats cal llegir-se'ls dues o tres vegades. Però no crec, n'estic convençut, que siguin inintel·ligibles. Almenys per a la gent jove. Per a mi ja és prou positiu que el llibre sigui un element de reflexió que ajudi la gent a perdre la por a dir les coses, a despullar-se per dintre, a expressar-se amb espontaneïtat.

[···]

—El títol del teu llibre fa recordar el Te deix, amor, la mar com a penyora de la Carme Riera.
—No he tractat massa amb la Carme Riera però reconec que sóc un enamorat de tot el que escriu. Sí, Te deix, amor... va inspirar-me Entre una pell i l'altra... quant al títol.

La presentació d'Entre una pell i l'altra, l'horitzó va tenir lloc el propassat dimarts a la llibreria "Documenta". Allò no va tenir res a veure amb les presentacions tradicionals. Va ser com una mena de representació teatral, gairebé espectacular. Tres cossos nus, de color blau, movent-se com si fossin ones del mar, van aparèixer i van "mullar" i "arrossegar" el públic i l'autor. Tothom restà sorprès i "esquitxat". Tot seguit Jaume Creus es va lliurar a l'aventura de l'espontaneïtat i va començar a dir "coses" que en molts moments podien semblar contrasentits:
—Sí, sí, eren contrasentits. El que per a mi tenia valor era poder muntar aquell número. Espontàniament.

(Llibert Ferri: "Jaume Creus, l'aventura de l'espontaneïtat", Mundodiario (Barcelona), 25 de juny de 1978)

* * *

—Què significa aquest poemari en la seva obra?
—Home, és com una culminació, no? Sempre que fas una obra nova esperes un pas endavant. El que passa és que potser això encara té algun lligam amb coses d’altres llibres anteriors. Jo ja havia fet algun epigrama, havia fet tannkas i haikus i també algun poema més discursiu. Això és una mica un recull de tot, però enfocat cap a un tema molt eròtic i molt sarcàstic i molt mordaç, i una miqueta carregant-me els mites o les convencions que hi ha a l’entorn del sexe i fins i tot la pràctica comercial del sexe.

—Per què aquesta insistència eròtica tan directa?
—Perquè fa falta dir les coses amb claredat. Bé, jo no m'he amagat mai de res; és a dir, que no he dit res que no hagi dit abans, i inclús, en algunes ocasions, més clarament que ara. Això és, si tant vols, poesia eròtica, però l'interès del llibre no és l'erotisme que pugui haver-hi, perquè no és "Oh, que bé que ens ho passem al llit" o "Oh, que bé, quines posturetes que adoptem", és més aviat una crítica de segons quines actituds i aquest és el valor de la mordacitat i de la ironia, sagnant en alguns moments, que té el llibre.

[···]

—Al llarg del llibre hi ha una alternança de poemes llargs i breus; això té algun significat?
–Jo no he estat mai allò que en altres èpoques en deien un estructuralista. El llibre no té cap estructura predeterminada, el fet que hi hagi poemes llargs i poemes breus depèn de les èpoques i d'allò que vols dir. Ara bé, si hi ha alguna ordenació és de tipus musical, és un deixar-se anar molt rossinià, seria un bon símil dir que és una miqueta com una obertura de Rossini, hi ha crescendos, diminuendos, una mena d'impasse que sembla que et porta en una direcció i després se'n va per un altre cantó, hi ha coses populars al costat de coses diguem-ne més serioses o menys iròniques que la resta. I Rossini també era molt irònic, o sigui que també li va bé.

—Quina evolució poètica ha fet?
—Grosso modo et diria que vaig començar fent una poesia molt simbolista, molt plena de metàfores, algunes reconec que incomprensibles, d'imatges molt enceses. Però la meva intenció era anar depurant, fins a Calotips i instantànies, que és una absoluta depuració ,amb poemes molt breus –allò que només són tannkas i haikus i algun epigrama– però la meva dèria és encara ser comunicatiu, que s'entengui la imatge i continuar depurant el llenguatge.

(Joan Marín: "La visió crítica del postcoit", El Temps (Barcelona), 14 de novembre de 1994, p. 62)