–En algun lloc o altre s'ha dit de tu que, de petita, t'agradava que t'expliquessin contes i que tu ara escriguis històries per a la gent jove rau justament en aquell fet.
–Això de les vocacions és una mica complicat. Sí que és cert que m'agradava molt que m'expliquessin contes. De fet, a casa hi havia llibres i vaig entrar molt aviat en contacte amb el que significava l'aventura de llegir: viatjar, viure altres mons... i la veritat és que em va entrar el cuc d'escriure, d'explicar coses, molt aviat; de fet, però, no vaig arribar a creure, seriosament, que seria escriptora o que podia ser escriptora fins que no vaig haver publicat el tercer llibre. [...]

–Després d'haver publicat més d'una trentena de llibres, recordes el títol del primer?
–Doncs, De qui és el bosc. Ben ecològic, per cert. En certa manera és un llibre, una història escrita amb influències del meu paisatge.

–I el primer premi?
–L'any 1976 el Folch i Torres amb L'escarabat verd. En aquest cas, de contingut arqueològic. I jo vaig ser una dona feliç ja que en guanyar el premi em vaig convèncer que podia ser escriptora. La veritat és que el primer ja l'havia presentat a un premi; em veia incapaç de presentar un llibre a una editorial i per això vaig pensar que si l'enviava a un premi i el guanyava tot aniria millor. I la realitat és que va ser així.

–Després d'aquest premi, publicat per La Galera, van aparèixer més llibres de la Mercè Canela fins arribar a la xifra ja esmentada i d'altres premis com el Vaixell de Vapor. Les seves dues últimes obres, Per un plat de macarrons i Els dimarts del senyor F., en curs de publicació, mostren l'activitat creadora de la Mercè Canela.
–Des que vaig tornar de Brussel·les, que de fet vaig tornar per intentar dedicar-me únicament a escriure, estic prou contenta del que he pogut fer i del que vaig fent.

–Què és escriure per a tu?
–A vegades he estat rumiant què podia dir davant aquesta pregunta. Però la veritat és ben senzilla, ben simple: m'agrada escriure, m'agrada explicar històries encara que aquest ofici a vegades sigui dur, perquè hi ha moltes ocasions en què no és tan fàcil dur sobre el paper aquelles històries, aquelles idees que et volten pel cap. Però m'agrada, i molt, fer-ho.

(Montserrat Minobis. "Entrevista", dins Punt de lectura. Mercè Canela. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1998, p. 8-11)

* * *

–El llibre Els set enigmes de l'iris vas dedicar-lo a tres escriptors catalans. Deies: "A Josep Albanell, Joaquim Carbó, Josep Vallverdú, pels camins que, cadascun a la seva manera, m'ha ajudat a descobrir". Quin són aquests camins?
–Sovint, anant per les escoles, els nanos et pregunten què s'ha de fer per ser escriptor, què s'ha d'estudiar. La resposta, un cop aclarit que, si més no per les nostres terres, a la universitat no hi ha la carrera d'escriptor, pot ser molt llarga. Per a mi, un dels elements importantíssims en la meva formació com a escriptora ha estat el contacte amb altres escriptors i, entre ells, aquests tres tenen un significat especial. Com he dit, va ser gràcies al Josep Vallverdú que vaig publicar el meu primer llibre. Quan vaig escriure el segon, L'escarabat verd, el vaig anar a veure. Era la primera vegada que un escriptor, un escriptor, a més, de qui jo havia llegit els llibres i que admirava, em donava consell i m'explicava els secrets de l'ofici, els seus secrets, és clar, perquè cada escriptor té la seva tècnica i la seva manera de treballar. Recordo que em va parlar de l'espontaneïtat a l'hora d'escriure i que em va fer observacions sobre els diàlegs; també vam parlar de la importància dels títols (cosa que continua sent una de les meves creus...) i em va explicar que ell alguna vegada fins i tot havia escrit tota una història a partir d'un títol que se li havia acudit. Després d'aquesta xerrada, i sobretot durant el temps que va durar el Congrés de Cultura Catalana, vam continuar tenint contacte.

El Joaquim Carbó i el Pep Albanell els vaig conèixer justament a les reunions de la Subponència de Literatura Infantil del Congrés de Cultura Catalana. M'hi havia convidat el Carbó, que feia de secretari, quan m'havien publicat De qui és el bosc? Per culpa de la meva timidesa, em va costar força decidir-me a anar a la primera reunió. Va ser gràcies a aquesta invitació que vaig entrar en contacte amb el món del llibre infantil i juvenil en català i vaig conèixer molta gent. Aviat em vaig trobar com si diguéssim "adoptada" pel Carbó i l'Albanell: se m'enduien a moltes de les xerrades on els convidaven i sovint, després de les reunions, anàvem a fer un got i parlàvem; bé: ells parlaven, jo em dedicava a escoltar. Parlaven de llibres, de projectes, d'idees noves i a mi, com més els sentia, més ganes m'agafen d'escriure. Arran d'això li vaig començar a passar textos al Pep, perquè me'ls comentés abans de portar-los a l'editorial. El Pep és un dels meus crítics preferits: els seus comentaris sempre m'han ajudat a aclarir les idees, a veure els punts fluixos, a millorar i, sobretot, a continuar tenint unes ganes boges d'escriure, fins i tot després d'haver-me dit que tal o tal text fallava per massa cantons… […]

–Has passat molt de temps a tres ciutats: Barcelona, Berlín i Brussel·les; així doncs, coneixes molt bé l'espai urbà. Com és que no el tries mai com a marc de les teves històries?
–Bona pregunta… De fet no és exacte que no l'hagi triat mai: El rastre de les bombolles transcorre en bona part a Barcelona, Ara torno passa a París. Però sovint, quan m'imagino una història, el paisatge i l'entorn que em venen al cap són els de la meva infantesa i la meva adolescència, és a dir els de Sant Guim.

–Aprofites vivències personals a l'hora d'escriure-les?
–Dubto que hi hagi cap escriptor que no aprofiti les seves vivències personals quan escriu. Que quedi clar, però, que aprofitar vivències no vol dir necessàriament fer autobiografia. [...]

–Has col·laborat amb Cavall Fort i entre els anys 1984 i 1986 vas formar part del Consell de redacció d'aquesta revista. Com vas començar a col·laborar-hi? Què et va aportat aquesta experiència a nivell personal?
–Cavall Fort és primer que res la revista de la meva infantesa i de la meva adolescència, és la revista que em fa descobrir un munt de coses, des dels autors que s'havien posat a escriure per a gent de la meva edat fins al bon còmic, és l'eina que més m'ajuda a aprendre a llegir i a escriure en català... Vaig entrar al consell de redacció a través del Joaquim Carbó. Col·laborar-hi va significar sobretot posar-me en contacte amb un equip de gent extraordinària, viure des de dintre l'esforç per treure cada quinze dies una revista de qualitat, amb continguts variats, amb una bona presentació gràfica; em va fer adonar de la problemàtica de tirar endavant una empresa com aquesta: des de mantenir el preu de la subscripció tan ajustat com sigui possible, assegurant al mateix temps l'autofinançament (una proesa en un país com el nostre), fins a qüestions com compaginar el còmic amb el text escrit, les pàgines a tot color amb les a dues tintes, les dificultats per trobar bons articles de divulgació, l'elecció dels temes i tantes altres coses... És una bona experiència i m'agradaria repetir-la.

–Quines característiques ha de tenir un bon llibre infantil pel que fa a personatges, estructura, estil i llenguatge? Quins són els temes que els atrauen més?
–Els llibres infantils són tan variats com els llibres per a adults, és difícil, doncs, dir que han de tenir tals o tals característiques i que, si no les tenen, no seran adequats, no agradaran. Tampoc els lectors tenen tots els mateixos gustos, ni el mateix nivell de lectura. Hi ha algunes coses, però, que són bastant evidents: un nen que comença a aprendre a llegir necessitarà històries no gaire llargues ni complexes, escrites amb un llenguatge clar i senzill; diria també que, en general, el lector infantil està més interessat per l'acció que per la descripció: han de passar coses, hi ha d'haver una història. Però aquí dintre hi cap ben bé de tot. El que em sembla que és molt important és treballar amb la voluntat de fer una bona història, ben explicada i ben escrita; llenguatge clar i senzill no vol dir llenguatge no elaborat. [...]

–No t'has plantejat mai escriure una novel·la per a adults?
–Tinc ganes d'escriure moltes coses, tantes i tan variades com sigui possible. El meu primer problema és el temps. Ara, cal veure si, quan en tingui (i estic fent els possibles per aconseguir-ne, com a mínim per una temporada una mica llarga), aquesta dèria d'escriure es converteix en obres que valguin la pena. El desig d'escriure és una mena de sentiment estrany. Sovint tens ganes d'escriure però no saps ben bé per què, ni saps ben bé què; llavors corres el risc que t'agafi la famosa síndrome del terror de l'escriptor davant del full en blanc.

(Mercè Biosca i Maria Pau Cornadó, "Entrevista", dins Escriptors d'avui. Lleida: Ajuntament de Lleida, 1993)