"De fet, el primer d'arribar havia estat el Doctor Trementí. El que passava és que ell vivia a l'escala del costat i no feia soroll. Allò de Doctor Trementí era el seu nom artístic: el nom de debò, el Joan no el va saber fins molt més tard, quan ja eren al mig del merder i era impossible fer-se enrere. Però aquell estiu, quan les bombolles de sabó van començar a volar pel celobert, l'home era encara només l'artista de varietats que ell havia vist un parell de nits a La Lluerna, un petit cafè-concert del casc antic de la ciutat.
Quan en Joan es va adonar del que passava, ja devia fer dies que l'idil·li havia començat. Va trigar una mica a lligar caps i a comprendre-ho tot, però era evident que entre el Doctor Trementí i la soprano empipadora hi havia alguna cosa. Cada tarda, als volts de quarts de sis (una de les seves hores predilectes per tocar el saxo), la cantant es posava a la cuina i encetava els seus refilets. Immediatament ell reprenia la tàctica de dedicar-li esbojarrades improvisacions. Va ser durant una d'aquestes improvisacions quan va descobrir les bombolles. El fenomen li va cridar l'atenció perquè, a més, les bombolles eren força especials: irisades, grans, majestuoses. Provenien de la finestra del segon pis de l'altre cantó del celobert, i no era pas un vailet qui les feia sinó un individu que ja devia ratllar els quaranta i que lluïa unes ulleres que accentuaven el seu posat somiador. El Joan es va sorprendre una mica en reconèixer el Doctor Trementí. Ja era una bona casualitat que visquessin tan a prop l'un de l'altre i no s'haguessin vist mai. Però de fet allò no era tan estrany en una ciutat: tampoc no havia vist mai la veïna cantaire la tenia molt més a la vora."

(Del llibre El rastre de les bombolles. Barcelona: La Magrana, 1997, p. 12)