"—Què tens, Magí, que fa tanta estona que no dius res? És que tornes a pensar en el Pla dels Roures?
A en Magí li va fer un salt el cor, com si l'haguessin atrapat fent una malifeta. Va mirar a sa mare sorprès, estranyat que hagués endevinat el motiu del seu ensopiment.
—És per això? —tornà la mare, amb aquella veu dolça amb què sabia parlar de vegades i que li agradava tant a en Magí.
Ell va fer que sí amb el cap.
—No heu pogut fer res?
Un nou gest d'en Magí, aquest cop negatiu, va respondre.
—No et preocupis més, home. N'hi ha d'altres, de boscos. És molt trist que el senyor Jaume vulgui talar el Pla dels Roures, però no hi podem fer res.
—De què esteu parlant? —preguntà—. D'aquell pla de roures que hi ha damunt de les obagues, tocant a les terres de ca l'Agut?
—Sí. El senyor Jaume ha decidit talar-lo.
—Aquell bosc tan magnífic?
—Sí. Els nens se'n van assabentar fa uns dies i han estat provant d'impedir-ho. Van parlar amb els mestres i tot, i aquests van anar a veure el senyor Jaume; no el coneixien, encara, i els va treure de casa seva a crits.
—El Pla dels Roures... —repetí l'oncle, pensarós—. Però, si el Pla dels Roures no és pas del senyor Jaume!
—Com diu, oncle?
—Que no és del senyor Jaume: és de ca l'Agut.
—No, oncle, no, aneu mal fixat. Justament al final del Pla dels Roures hi ha la fita entre ca l'Agut i can Romeu.
—Hi havia —digué l'oncle, somrient—. És clar que vosaltres no sabeu la història; és possible que ningú no la sàpiga, ni el mateix hereu de ca l'Agut, si no ha intentat impedir aquesta tala. Potser l'hereu de can Romeu la sap...
—De quina història parleu, oncle?
—De la història que em contà l'hereu de can Romeu quan se'n va anar d'aquí cap a les Índies. Vam marxar junts i durant el viatge amb vaixell em va explicar moltes coses i també com va perdre el Pla dels Roures."

(Del llibre De qui és el bosc?. Barcelona: La Galera, 1995, p. 96-97)