Un delicado y enigmático cuento de «fantasmas» que sirve de vínculo entre generaciones distintas de una familia que comparten escenario, esa fonda llena de encanto e historia. Lejos de justificar tal aparición, la escritora la inscribe de manera natural en el día a día de estos niños, no sólo lleno de detalles cotidianos, sino también de fantasía. La historia habla también del poder del arte, de la pintura, como generadora de vida. Es una obra sutil, llena de matices muy bien apoyada en unas ilustraciones luminosas, divertidas, atentas a los detalles, a la creación de escenarios por los que se mueven estos personajes de ayer y de hoy. [Sobre el llibre Una pintura als llençols]

("Libros/Novedades: Una pintura als llençols", CLIJ, núm. 183, juny 2005)

* * *

Un dels mèrits de Mercè Canela com a escriptora rau en la seva capacitat de variar i presentar diferents registres [...]. Aquesta vegada ens torna a oferir un producte nou. Els dimarts del Sr. F. és una història que podríem anomenar, com diu la contraportada, novel·la realista, i es basa en els relats que el senyor F fa de la seva vida a la Clàudia, una nena de 12 anys, veïna i, més tard amiga. Aparentment, res de nou. El recurs d'establir una relació d'amistat entre avi-infant per bastir un relat ha estat prou explotat [...]. La diferència radica en les històries que explica el senyor F a la Clàudia en els berenars de dimarts, mentre fan i mengen pastissos. L'argument és la vida un tant insòlita del senyor F, un home de 70 anys que ha corregut món, que s'ha hagut d'espavilar i que, sobretot, ha tingut amics. El que el senyor F explica no té res a veure amb allò que acostumem a trobar en moltes novel·les per a joves: ni misteris, ni intrigues, ni melodrames, ni recuperació del passat... Explica quina ha estat la seva vida i amb qui l'ha viscuda.

(Teresa Mañà. "Els dimarts del senyor F.", Faristol, núm. 32, desembre 1998)

* * *

La lectura dels llibres que ha publicat permet conèixer i analitzar els camins que la nostra autora he recorregut fins ara, però no determina cap on anirà a partir d'aquest moment i, més aviat, ens fa pensar que no els concretarà a un sol gènere, ni tan sols als llibres per a nois i noies, ans triarà en cada ocasió el que li convingui més per al tema sobre el qual ens voldrà fer reflexionar. Les seves històries situen perfectament l'època que vol retratar, tant si corresponen a temps reculats com al present. Són realistes, per tant, però també tocades per la imaginació i l'arrel popular, camins que porten a la literatura fantàstica a frec amb la ciència-ficció, un gènere que ha llegit bé.

(Joaquim Carbó. "Presentació", dins Punt de lectura. Mercè Canela. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1998, p. 6-7)

* * *

Només per un plat de macarrons passa tot el que passa. I es resolt favorablement, com a les bones pel·lícules d'intriga. Amb final romàntic i tot, on el "t'estimo, jo també, ja ho sabia", no hi falta. Aquesta última entrega de Mercè Canela és una novel·la amb situacions humorístiques explicades en forma de gags. És a dir, molt en forma de còmic. Però això no vol dir que el llenguatge es redueixi i l'acció es minimitzi. Ben al contrari, la bona mà literària de Mercè Canela condueix la trama i els personatges per un camí de dosificació amb resultat sense escletxes.

Què vol di això? Que una vegada més, a pesar d'optar per una novel·la d'intriga, on sempre és més fàcil que se'n vagi la mà, l'autora deixa una part del relat al servei d'una estructura que no perd el ritme ni en retrat psicològic dels personatges ni en descripció de l'ambient. [Sobre el llibre Per un plat de macarrons]

(Andreu Sotorra. "Una d'intriga amb macarrons", Avui. Cultura, 18 de desembre de 1997, p. 17)

* * *

No és cap secret entre la gent del ram que Mercè Canela és una de les plomes més interessants de la narrativa catalana dita juvenil, i que aquests ingredients són característica comuna de les seves creacions. L'escriptora, que ha seguit una trajectòria d'inequívoca maduració, publicà la seva primera novel·la el 1976, encara en ple domini del realisme, i des d'aleshores ha seguit una evolució ràpida i segura, tant el domini de la tècnica narrativa com en el llenguatge. Jo diria que és a partir de Utinghami, el rei de la boira –quan abandona el model realista i s'incorpora als corrents rodorians– que Mercè Canela troba la seva via literària; i és així que, amb una connexió amb la tradició rondallística universal i amb la introducció d'elements màgics, alhora amb la maduració al·ludida dels seus recursos expressius, els seus contes i novel·les han aconseguit un nivell qualitatiu entre els millors de la nostra literatura per a infants i adolescents.

(Francesc Boada. "El plaer de la bona història", El Món, 16 de setembre de 1983)

* * *

Tenim a les mans el darrer llibre de Mercè Canela, conjunt de contes que componen un volum curt d'unes cent planes. Tots els contes estan referits a una noia diferent, però aquestes protagonistes es troben en una situació de conflicte, de vegades fins i tot en una situació límit. [...] Hi ha un corrent de misteri, de premonicions sobre la sort que correran d'altres persones [...]. El resultat és una lectura no solament satisfactòria sinó gratificant: hom es pregunta davant de llibres com aquest, per què les antigues divisions dels gèneres literaris podien arribar a parlar de conte, novel·la curta o novel·la llarga, en comptes de parlar purament i simplement de narració. Alguns dels contes inclosos dins Lluna de Tardor, podrien desplegar-se generosament com a novel·les.

(Josep Vallverdú. "Mercè Canela i el seu llibre Lluna de tardor", La Mañana, 1982)

* * *

Massa anys m'he vist privada de fer-ne ressenya [del llibre L'escarabat verd] –perquè el premi no havia estat atorgat– perquè ara no manifesti la meva alegria de veure-me'l davant. I el goig és doble, perquè en llegir-lo m'he divertit.

Aquest llibre és una novel·la d'aventures. Que el protagonista sigui cartaginès, i que l'acció se situï ara fa vint-i-cinc segles, no li treu emoció, l'enjòlit i la sorpresa, que són elements bàsics del gènere. De fet, la llunyania de temps i de lloc enriqueix l'argument. El lector s'hi sent xuclat per una mena de "màquina del temps" que el fa viatjar, en una mena de creuer retrospectiu, des de Sicília fins a Marsella, des d'Empúries fins a l'estret de Gibraltar i a l'antiga Gadir, avui Cadis. Les trifulgues d'Amrith [...] per salvar l'anell familiar de la cobdícia dels seus perseguidors són narrades amb un dinamisme que traspua l'autèntica joventut de l'autora, tanmateix dotada d'una gran erudició.

(Aurora Díaz-Plaja. "Llibres per a infants i adolescents", Serra d'Or, núm. 215, agost de 1977, p. 37)