"No sé què em passa: estic fet un embolic. Per una banda estic enrabiat amb mi mateix, però per l'altra estic molt content; perquè havia decidit que no hi tornaria més, al jardí, i resulta que hi he tornat! I no és solament això, és que no hi vaig anar sol: hi vaig anar amb la Geraldine. Tot va ser perquè plovia i no podíem entrenar. Ahir a la tarda va parar i vam entrenar una estona, però vam acabar xops i enfangats fins dalt i al final es va posar a ploure un altre cop i vam haver de plegar. Quan me n'anava cap a casa, se'm va atansar la Geraldine i em va preguntar quan li ensenyaria la biblioteca de la tia Rose.
—Ara, si vols —vaig fer jo.
I em va acompanyar. Vam estar mirant llibres una bona estona. Ella estava entusiasmat i me'n va demanar uns quants que no havia llegit. Jo l'escoltava i la mirava, i em feia una mica estrany que fóssim allà, tots dos junts; era com si tingués una nosa a l'estómac; però una nosa agradable...
Potser va ser per culpa de la nosa, que vaig començar a parlar de la Casa de les Acàcies.
—Diuen que el jardí està quedant molt maco —va comentar ella—. Igual que abans quan el senyor Gouzes hi venia a passar temporades.
Jo vaig obrir la boca, però la vaig tancar de seguida: no havia de dir res a ningú, del meu secret. Ella continuava:
—L'Alphonse ens ho va explicar ahir: tu no hi eres.
L'Alphonse, l'Alphonse! I què sabia, ell? La nosa a l'estómac em va fer una punxada, però la meva boca va continuar com una tomba.
—El seu oncle fa d'ajudant del jardiner. Diu que hi tenen feina per mesos! I, saps què?, diu que a la part de darrere de la casa hi ha un laberint de plantes, però que estava molt malament i que el senyor Gouzes el volia tallar; el jardiner, però, va dir que no i l'han esporgat i l'han deixat com nou.
Vaig agafar un llibre i el vaig començar a mirar, però no entenia res del que hi posava. Només sentia la nosa aquella a l'estómac, i també al cap i em semblava que estava a punt d'explotar."

(Del llibre La casa de les acàcies. Barcelona: Barcanova, 1997)