Durant els darrers anys, Sergi Belbel ha anat dosificant l'aparició de les seves obres amb una regularitat admirable. Si fa no fa, una per any. Aquest fet, enmig d'un desert creatiu d'una extensió i una sequedat prodigioses (tot i els darrers símptomes de reverdiment), té un mèrit que no es pot qüestionar. No obstant això, de vegades, l'excepcionalitat del producte suposa greus inconvenients. D'entrada, el de crear en el públic una expectativa completament desmesurada; de sortida, un inevitable reguitzell de reaccions diverses: interpretacions forçades, elogis incombustibles, admiracions forassenyades i —no podien faltar— atacs virulents fonamentats en una rigorositat del tot sospitosa. Per a aquests motius, ara que apareix una nova peça de l'autor, abans no comenci a roinejar, valdrà la pena de preveure el xàfec; que no ens enxampi l'espessa cortina d'aquesta faramalla d'elogis i d'assalts. Tapem-nos les orelles davant els comentaris intel·ligents que sentenciïn l'indiscutible lligam entre Carícies i l'obra que teniu a les mans; fugim d'aquells que confirmin, papers en mà, el canvi dràstic que s'observa en comparar les dues darreres peces i la producció anterior al noranta-u. Sobretot siguem previnguts: abans de la pluja, procurem-nos un bon paraigües.

(Carles Batlle: "Abans de la pluja", introducció a l'obra Després de la pluja. Barcelona: Lumen - Ramon Miquel i Planas - Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1993, p. 9).