"A l'habitació, ROSA prem una tecla del mòbil, allarga la mà que sosté l'aparell i se l'enfoca a la cara. Està molt seriosa, però així que prem un altre botó del mòbil, somriu i es belluga per l'habitació graciosament, enfocant-se de maneres diferents, jugant amb la càmera. Està absolutament encisadora.

ROSA: Hola, mama. Aquest mòbil és una passada. Això és un missatge de veu també amb imatge i quan l'acabi de gravar, te l'envio. O sigui que mira la pantalla del mòbil i em veuràs a mi. A la tele han dit que podran obrir l'aeroport demà al matí. O sigui que et truco per desitjar-te bon viatge. Que divertit que ens puguem veure, oi? Així, a més a més, podràs enviar-me les imatges de tots els llocs on vagis i compartirem juntes la teva experiència... (Pausa. Es posa seriosa, però continguda.) He estat dubtant si venir-te a veure a l'hotel aquest on ets abans que marxis. A mi m'agradaria molt però com que tu no ho vols... I si vinc? (Pausa.) Ja sé que sóc pesada, però... sort que ets viva, mama, no sé què hauria fet si... (Pausa.) Avui... totes aquestes hores, he estat recordant... res, una ximpleria que no sé què té a veure amb el que t'ha passat... un dia em vas dir... «no busquis el príncep blau, no existeix», jo era tan petita... i veia com tractaves i miraves el pare amb aquells ulls: «em diu que no existeix i ella n'ha trobat un!»... I no. Ni ell no ho era. Saps què he fet, mama...? Prou, no t'ho vull deixar al contestador, això, quins nervis! Ja t'ho explicaré. Un petó, et truco més tard. (Mira la pantalla del mòbil. Prem un botó. Envia el missatge. Pensa alguna cosa. Mira el mòbil. Prem un parell de botons i es posa a jugar a marcianets. Sorollets d'explosions de bombes i de crits de gent que provenen de l'aparatet. Ella juga cada vegada amb més passió. Va matant marcianets que, en morir, xisclen cada vegada més.) MOR, MALA BÈSTIA, MOR, MOR, MOR!! Ahhhhh!"

(De l'Escena 16 de Mòbil. Tarragona: Arola, 2006, p. 53-54)

* * *

"Un aeroport. En un racó, SARA, amb el mòbil a la mà, no para de bellugar-se ridículament per l'espai, buscant la millor cobertura. Finalment, després de provar quatre o cinc indrets i postures, la troba. Prem un parell de botons. Parla gairebé a crits i sense respirar.

SARA: Nena! Nena!!! Hola, sóc jo!! Sí, sí! Eh? Què?!!! Que crido massa?!!! Però si jo a tu no et sento!!! Res, que et volia dir... que... mira l'hora que és i encara sóc a l'aeroport... Res, que el tren ha arribat molt bé, sí, molt molt, puntual, net, agradable, tot!, però així que he posat els peus a l'aeroport, nena, ai, nena, que malament que va tot, una cua per facturar la maleta!, i una gent més maleducada!, mira, no dic res és perquè després em dius que em queixo de tot, però com no he de queixar-me!, si resulta que l'avió que he d'agafar porta set hores de retard, SET HORES, NENA, SET HORES! I m'he dit, què faig jo ara set hores aquí tirada a l'aeroport sense fer res? I tal com ho he pensat, li he dit així mateix a una senyoreta d'aquestes amb uniforme guapa guapa com una model, moníssima, amb uns cabells llargs, rossos i brillants i uns ulls de color de mel en forma d'ametlla gegant, preciosa, una nina, una miss, i em diu: «i a mi què m'explica, senyora, prou feina tinc jo a aguantar-los a tots vostès», amb aquesta veu repugnant, sí, sí, tal com ho sents, «prou feina tinc jo a aguantar-los a tots vostès», que semblava un travesti, o un camioner, i aleshores jo, saps què he fet, nena? saps què? m'hi acosto i li dic: «miri, senyoreta, vostè és una de les dones físicament més perfectes que he vist en ma vida, però per guapa que sigui, així que digui t'estimo a un home, li fugirà en un plis plas, perquè té una veu espantosament lletja i li put l'alè» Ha ha ha! I ho he dit a crits, A CRITS!! PERQUÈ HO SENTISSIN TOTS ELS DE LA CUA, «LI PUT L'ALÈ»!!!! Hi hi hi! I a més a més, quan m'hi he acostat, he vist que s'havia operat el nas, els llavis, i els pòmuls, i he afegit a crits girant-me cap a la resta de gent de la cua: «I MOLT MONA I TOT EL QUE VULGUIN PERÒ ESTÀ OPERADÍSSIMA!» I saps què ha fet la gent de la cua? M'HAN APLAUDIT! Sí, nena m'han aplaudit a mi! Ha ha ha! Feia tant de temps que ningú no m'aplaudia! Vint anys, com a mínim! Això. O trenta! Eh? EHHH?! Què dius? És que no et sento! Ah, que sí, que no, encara no ha acabat la cosa. Vull dir que encara no t'he dit per què t'he trucat. Per on anava? Ah sí, que res, que set hores, nena, set hores d'espera i d'això ja en fan sis i tres quarts, vull dir que embarco d'aquí a un quart d'hora i saps què he fet, finalment aquestes sis hores i tres quarts? M'HE EMPOLLAT LES INSTRUCCIONS DEL TEU MÒBIL! Una passada, nena, un mòbil increïble! Es poden fer tantes coses! Ui, ja tinc tots els números de la família memoritzats. El teu l'he posat el primer a la memòria. Només prement dos botonets , em surts tu. I espera que sàpiga fer anar la videocàmera, que la pròxima, ens veiem i tot! Eh? Que el teu no ho pot fer, això? Nena, això no m'ho diguis, ai, quin disgust, no pot ser, compra-te'n un de nou com aquest immediatament! Doncs res, nena, que et trucava per dir que finalment ja embarco i que perdona'm per haver-me comportat amb tu malament a l'estació i que gràcies, reina, gràcies per aquest regal tan meravellós, el mòbil i... i... el viatge. Bé, per ara, el viatge no té res de meravellós amb tot aquest merder a l'aeroport, però el mòbil, sí, vida meva. Ai, em fa tan feliç saber que et puc trucar a qualsevol hora i a qualsevol lloc només prement un botonet. O dos. Això em fa abaixar el nivell d'angoixa perquè abans, nena, m'ha agafat un atac quan era a la cua per facturar rodejada de gent amb pudor de suat, extenuats, amb aquells carros plens de maletes i bosses i paquets i gossos engabiats, i gent de totes les classes i totes les edats –perquè ara això dels avions és tan barat que els aeroports ja no són el que eren i ara cada aeroport és com el món sencer però en petit, amb les seves desigualtats, les seves multituds de tota mena, color i olor, i les seves injustícies– i au!, tothom amunt i avall sense parar, i un grup d'hostesses rient en un racó, talment com si es burlessin de nosaltres, aleshores, nena, el meu nivell d'angoixa s'enlairava com els jumbos, mai millor dit perquè els veia despegar darrere els vidres de la terminal, i m'he dit: «tranquil·la, respira, no passa res, és un atac d'angoixa com qualsevol altre, i ara, per calmar-te, en lloc de prendre't la pastilla, truca a la nena», però no sabia com funcionava l'aparatet aquest, vull dir que encara no m'havia empollat les instruccions del mòbil i per això he acabat prenent-me la pastilla i no t'he trucat aleshores i just després és quan m'he barallat amb l'hostessa i et truco ara, sis hores més tard, quan ja sé fer anar l'aparatet aquest meravellós que pot fer una pila de coses, i et truco per agrair-te tot això, no el desastre de l'aeroport, sinó que em deixis trucar-te quan em sento sola, perquè jo em sento molt sola, filla meva, però ara una mica menys que fa set hores perquè et sento aquí molt a propet i això em calma tant o més l'angoixa que la pastilla. Ja està. (Pausa breu en què, finalment, SARA, respira.) I tu? Com estàs, amor meu?"

(Escena 3 de Mòbil. Tarragona: Arola, 2006, p. 19-21)