"PRÒLEG

La casa. Principis dels segle XXI.
El FILL, cinquanta-vuit anys, parla amb un HOME de quaranta-vuit anys, molt ben vestit.

HOME: Hi viu algú, encara?
FILL: No. Els mobles hi són perquè fins fa pocs dies hi vivia el meu pare amb la... senyora que el cuida. No se'ls endurà. Ha anat a viure a un lloc molt més petit i no hi caben.
HOME: Una residència.
FILL: No. (Pausa.) No exactament. Apartaments per a la gent gran, en diuen. (Pausa.) Si vol, pot visitar el pis més detingudament un altre dia.
HOME: No. Gràcies.
FILL: Bé. (Pausa.) Ja s'ho pensarà i ens trucarà. Oi?
HOME: No. No cal. El compro.
FILL (pausa): Perdó?
HOME: He de concretar les formalitats amb vostè, o...? (Pausa.)
Condicions, avançaments, escriptura...?
FILL: Sí. Jo en sóc el propietari.
HOME: Ah, d'acord. Li va bé que en parlem ara?
FILL: Sí. (Pausa.) Perdó. No ens coneixem de res?
HOME (pausa): No. Em deu confondre amb algú. (Pausa.) Per què ho diu?
FILL Per... He pensat que... (Pausa.) Bé, no té cap importància.
HOME: No. El que ara té importància és... (Pausa.)... que aquest pis serà meu.
FILL (pausa): Com diu?
HOME: Vull dir... que és normal que em confongui amb algú que coneix i aprecia. Suposo que deu ser difícil vendre la casa on ha viscut tota la vida a un... estrany. Vol creure que em coneix per no pensar que deixa la capsa dels seus records a un... desconegut.
FILL: Potser sí. (Pausa.) Però no pateixi, tampoc no hi tinc tants bons records, aquí. I els últims anys només hi vivia el meu pare. (Pausa.) Què li fa pensar que jo apreciava el... la persona que vostè em recorda?
HOME (pausa): Li va bé el vint per cent avui mateix en un taló i la resta el dia de l'escriptura? (Pausa.) El rètol que diu "en venda" que hi ha penjat al balcó ja no cal, oi? (Pausa.) Doncs ja el pot treure.

Fosc."

(Fragment inicial de Forasters. Barcelona: Proa, 2004, p. 31-32)

* * *

"Segle XXI
El Nen ORFE de dalt està assegut a la taula de menjador. El PARE s'està dret, recolzat en el seu bastó, contemplant-lo. Apareix l'ASSISTENTA. Ve de la cuina amb una safata amb beguda i un entrepà per al NEN. A l'habitació, la FILLA llegeix, emocionada, el llibre que li ha portat l'HOME.

PARE: Fas pudor, maco, fas pudor.
ASSISTENTA: Vinga, petit, au, té, menja.
ORFE: No... no...
ASSISTENTA: No et facis pregar que sé que tens gana.
PARE: Tregui'l d'aquí immediatament.
ASSISTENTA: Calli i torni al seu llit.
PARE: D'on ha sortit?
ASSISTENTA: No ho sé. Estava assegut a l'escala. Crec que viu a dalt. Vius a dalt, oi, preciós?
ORFE: Sí.
PARE: Fa pudor.
ASSISTENTA: No més que vostè. (Posa la safata davant l'ORFE.)
Vinga, sense miraments.

L'ORFE es posa a menjar, pràcticament a devorar el que hi ha al plat. L'ASSISTENTA riu. El PARE l'està mirant a ella, embadalit.

PARE: Li agradaria haver tingut fills, oi?
ASSISTENTA (pausa): T'agrada? Molt bé. T'ho menges tot i després vindràs amb mi i et faré una banyera d'aigua calenta i amb molta escuma, d'acord?
ORFE (amb la boca plena): Sí.
PARE: Està de broma, oi? Aquest nen no posarà els peus a la meva banyera. M'hi deixarà tota la ronya que porta a sobre. Deu estar ple de microbis infectes. Que no el veu? Si deu tenir polls i tot! Que el banyin els seus pares!
ORFE (amb la boca plena): No en tinc, de pares.
ASSISTENTA: No? Amb qui vius?
ORFE: Amb els tiets.
PARE: I no et banyen, ells? Ni et donen menjar?
ORFE: Sí. I estic brut perquè vinc de jugar a futbol, eh? Jo em dutxo cada dia.
PARE: Sí, segur. A sobre, mentider!
ASSISTENTA (a l'ORFE): No li facis cas que és molt vellet i no està bé del cap.
PARE: Que no estic bé del cap? (a l'ORFE:) Diu que no estic bé del cap! Que jo no estic bé del cap! I mira qui ho diu! La boja aquesta que vaig arreplegar del carrer! Jo li vaig donar un sostre, una educació, menjar, vestits, li vaig ensenyar la meva llengua i els meus costums, i tot per què? Perquè acabi dient-me que no estic bé del cap!!! (L'ORFE es posa a riure, mirant el PARE.) De què rius?
ORFE: De vostè. (A l'ASSISTENTA:) Que divertit.
PARE: Divertit? El què, és divertit?
ORFE: Vostè. S'enfada i fa riure.
PARE: Espera que et venti un clatellot a veure si després encara tens ganes de riure. Però on s'és vist? Te'n fots de mi, nano? (L'ORFE encara riu més. El PARE se li acosta amb la ma alçada.) Mira que...
ASSISTENTA (aturant-lo): Eh! Eh! Prou, vinga, s'ha acabat ja!"

(De l'obra Forasters. Barcelona: Proa, p. 100-101)