1. EN DIRECCIÓ A L'HOTEL
 

ELSA, dinou anys, cabells llargs, jersei vermell, faldilleta. Porta una raqueta de tennis sota el braç. Passeja.

Espero que no creguin que estic gelosa, aquell parell. Ha, ha! Alguna cosa bruta, alguna cosa bruta, sí, entre el cosinet i la tal Cissy Mohr, n'estic segura. I tant se me'n dóna... (Es gira.)Ara hauria de somriure... (Somriu. Senyal de comiat amb la mà, graciós. Es gira) Doncs no està gens malament el Paul... gens malament... llàstima que aquesta Cissy... Bah, res a fer, res a fer, no pateixis tieta Emma, res a fer amb el cosinet. (Camina.) Una tarda meravellosa! Podríem haver anat a la muntanya; hauríem sortit de matinada i fins i tot hauríem pogut pujar fins al xalet Rosetta on viu aquell americà borni que sembla un boxejador. Borni, ha, ha! Potser va perdre l'ull en un combat de boxa, ¿per què no? Ah, com m'agradaria anar a Amèrica i casar-m'hi, però no pas amb un americà, o bé casar-me amb un americà però sense viure a Amèrica... Una caseta a la costa, escales de marbre que arriben al mar, m'estiro completament nua sobre el marbre... (S'atura de sobte. Mira de reüll el públic. Somriu. Veu més baixa:) ¿Per què em saluden aquests dos joves? (Desfà el somriure. Veu normal:) No els conec de res, els vaig veure ahir que arribaven a l'hotel i més tard al menjador, asseguts a una taula prop de la finestra entrant a mà esquerra, són italians, el més alt és molt interessant i m'ha mirat fixament... I jo?¿Com hi he respost: graciosament o altivament? Altivament, ha, ha! Jo no sóc pas, altiva. «No ets pas altiva, tu —deia Fred— tu ets alterosa.» «Alterosa», quina parauleta, Fred!... Ara que ho recordo... ¿haurà arribat la carta de la mare?... Sí, segur. Em fa por que hagi arribat. Deu ser per això que camino tan a poc a poc... No seran bones notícies, voldran que torni a casa, ja ho sé... ja n'hi ha prou: la nena dels parents pobres convidada per la tieta milionària ha de tornar a casa, "Au, nena, ja en tens prou, de vacances!" Ja m'ho imagino. ¿Tindrà alguna cosa a veure, la tieta?... No, no tinguis por per mi, tieta, com he de repetir-te que ni me'l miro, el Paul, que ni tan sols l'he somiat una vegada! A més a més no estimo ningú, jo no estimo ningú, he dit ningú, no n'estic, d'enamorada, no, no n'estic, mai no n'he estat, d'enamorada, ni de l'Albert no n'estava pas, d'enamorada... Potser no m'enamoraré mai... Tot i que crec que estic bé... que sóc... sensual... Sensual. El Fred sap que jo sóc sensual, sí, ell ho sap, el Fred em cau bé, sí, em cau bé però això és tot. Si fos més elegant, més "chic"... Ha ha ha, ara recordo que el pare sempre se'n fot, de mi, quan dic això de "chic"... ha ha. Ai, pare, que n'ets, de pesat! L'has enganyada mai, la mare? Segurament més de tres cops, ella és tan bleda, pobra! De mi, no en sap res, ella. Com tothom. (Pausa.) Com tothom. (Pausa.) Potser el Fred... (Pausa. Mira el fons de l'escenari.) Ah, es prepara una festa, a l'hotel. Ah, qui veig?... Oh, no, la senyora Winawer... uf!, cinquanta ben bons... ah, i al darrere el senyor Von Dorsday, el seu... el seu... seu... buf!, aquest ja passa dels seixanta, segurament. Em miren, m'estan mirant, s'acosten, ell somriu, què vell!, s'acosten, ¿hauré de somriure?, he de somriure?, com em mira les cuixes, ell!, realment decrèpit, von Dorsday, per què tremolo?, per què?, per què estic tremolant?

Fosc.

(Fragment inicial de l'obra Elsa Schneider. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 1988, p. 23-24)