"Fins ara, Sergi Belbel només ha pogut demostrar les seves possibilitats dins el teatre des de la direcció escènica, és a dir, manipulant textos d'altri. La seva obra ha pujat molt escadusserament a l'escena amb A.G./V.W., calidoscopios y faros de hoy, el juny del 1986, i amb dues peces d'encàrrec (La nit del cigne i el guió de Mínim.mal Show), suficients, des del meu punt de vista, per demostrar una eficàcia plena. I una gran facilitat. Com si es mogués en el seu medi natural. Espero, però, que el lector s'haurà adonat, amb el que hem escrit, de fins a quin punt eficàcia i facilitat són el producte d'un treball constant i rigorós i, sobretot, d'una sòlida formació cultural no gens comuna a les nostres latituds. La saviesa teatral sorgeix, doncs, de l'assumpció personal, segura, d'una herència cultural i literària europea (francesa, particularment) i del domini del llenguatge teatral. Aquesta base cultural, que hi és gairebé omnipresent –fins al punt que podem parlar de teatre culturalista, com a mínim en relació amb quatre o cinc de les seves obres–, en cap moment no l'ha frenat en l'exploració del llenguatge escènic. Més aviat al contrari: li ha obert camins. Perquè l'ha sotmesa a uns altres codis formals, en aquest cas, els del teatre, amb una visió intel·ligent i crítica."

(Jordi Castellanos, del pròleg a Elsa Schneider. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 1988, p. 8-9)

* * *

"Considero que el fenomen Belbel és, i m'expressaré amb un adjectiu pedant i ranci, rotundament alliçonador. Perquè la seva trajectòria internacional no tan sols el prestigia a ell, també incideix i afecta el prestigi del teatre català de text per aquest mons de Déu.
Precisaré. Si Belbel figura a tot arreu és perquè estrena a tot arreu. Vull dir a bona part d'Europa i a bona part d'Amèrica. De manera sovintejada, reiterada. I des de gairebé el principi de la seva carrera. Sense parar. És considerat, en els medis teatrals occidentals, no sols com un dramaturg sòlid la carrera del qual cal seguir atentament i que escriu en una llengua que és la catalana sinó també, de manera potser injusta, és així mateix considerat com un dels poquíssims dramaturgs de tot l'Estat espanyol que convé seguir amb atenció. [...]
És a dir, a Europa, avui, se sap que existeix una dramatúrgia catalana la qual potser val la pena observar i seguir. I aquest és un fenomen absolutament nou. Abans, mai no s'havia produït. No sé quant durarà, no sé si durarà o no, però de moment la situació és la que acabo de descriure. Guimerà va ser un meravellós autor traduït i estrenat arreu, però també va ser, en aquest sentit, no pas en la qualitat, una personalitat aïllada, i podia arribar a succeir que, a segons quines llunyanies l'estrenaven, s'ignorés que escrivia en una mena d'estranya llengua que deia "català". Això d'ara és diferent. Els textos catalans i en català (no únicament els grans grups catalans d'espectacles escènics que triomfen pel món i que s'expressen amb imatges més que en paraules i que, de tota manera, si han de recórrer a la paraula, sovint recorren al castellà) han esdevingut, de sobte, una marca. Una petita marca, si ho voleu, però una marca que, per un instant, pot servir de reclam. Bé, doncs tot això ho ha aconseguit Sergi Belbel, només Sergi Belbel. Sense moure ni un dit, no pararé d'insistir-hi; simplement per l'interès adelerat que han despertat les seves obres... i per la forma com ell, aleshores, ha explicat d'on venien.
Això és el que ha aconseguit aquell xarneguet que a l'escola no va obrir boca fins que no ho va poder fer en la llengua que a partir d'aquell moment, i cada cop de manera més reflexionada, va decidir que, fora del clos format pels pares, pels germans i per la resta de la seva família d'origen, seria, potser per sempre més, la seva."

(Josep M. Benet i Jornet, del pròleg a Forasters. Barcelona: Proa, 2004, p. 8-9)

* * *

"[...] A la Toscana, una de les peces destacades, i de les més ambicioses i assolides de tot el teatre de Belbel, n'és, però, l'excepció. D'una banda, s'hi dóna una proposta dramatúrgica valenta basada en un perspicaç tractament de l'òptica narrativa sobre la realitat i, de l'altra, s'hi exposen algunes de les característiques formals i tècniques, així com els procediments dramàtics més genuïns i recurrents en l'obra belbeliana, com el lector pot comprovar i l'espectador podrà confirmar en els possibles i diversos muntatges escènics de A la Toscana."

(Enric Gallén: "A la Toscana o la felicitat fragmentada", dins l'obra A la Toscana. Barcelona: Proa, 2007, p. 9-18)

* * *

"Alborozado estreno en el flamante Centre Cultural de Sant Cugat y un nuevo éxito de Sergi Belbel. De Belbel, autor, y de Belbel, director. En una reciente nota biográfica , ambos ocultan su fecha de nacimiento. ¿Será por pudor? Desde "Caleidoscopios y faros de hoy", con que se dio a conocer, a "Després de la pluja", que acaba de estrenarse, apenashan transcurrido ocho años y en este tiempo Belbel ha escrito quince piezas teatrales -casi dos por año- y dirigido doce espectáculos, la mitad con textos de cosecha propia. Un escándalo. Cuando se rondan los treinta, tan precoz fecundidad es un lujo. Un lujo que traspasa fronteras. Bastantes obras de BElbel se han traducido al francés. Algunas circulan en alemán y en inglés...
Sergi Belbel es el olfato y la furia. Un caso de inteligencia escénica y de ímpetu creativo infrecuente. Y digo inteligencia escénica porque Belbel concibe sus textos con el ojo puesto en el escenario, su futuro campo de batalla."

(Joan-Anton Benach: "Dramaturgia de las neurosis urbanas", La Vanguardia, 30 d'octubre de 1993)

* * *

"Belbel, en el que fins a avui és la seva obra més ambiciosa, extensa i complexa de les 21 que porta escrites, no conta res de nou, però s'atreveix a resseguir amb un traç de gruix els perfils de la tragèdia, ni que sigui encotillada en la fórmula del melodrama. Són invariants de la dramatúrgia belbeliana el tema del temps i del seu pas, dels creuaments i col·lisions entre distintes temporalitats convocades en el present escènic, aspectes que configuren una exploració dels límits de la teatralitat per forçar-los. O el tema dels vincles familiars, generalment feixucs, que a Forasters adquireix una dimensió densa, fins a fregar el col·lapse, presentant-nos una mena de família Monster que aquí seria família Càncer. Tot el podrimener de la civilització europea es xifra en la malaltia terminal que devora el clan, veritable precipitador de la peça més que no pas l'assumpte col·lateral i publicitari (Fòrum obliga) de la immigració."

(Francesc Massip: "Emmirallats", Avui (Barcelona), 18 de setembre de 2004, p. 52)